A Felipe Rojas Román (Vinya de la Mar, Xile 1986) se li il·lumina el rostre quan parla de dos temes que en la seva vida van lligats de manera íntima: l’activisme en favor dels joves migrants i la poesia com a forma de transformació social. Aquest advocat xilè va trobar la vocació de la seva vida deixant els tribunals per a dedicar-se a l’activisme a favor de les causes socials que ha trobat tant al seu país d’origen com a El Salvador com a missioner i ara, com a coordinador del programa d’acolliment a joves migrants responsable d’integració juvenil amb persones migrants de la Fundación San Juan del Castillo de Madrid.
Precisament, “Pipe” —com l’anomenen els seus—, conversa amb Flama mentre fa un pelegrinatge cap a Santiago de Compostel·la amb 60 joves en una col·laboració amb l’associació Bocatas amb el programa “Ven y verás. Laboratorio Creativo de Experiencias sociales“, on exerceix com a director. “Estem aquí perquè els joves visquin l’experiència de la trobada amb persones marginals”.
Com neix el laboratori creatiu d’experiències socials que dirigeix?
Ha estat una oportunitat bonica i desafiadora que m’ha llançat l’Escola de Lideratge Isabel La Catòlica. La creació d’un programa impregnat per valors que sempre he tractat d’encarnar, com és l’àmbit públic i social. Evidentment, no vaig voler que fora la típica caricatura d’un lloc on t’ensenyen habilitats per a fer política.
María Ángeles, directora de l’Escola em va impulsar a desenvolupar un programa que identifiqués joves amb inquietud i lideratge potencial en l’àmbit públic i social, va ser així com li vaig presentar un programa que a mi m’hauria agradat desenvolupar i viure, els vaig proposar la idea de presentar un programa 100% experimental, no típicament acadèmic ni només per al món universitari. Volíem trencar esquemes i arribar a una altra mena de joves amb lideratge. El programa és l’obra, però l’important són els processos.
Com està estructurat el programa?
Està dividit en tres seccions. La primera part és escoltar o identificar un referent, ja que líder no és qui té seguidors, sinó qui aprèn a seguir. Això m’ha quedat molt clavat dins de la meva experiència de vida i que la primera part ha de ser escoltar els ponents. Allí entren noms com Blanca Hernández, presidenta d’Inversions Magallanes i fundadora d’un fons d’impacte d’inversió social anomenat SOSTRE, Laura Morisini, directora d’Europa del moviment Laudato Si, Núria López de Falç directora de fundació Apsuria, que treballa amb persones amb discapacitat severa, monsenyor Ginés Beltrán, que ens va introduir en el món de l’hospitalitat el primer dia, i algú molt especial a qui admiro, José María del Corral, que és director mundial de Scholas Ocurrentes.
La segona part és la trobada, relació i enfortiment del vincle. La cultura de la trobada ha d’anar més enllà de la simple trobada, generar relació i un vincle afectiu. Per això hem vingut a fer el camí de Sant Jaume amb l’associació Bocatas. Ells fa 25 anys que treballen amb toxicòmans, gitanos, migrants en situació regular o irregular, assisteixen a la Canyada Real. Vam fer un conveni de col·laboració i hem vingut per Setmana Santa a fer el camí de Sant Jaume tots junts, els participants de Ven y verás amb els amics que atén Bocatas.
I la tercera part, és portar a terme la metodologia de Scholas Ocurrentes, és elaborar un taller a través de dinàmiques i creativitat i identificar els problemes socials per a proposar alguna solució social. Després, en finalitzar cada participant suggerirà un treball individual on plantegi una idea innovadora de solució a una problemàtica social identificada.
Quin és el compromís social que volen deixar en els joves lideratges que estan formant en el programa?
Soc un apassionat de la joventut. Treballo amb joves que es troben en una situació precària, d’urgència vital. En el fons, la metodologia que utilitza aquest programa és la mateixa que està utilitzant amb joves que viuen o l’han fet en la perifèria de la societat, que és llançar una proposta, generar una relació amb ells, crear un procés creatiu i fer-lo espai d’intervenció, poder aprofundir la relació. El programa d’alguna manera, replica exactament el mateix però amb un objectiu clar, que és identificar potencials líders, acompanyar-los i formar-los.
Estic convençut que no ens posem en primera persona per a respondre a una problemàtica social si no ens afecta, sigui perquè la carreguem o perquè l’afecta un amic. Per això la relació i l’afecte és fonamental com a punt d’inici a qualsevol proposta que vulgui respondre a un problema en la societat.
Què els va dir el president de Scholas Ocurrentes, José María del Corral, en la xerrada que els va dedicar recentment?
Ens va dir que algú és “realment líder” quan hi ha un altre que el reconeix com a tal. És com la paternitat, quan algú ve i et diu “pare”. És la realitat mateixa la que d’alguna manera et posa en una situació en la qual l’altre t’identifica. Això és important. Prefereixo aquells programes que t’ajuden, fonamentalment, a poder identificar l’originalitat que cadascun tenim, perquè jo considero que és aquesta originalitat és la que poden aportar els joves a la societat. Generalment, els grans líders són aquells que han estat originals i autèntics.
Va estudiar advocacia i va acabar en el món de l’activisme pels drets humans. Com va succeir aquest pas?
Vaig arribar-hi per casualitat. Quan vaig acabar la carrera d’advocat a Xile me’n vaig anar de missioner a El Salvador, perquè tenia uns amics que eren missioners en Playa Blanca (Valparaíso) i volia viure la mateixa experiència. Així que me’n vaig anar amb ells, amb Misión y Compassión a El Salvador, on vaig estar dos anys vivint en un barri complicat, però on vaig fer profundes i grans amistats. Allí també vaig conèixer a qui avui és la meva dona, Inés, que és francesa, llavors em vaig venir a Europa.
Quan vaig venir vaig saber què desitjava fer amb la meva vida. D’alguna manera, estar amb aquelles persones i sobretot, amb els joves que tenia una urgència de vida. A El Salvador, per exemple, muntem l’obra El petit príncep amb els joves de la colònia, que va arribar fins al Teatre Municipal de San Salvador i amb la presència de Fernando Llort, que era un dels majors artistes d’aquest país. Quan vaig viure aquesta experiència vaig dir que volia dedicar la meva vida a això, a crear aquesta oportunitat, perquè aniria amb els joves a poder sortir una mica de la zona de confort, conflictiva, perquè el conflicte també és una zona de confort. Quan es normalitza la violència, quan la gent viu en violència i es normalitza a un estat de situació violenta, és una zona de confort paradoxalment, perquè es normalitza viure en aquest context.
Fa gairebé una dècada que està vinculat a la promoció social de joves migrants. Cal una millor política d’inclusió de la població migrant per part de l’administració pública?
Quan hi ha un jove al carrer és perquè l’estat li està fallant, ja que no ha d’haver-hi menors d’edat als carrers. Quan veus a una joventut en situació de sensellarisme l’estat ha fallat i caldria buscar els motius.
Dit sigui de pas: no crec que existeixi una crisi migratòria. Existeix una crisi de procediment de gestió de la migració. No és comprensible que existeixin migrants esperant 7 o 8 mesos la cita d’asil. Quan es creen aquests llimbs jurídics i donem llargues, qui estan esperant són persones i han de fer-ho en el banc del carrer. Això hauria de ser urgent. Si no el carrer és un atractiu amb els seus codis de supervivència i no podem arribar tard.
Creu que hi ha migrants de primera i segona a Espanya? Per exemple, en el cas d’Ucraïna vam veure una solidaritat enorme que no s’ha vist, en tragèdies com la viscuda a Ceuta i Melilla, o a les illes Canàries.
Crec que des de l’administració pública s’han fet coses per a avançar, però no són suficients i aquestes decisions necessiten un suport polític de voluntat major. Això d’Ucraïna, va ser meravellós. Tots d’alguna manera ens vam commoure, anàvem a la frontera polonès-ucraïnesa per a portar-los a Espanya. Vam veure com el sistema administratiu es va accelerar per a crear un sistema d’acolliment. Aquesta meravella no passa amb tots.
Avui tenim famílies amb menors on la caritat és abans que la justícia, on les parròquies, els moviments i les associacions han d’estar pagant pensions, han d’estar buscant alberg a les famílies, als joves, mentre esperen les seves cites de sol·licitud d’asil, o on la família han de viure amuntegades en un pis perquè no tenen un lloc de viure ocupant els seus estalvis, o entrant en un sistema “B” de compra de cites, la qual cosa genera una diferenciació de classes socials entre migrants perquè el que té pot, i el que no, li costa una mica més o simplement es rendeix. El CIE són veritables presons on es trobeb els guetos de la classe migratòria més baixa. Hem hipotecat la seva dignitat per deixadesa administrativa.
Què els diria a les persones que estigmatitzen als joves migrants no acompanyats?
Intent no perdre l’esperança en la humanitat. Crec que les persones que es deixen portar per discursos extrems en contra dels menors migrants no acompanyats són gent que d’alguna manera no han viscut l’experiència de la trobada amb l’altre. Estic convençut que quan fas l’experiència de trobar-te realment amb l’altre diferent de tu, que va més enllà de la teva realitat social, t’adones que són sols discursos i la realitat no és un discurs.
Jo els diria a aquestes persones que s’acostin, que vagin més enllà del reel, del pamflet publicitari, dels mitjans, de l’algorisme i que es posin realment enfront d’un jove i s’adonaran a poc a poc que ells tenen uns molt semblants ulls als dels seus fills, cosins o nebots. S’entén ara perquè Ven y verás respon a un programa experiencial? Hi ha una urgència de sortir de les aules acadèmiques i de contrarestar les teories doctrinàries a la realitat. Tenim líders sense vincles humans amb una desconnexió de la realitat.
De fet, també en l’àmbit polític tenim tant a Espanya com a Catalunya partits amb un discurs antiimmigrant. Com fer des dels drets humans i el cristianisme per a contrarestar això?
La consciència dels drets humans és reconèixer que tenim unes certes prerrogatives que ens identifiquen com a éssers humans. Quan desconeixes aquestes prerrogatives que són adherents a la dignitat, el que estàs fent és a dir que l’altra persona és menys humana. Comencem a veure diferències i a classificar si és nacional o estranger, regular o irregular, és a dir, et va llevant dignitat.
Això va de bracet de discursos polarizants. Hi ha una fractura social. Estic convençut que no em vull moure per una ideologia, sinó per una persona. El cristianisme és seguir una persona i no una ideologia. Quan segueixes una ideologia, estàs descartant a l’altre. En aquesta polarització, els més afectats són els més vulnerables. Ja no són mirats com a persones sinó com a fonaments per als criteris ideològics. El desafiament és crear una cultura d’hospitalitat i acollida. No quedar-nos en el problema migratori, sinó mirar el problema del migrant.
A més d’activista és poeta. Com han influït les causes socials que defensa en el seu vessant poètic?
Jo no escric una poesia política, com tampoc una poesia religiosa o almenys quan escric no la penso així. No escric des d’una temàtica que tanqui possibilitats d’interpretació. La poesia que escric intenta ser bastant movible. Crec que el procés de creació és una trobada perquè la paraula es troba amb mi mateix i amb els estímuls que m’han mogut a escriure alguna cosa i, en aquest sentit, cal deixar espai perquè les trobades succeeixin amb total llibertat que el resultat, el poema, no sigui una cosa preestablerta. D’aquesta manera la meva poesia no és temàtica. Una altra cosa és que el poema carrega amb una necessitat de bellesa, d’humanitat. La poesia per a mi és humanitat, és una persona que va tenir el coratge d’acceptar escriure un poema i això té un impacte polític encara que no ho creguem.
En un món com avui, on ens estem tornant automatistes, més màquines, on el resultat és més que el procés, on la intel·ligència artificial ja pot treure productes artístics; i aquí on el poema juga un paper de resistència, ens podran robar el resultat però mai el procés creatiu. Avui, per això més que mai el poema és profundament revolucionari.
I només per agregar, aquest últim temps he descobert que els processos creatius són també un lloc de generació de vincles i que estem privant als col·lectius marginats de la societat a gaudir de la creativitat.
