El papa Francesc va demanar el passat divendres un “major compromís dels governs” per a augmentar la natalitat i “a favor de la família”, amb decisions “serioses”, “valentes” i “eficaces” perquè sense fills “no hi ha esperança de futur“. Ho va dir en un esdeveniment, a Roma, en el qual va aparèixer envoltat de nens.
“Itàlia està perdent progressivament la seva esperança en el futur, com la resta d’Europa: el Vell Continent es transforma cada vegada més en un continent vell, cansat i resignat“, va dir el pontífex amb motiu de la quarta edició dels Estats Generals de la Natalitat, una trobada anual en què polítics i personalitats reflexionen sobre una qüestió candent al país.
El 2023, la natalitat a Itàlia va arribar al seu mínim històric, amb només 379.000 naixements. Arran d’això, la primera ministra, la ultradretana Giorgia Meloni, ha convertit les polítiques contra aquesta tendència en un dels eixos del seu Govern.
Francesc va recordar que en el passat no van faltar teories anunciant que “el naixement de massa nens crearia desequilibris econòmics, falta de recursos i contaminació” a la Terra; això no obstant, les va qualificar d’obsoletes.
“El problema no és quants som en el món, sinó quin món estem edificant; no són els fills, sinó l’egoisme” que teixeix “malsanes interdependències entre sistemes socials, econòmics i polítics”. Per això, va advertir que les cases que “s’omplen de coses i es buiden de fills es converteixen en llocs molt tristos”.
I va afegir: “No falten gossos i gats, falten fills”.
“El nombre de naixements és el primer indicador de l’esperança d’un poble. Sense nens i joves, un país perd el seu desig de futur. A Itàlia, per exemple, l’edat mitjana és actualment de 47 anys”, va explicar.
Per a “detenir aquesta hemorràgia de vida” fan falta “polítiques eficaces, opcions valentes, concretes i a llarg termini“, va dir, al mateix temps que va oferir “una dada d’un estudiós de demografia: ara les inversions que donen més beneficis són les fàbriques d’armes i els anticonceptius, uns destrueixen la vida, els altres la impedeixen. Que trist!”.
Per això “és necessari un major compromís per part de tots els Governs perquè les generacions més joves estiguin en condicions de realitzar els seus somnis legítims. Es tracta de prendre decisions serioses i eficaces a favor de la família”.
I va citar com a exemple, “posar a una mare en la situació de no haver de triar entre el treball i la cura dels fills; o alliberar tantes parelles joves del llast de la precarietat en l’ocupació i la impossibilitat de comprar una casa”.
Francesc també va advocar per promoure “una cultura de la generositat i de la solidaritat intergeneracional, per a revisar hàbits i estils de vida, renunciant al superflu per a donar als joves una esperança per al demà”.
“No ho oblidem: el futur de fills i nets es construeix també amb l’esquena adolorida d’anys de fatiga i amb els sacrificis ocults de pares i avis, en l’abraçada dels quals està el do silenciós i discret del treball de tota una vida” i “el reconeixement i la gratitud cap a ells” fan “la societat sòlida i fort”
Discurs del Sant Pare
Distingides Autoritats. Representants de la societat civil. Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Gràcies Gianluigi i a tots els que treballen per aquesta iniciativa. Estic content d’estar de nou amb vosaltres perquè, com sabeu, el tema del naixement em toca molt de prop. Cada regal d’un nen, de fet, ens recorda que Déu té fe en la humanitat, com subratlla el lema “Ser aquí, més joventut, més futur”.
El nostre “ser aquí” no és fruit de la casualitat: Déu ens ha volgut, té un pla gran i únic per a cadascun de nosaltres, sense excloure a ningú. Tenint això en compte, és important reunir-se i treballar junts per a fomentar la natalitat amb realisme, previsió i valentia. M’agradaria reflexionar una mica sobre aquestes tres paraules clau.
Realisme. En el passat, no han faltat estudis i teories que alertaven sobre el nombre d’habitants de la Terra, perquè el naixement de massa nens crearia desequilibris econòmics, falta de recursos i contaminació. Sempre m’ha cridat l’atenció com aquestes tesis, ja caduques i superades fa temps, parlaven dels éssers humans com si fossin problemes.
Però la vida humana no és un problema, és un do. I en l’arrel de la contaminació i de la fam en el món no estan els nens que neixen, sinó les opcions dels qui només pensen en si mateixos, el deliri d’un materialisme desenfrenat, cec i desenfrenat, d’un consumisme que, com un virus maligne, mina d’arrel l’existència de les persones i de la societat.
El problema no és quants som en el món, sinó quin tipus de món estem construint; no són els nens, sinó l’egoisme, que crea injustícies i estructures de pecat, fins a entreteixir interdependències malsanes entre els sistemes socials, econòmics i polítics [1] L’egoisme ens fa sords a la veu de Déu, que estima primer i ens ensenya a estimar, i a la veu dels germans pròxims; ens anestesia el cor, fa que es visqui de les coses, no entenent ja per a què; indueix a tenir molts béns, no sabent ja fer el bé. I les llars s’omplen d’objectes i es buiden de nens, convertint-se en llocs molt tristos (cf. Homilia de la Missa per a la comunitat catòlica congolesa, 1 de desembre de 2019). No, el problema del nostre món no és que neixin nens: és l’egoisme, el consumisme i l’individualisme, que fan a les persones plenes, soles i infelices.
El nombre de naixements és el primer indicador de l’esperança d’un poble. Sense nens ni joves, un país perd el seu desig de futur. A Itàlia, per exemple, l’edat mitjana és actualment de quaranta-set anys, i es continuen batent nous rècords negatius. Desgraciadament, si haguéssim de basar-nos en aquestes dades, ens veuríem obligats a dir que Itàlia està perdent progressivament l’esperança en el demà, com la resta d’Europa: el Vell Continent s’està convertint cada vegada més en un continent vell, cansat i resignat, tan ocupat a exorcitzar la solitud i l’angoixa que ja no sap gaudir de la veritable bellesa de la vida en la civilització del do.
Malgrat tantes paraules i tanta obstinació, no aconseguim invertir el rumb. Per què? Per què no és possible detenir aquesta hemorràgia de vida?
La qüestió és complexa, però això no pot ni ha de convertir-se en una coartada per a no abordar-la. Fa falta previsió, que és la segona paraula clau. En el pla institucional, urgeixen polítiques eficaces, opcions valentes, concretes i a llarg termini, sembrar avui perquè els nens puguin collir demà. És necessari un major compromís per part de tots els governs, perquè les joves generacions estiguin en condicions de realitzar els seus somnis legítims. Es tracta de posar en pràctica opcions serioses i eficaces a favor de la família.
Per exemple, posar a una mare en condicions de no haver de triar entre el treball i la cura dels seus fills; o alliberar moltes parelles joves del llast de la precarietat laboral i de la impossibilitat de comprar una casa.
És important llavors promoure, a nivell social, una cultura de generositat i solidaritat intergeneracional, revisar hàbits i estils de vida, renunciant al superflu per a donar als més joves una esperança per al demà, com ocorre en tantes famílies. No ho oblidem: el futur de fills i nets es construeix també amb l’esquena adolorida d’anys de treball i els sacrificis ocults de pares i avis, en l’abraçada dels quals està el regal silenciós i discret del treball de tota una vida. I d’altra banda, el reconeixement i la gratitud cap a ells per part dels qui creixen és la sana resposta que, com l’aigua combinada amb el ciment, fa sòlida i fort la societat. Aquests són els valors que cal defensar, aquesta és la cultura que cal difondre, si volem tenir un demà.
Tercera paraula: coratge. I aquí em dirigeixo especialment als joves. Sé que per a molts de vosaltres el futur pot semblar ominós, i que enmig de la negativitat, les guerres, les pandèmies i el canvi climàtic, no és fàcil mantenir viva l’esperança. Però no us rendiu, tingueu fe, perquè el demà no és una cosa ineludible: ho construïm junts, i en aquest “junts” trobem abans de res al Senyor. És Ell qui, en l’Evangeli, ens ensenya aquest “però us dic” que canvia les coses (cf. Mt 5,38-48): un “però” que fa olor de salvació, que prepara un “fora de sèrie”, una ruptura. Fem el nostre est “però”, tots nosaltres, aquí i ara.
No ens resignem a un guió ja escrit per uns altres, remem per a canviar de rumb, encara que sigui a contra corrent! Com fan les mares i els pares de la Fondazione per la Natalità, que cada any organitzen aquest esdeveniment, aquesta “obra d’esperança” que ens ajuda a pensar, i que creix, implicant cada vegada més al món de la política, l’empresa, la banca, l’esport, l’espectacle i el periodisme.
Benvolguts amics, gràcies pel que feu, gràcies a tots. Estic prop de vosaltres i us acompanyo amb les meves oracions. I us demano, si us plau, que no us oblideu de resar per mi.
[1] cf. Sant Joan Pau II, Carta Encíclica. Sollicitudo rei socialis (1987), 36-37; Catecisme de l’Església Catòlica, n. 1869.
