La historiadora mataronina Neus Baena (1984) es va doctorar en Estudis Humanístics amb menció internacional, el 2023, amb la tesi Hijos de su tiempo. Los sacerdotes obreros de Tarragona. Mundo obrero, antifranquismo y represión. (1951-1977). Autora d’una monografia local sobre la Història de les dones de Constantí al segle XX (i publicada el 2010 pel consistori d’aquesta localitat), també ho és del llibre Del nacionalcatolicisme a la democràcia. Món obrer, Església de base i antifranquisme a Tarragona (1951-1977), sorgit del Premi Tarragonès 2019, publicat el 2024 i en què va entrevistar 65 testimonis, com ara gairebé tots els capellans obrers que han estat incardinats a l’arxidiòcesi de Tarragona.
S’imagina, avui dia, veure en l’estampa d’una ordenació sacerdotal una il·lustració en què aparegués un barri obrer, amb xemeneies traient fum i la figura de Jesús sacrificat?
Potser en alguna regió d’algun altre país del món on el sector industrial encara tingui molta presència i amb un sacerdot interessat en entrar en aquest món obrer, seria possible trobar aquesta imatge. Certament, l’estampa de l’ordenació del Jaume Fernàndez, un dels dos primers capellans obrers de la diòcesi de Tarragona, fou també un signe del seu temps, una època on una minoria de sacerdots van voler treballar amb les seves pròpies mans, barrejar-se amb els treballadors i viure en les seves mateixes condicions als barris on ells residien. A més, també van tenir un gran compromís en els moviments associatius veïnals i alguns van militar a sindicats o fins i tot a grups polítics en la clandestinitat, complint una funció de suplència i protegint aquesta militància a les seves parròquies i als seus pisos particulars.
Al llibre comenta que, des de la mirada dels nous sacerdots i seminaristes, el caràcter minoritari de tenir capellans obrers es considera un fenomen del passat i desfasat. Per què creu que és així?
Aquesta idea me la van traslladar algunes persones tècniques d’institucions on vaig anar a investigar. De fet, és una percepció que connecta amb la següent afirmació de la majoria de testimonis orals: les noves generacions de seminaristes són molt més conservadores que les seves, referint-se a les generacions que ja no van viure les tràgiques conseqüències la Guerra Civil espanyola, que van defensar l’aggiornamento del Papa Joan XXIII, l’esperit de renovació del Concili Vaticà II i que van lluitar, des de diferents fronts, per les llibertats i la democràcia en un règim dictatorial. Per altra banda, l’aproximació al món obrer, com acabo de comentar en l’anterior pregunta, és una inquietud nascuda en un temps molt determinat i en un país on les classes treballadores foren el sector social més necessitat i marginat per l’Estat, on una minoria de sacerdots van voler “donar un testimoni” sense pretensions, de manera totalment desinteressada i en alguns casos fins i tot per un sentir utòpic i idealista.
De fet, la missionera secular Fina Capdevila ja li deia que aquest fenomen desapareixerà perquè el concepte d'”obrer” avui dia ha deixat de tenir l’esperança que tenia pel canvi social, oi?
La missionera secular Fina Capdevila coneixia molt bé les problemàtiques de l’univers obrer i en la seva anàlisi del passat i de la seva relació amb el present, va sostenir que ja no hi havia l’interès que es va donar durant els anys seixanta i setanta en apropar-se al món obrer i que la idea d’”obrer” avui en dia és molt més àmplia. En aquest període, per tota la càrrega històrica del moviment obrer i per les seves reivindicacions de millores en la vida laboral i social, els obrers van personificar aquesta “esperança de la força de canvi”.
De l’opinió dels seus testimonis, ha arribat a la conclusió que naixia una nova forma d’entendre la fe, més propera als Evangelis?
En realitat, tal com ells i elles van explicar, es van sentir identificats amb el Jesucrist de carn i ossos, amb una Església horitzontal, sense estructures ni ostentació, que caminés als ritmes dels canvis socials i que es trobés al costat dels més marginats, però sense un caire pietós i caritatiu, sinó amb una voluntat de transformar tot des de baix per aconseguir un món millor. Si alguna cosa uneix tots els testimonis de la meva recerca són els seus valors de justícia social, ètica, solidaritat, valentia, transgressió, llibertat i compromís en molt diversos àmbits. L’espiritualitat no fou un tema central en la meva investigació, però alguns d’ells van parlar sobre les eucaristies senzilles que feien a casa seva o la seva participació en comunitats cristianes de base. La seva fe era el seu compromís diari, tangible i real.
Va entrevistar un capellà obrer de Sabadell que va ser en una presó per a sacerdots per participar en una manifestació el 1967. La única a tot el món!
Sí, ell és el Josep Maria Garrido. Tant ell com el seu company de parròquia Eduard Fornés i un altre religiós, Andreu Vilà, foren condemnats pel Tribunal de Orden Público per un delicte de “participació a una manifestació no pacífica”. La pena fou de sis mesos i un dia, però van poder sortir abans dels quatre mesos. Van ingressar a la presó concordatària de Zamora (1968-1976), oberta específicament per a religiosos i sacerdots “dissidents” o “rebels”, amb la mirada del règim. Fou el màxim exponent de la repressió de la dictadura a membres de l’Església, on van passar al voltant d’un centenar de sacerdots, majoritàriament bascos, però també de Madrid, Catalunya, Galícia o Astúries, amb un règim penitenciari molt dur i sense millors condicions que la resta de presos de tot l’Estat.
Església i treball. Es tenia la percepció de pertànyer a dos mons diferents?
Aquesta va ser una reflexió que vaig trobar contínuament en altres estudis fets sobre sacerdoci obrer, o a obres contemporànies a aquest fenomen. Era la fidelitat al món del treball i a l’Evangeli. Sí que eren dos mons diferents si es tenia present l’Església oficial nacionalcatòlica, aliada amb el poder polític franquista i amb les elits econòmiques. Una institució evidentment molt llunyana a la problemàtica obrera. Per contra, si era el seu ideal d’Església, que implicava compromís i situar-se al mateix nivell que els treballadors i viure les seves penúries, era més fàcil conjugar aquestes dues realitats. Com és sabut, en un context de gran efervescència com fou la dècada dels anys seixanta, i des d’una dictadura sense drets ni llibertats i agermanada amb la institució eclesiàstica, van donar-se moltes crisis i contradiccions en sacerdots i religiosos –no només en els obrers− precisament per les dificultats de canviar l’Església des de dins i pel desencís que va provocar la no aplicació real de l’esperit del Concili Vaticà II.
Quina situació es va trobar quan va decidir fer el pas d’investigar en els arxius eclesials sobre els capellans obrers que van haver-hi a Tarragona durant el segle XX?
Quan vaig començar la meva recerca al 2012, tenia pensat estudiar tot el marc geogràfic català, i vaig investigar a l’Arxiu Diocesà de Barcelona, al de Lleida i a l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona. Quan em vaig centrar en Tarragona i vaig acudir a l’AHAT, vaig trobar un fons sobre la Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC) que em va permetre examinar la seva evolució durant la dictadura i veure les peculiaritats que va tenir a Tarragona respecte a altres ciutats espanyoles. A banda d’aquesta abundant documentació, vaig consultar als seus tècnics si hi havia algun tipus d’informació sobre els capellans obrers i sobre les secularitzacions. Sobre els primers, com que no havien de portar a terme cap tràmit burocràtic formal per a començar a treballar, no hi havia cap llistat o document, i sobre el fenomen de les secularitzacions, hi havia unes fitxes que no vaig poder consultar per la llei de protecció de dades. En aquest sentit, tant en aquests “buits” documentals com en els bibliogràfics, les fonts orals foren fonamentals per a extreure molta informació sobre el nucli d’estudi.
Pensa que, com diu algun dels testimonis que ha consultat, el capellà obrer tenia, en general, la idea de portar la paraula de Déu als sectors més desafavorits i allunyats de l’Església?
En un principi, i encara des d’una òptica paternalista, aquesta va ser una motivació en alguns dels primers capellans obrers a Espanya. Però no fou així en tots ells i en el cas que aquest fos l’objectiu, de seguida foren ells els “convertits” en conèixer de primera mà les dificultats diàries que van trobar a les fàbriques i tallers manuals on van treballar i també als barris on van anar a viure. Les necessitats materials urgents i la manca de serveis bàsics i dignes als barris perifèrics de ciutats industrials van constituir una experiència molt colpidora, que els va marcar i moure en el seu compromís i implicació per a millorar les condicions laborals i de vida de les classes treballadores.
Hi havia algun sector professional, com ara l’industrial, en què els capellans obrers tinguessin més presència que en altres?
En el cas de Reus i Tarragona, van treballar a diverses fàbriques (de fustes, de vidres, al sector tèxtil), a la indústria d’aquestes ciutats, a tallers de fusteria, al sector de la construcció i al sanitari. A altres indrets de Catalunya també van dedicar-se al món rural. En el fons, com els pioners capellans obrers de la Missió de París, ells havien d’anar allà on es necessités un treballador manual, als espais on es pogués materialitzar el “testimoni de les mans”.
Es va trobar amb alguns temes o enfocaments que no s’havia plantejat al principi del seu estudi?
Sí. Entre d’altres qüestions, alguns capellans obrers van explicar a les seves entrevistes com l’interès pel món obrer no fou exclusiu seu i que també es va posar de manifest, per exemple, en el cas d’algunes de les missioneres seculars, o des del món universitari, des de la intel·lectualitat (amb l’exemple del SUT, el Sindicato Universitario del Trabajo). La qüestió de la repressió, en començar a tractar-la, fou realment colpidora en veure els graus i tipologies que vaig recollir, alguns dels quals contrastats per la documentació trobada a l’Archivo General de la Administración. Per altra banda, també es va poder desarmar l’essència utòpica i la idealització sobre el moviment obrer assignada al sacerdoci obrer. Malgrat que aquesta “desromantització” del moviment obrer no fou la majoritària als casos estudiats, va ser imprescindible tenir-la present dintre del discurs imperant de l’època, amb tot el simbolisme històric que el moviment obrer portava rere les seves espatlles i per constituir un dels col·lectius més importants en l’oposició al franquisme.
