L’entrevista amb Ignasi López (Barcelona, 1967), diaca permanent de la diòcesi de Girona, ha de fer-se passades les 5 de la tarda, quan ha acabat la seva jornada laboral i ha recollit de l’institut un dels seus fills. En total, en té cinc, un dels quals va ser acollit després que el desaparegut bisbe Francesc Pardo l’ordenés, el 2012: es tracta d’una nena que es trobava en un Centre Residencial d’Acció Educativa (CRAE), la mare biològica de la qual no podia atendre-la. “Després que la meva dona m’ho proposés, vaig accedir a acollir la nostra filla com a resposta a la generositat que ella va mostrar prèviament, quan va haver de donar el seu vistiplau a l’Església catòlica per poder ser diaca”, indica López, cap de la Policia Local d’Olot.
Què ha suposat per als seus fills el fet de tenir un pare diaca?
Com que el diaca té incorporat el tractament de mossèn, la cosa ha portat al fet que els companys de classe els fessin alguna broma, sempre benintencionada, sobre el meu càrrec. En edats complicades com les de l’adolescència, com va ser el cas, és complicat gestionar-ho emocionalment, això; així i tot, fent una reflexió sobre com ho han viscut des que vaig ser ordenat, no han verbalitzat mai cap vergonya. Han estat sempre orgullosos de la meva decisió, per bé que se’ls feia estranya, certament, tenint en compte que la seva concepció d’aquest món es reduïa exclusivament a la imatge dels mossens cèlibes. De fet, a tots ells, encara avui en dia els resulta més còmode veure-ho com si es tractés d’una afició que tinc. No es pot comparar, però, el fet de ser diaca amb una afició com la d’ensinistrador de gossos.
D’aquí a tres anys es jubilarà com a policia. Creu que podrà dedicar més temps a la seva tasca eclesial?
I tant! D’aquesta tasca no em puc jubilar mai. És un altre tipus de servei a la comunitat que, quan ja no sigui policia en actiu, faré possiblement millor, com passarà en el meu vessant de marit i pare de família. Segurament, continuaré estant present en les diverses parròquies que compten amb mi en l’actualitat, situades en un arxiprestat petit [Ter-Brugent], com ara la d’Amer (on, com a responsable de la pastoral, faig un servei similar al que faria un rector) i la de Sant Climent d’Amer, en aquest segon cas on només es faig missa un cop l’any. En les altres parròquies on col·laboro, ho faig a demanda dels seus rectors, és a dir, quan em toca celebrar batejos, casaments o enterraments perquè ells no poden.
Amb motiu del Sínode, s’ha plantejat com una realitat l’oportunitat d’ordenar homes casats com a sacerdots. Què en pensa, d’això? I, digui’m: creu que és interessant fer servir els dos pulmons per a una Església sinodal, com recull el sacerdot i teòleg Xavier Morlans en el seu últim llibre?
Cada carisma té la seva part bona i una altra, evidentment, no tan bona. És fabulós l’home que té el carisma de ser cèlibe, de no sentir-se lligat a cap persona en concret i d’unir-se a la seva comunitat com si fos la seva pròpia família, però també és cert que aquest carisma no ha de ser exclusiu. Crec que no ha de ser cap cosa dolenta estar casat i ser sacerdot. De fet, el carisma de la persona casada és un carisma molt ben acceptat per part de la societat; entén els problemes familiars de la gent perquè, de fet, ell també els pot viure. Opino que, en un futur, compaginar els dos carismes serà compatible.
Per què es va fer diaca?
Em faltava un punt de compromís i de maduresa cristiana. Jo era mosso d’esquadra i deixava molt temps abandonada la meva vida espiritual per les hores que dedicava a la meva professió, tal com passava amb el meu cercle familiar. Vaig poder-me convertir en policia municipal per no dedicar tantes hores a la meva feina i això em va permetre, posteriorment, fer el salt a la religió. Vaig estudiar a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Girona i, quan cursava el tercer curs, vaig conèixer el diaconat permanent, un grau eclesial del qual ningú m’havia parlat mai. Vaig sentir-me interpel·lat per Jesús, per bé que, al principi, necessitava veure si la cosa podia anar madurant dins meu. Aquest ha estat el procés per ser diaca.
I segur que les ha viscut de molts colors, fins ara. Per exemple, quan ha estat Setmana Santa i han arribat les processons al carrer, què ha hagut de fer per portar les dues tasques alhora?
Tallar el trànsit per les processons i acompanyar la comitiva religiosa. Tot alhora. També puc explicar anècdotes com quan, a vegades, a la comissaria, mentre estic reunit amb els meus sergents, em truquen feligresos per encarregar un funeral. O a l’inrevés: com quan estic a punt de sortir al presbiteri de la meva església i rebo trucades de companys policies per algun fet més o menys rellevant a la ciutat d’Olot. Quan puc anar a la parròquia, hi vaig, però quan no es pot faig que m’hi substitueixin un grup de laics. Aquest matí, per exemple, jo treballava i ells han hagut d’oficiar un funeral que, segons m’han dit després, ha sigut emotiu.
Creu que el fet d’haver estat seglar durant molts anys ajudarà en el seu ministeri al bisbe electe de Girona, fra Octavi Vilà?
Totalment. Quan sigui bisbe, haurà viscut molts més anys com a laic que com a persona consagrada. Això farà que tingui una sensibilitat especial pel món laical i, en certa manera, que sigui més obert a innovar i avançar en diversos àmbits. Entre tots, en definitiva, fem i construïm una Església més enriquidora.
