La teòloga Adelaide Baracco (Torí, 1951) ha opinat en alguna ocasió que “existiran abans mossens casats que dones ordenades sacerdotalment”. Professora de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB) fins a jubilar-se i coautora del llibre Mujeres sacerdotes, ¿cuándo? (Desclée De Brouwer), en aquesta entrevista manté la seva idea envers l’accés de les dones al ministeri sacramental i afirma que les postures actuals que existeixen en el magisteri són les mateixes que existien en els pontificats de Joan Pau II i Benet XVI. “Els arguments que hi ha no tenen validesa teològica ni antropològica”, admet.
Creu que les religions, a banda de ser part actora en la limitació de les possibilitats i els drets de les dones, també han servit per donar-los força, per afirmar-se en la seva dignitat i per rebel·lar-se en situacions injustes?
En primer lloc, ens hem de preguntar què entenem per “religió”. Es pot entendre de dues maneres: a través del seu contingut nuclear, profètic i “alternatiu” respecte de la cultura en què ha sorgit, o bé a través del revestiment intel·lectual que tenen les tradicions, els usos i la praxi concreta que s’ha anat afegint al nucli primordial. Pensant en les tres religions monoteistes, crec que, pel que fa a l’emancipació de les dones, aquest revestiment ha desactivat les potencialitats immenses del nucli originari, i ha funcionat com a instrument d’inhibició i exclusió —autojustificant-se, a més, amb raons teològiques.
Com a cristiana, això em resulta especialment dolorós. La Bona Notícia de Jesús de Natzaret és precisament la joiosa notícia de la fi de l’exclusió, la desigualtat, la separació entre “purs” i “impurs”. El seu tracte amb les dones va ser subversiu, dins d’una societat patriarcal i “religiosa”. Però el cristianisme ha estat marcat per una visió de la dona força negativa, a vegades, fins i tot, despectiva. Una visió que deriva d’una antropologia avui inacceptable, en què la dona era considerada com un ésser inferior a l’home “per naturalesa”.
Això no obstant, gràcies als moviments civils d’emancipació existents arreu d’Occident, les dones cristianes hem anat madurant la consciència de la nostra dignitat com a persones batejades. El mateix baptisme ens fa iguals, dones i homes, dins l’Església. La teologia feminista no ha fet ni fa cap altra cosa que rellegir la Bona Notícia de Jesús depurant-la de tot el contingut misogin i patriarcal que s’hi ha anat sobreposant per la raó més vella del món: el poder. Jesús ho va dir clarament als homes que criticaven la dona que el va ungir a Betània: “Deixeu-la! Per què la molesteu? Ha fet amb mi una bona acció… Us asseguro que, quan l’evangeli serà anunciat per tot el món, també recordaran aquesta dona i diran això que ha fet” (Mc 14,6-9). Llegint això, nosaltres, les dones creients, alcem la veu i diem que a l’Església volem la igualtat, la que va practicar Jesús, la que tenim en Jesucrist.
És urgent que en les comunitats eclesials hi hagi una pedagogia generalitzada de la igualtat que comenci per desmuntar els tòpics, a vegades enganyosos?
Evidentment. Però potser més urgent encara és que aquesta pedagogia de la igualtat entri realment als seminaris perquè els futurs capellans, que hauran de fer-se càrrec d’unes comunitats, aprenguin a viure-la. El problema, com diu molt bé Francesc, és el clericalisme. L’Església ha enaltit la figura de la mare pel seu paper d’educadora en la fe, però no s’entén per què, quan se surt dels murs familiars, l’aportació de les dones al creixement en la fe deixa de ser tan fonamental. Això representa un doble pecat: primer, perquè priva la comunitat d’uns carismes donats i no reconeguts, i, segon, perquè aquest no reconeixement és una violència contra el misteri de la gràcia que és cadascuna de nosaltres. En definitiva, un doble pecat contra l’Esperit Sant.
Creu que hi havia dones presents en l’Últim Sopar?
Bé, aquest és un dels vells arguments per justificar l’exclusió de les dones del ministeri ordenat, concretament en la forma del sacerdoci o presbiterat. Avui ja no és dels més utilitzats, tot i que continua ben viu en l’imaginari eclesiàstic més conservador. Darrere d’això, hi ha la convicció, equivocada, que en l’Últim Sopar Jesús va ordenar els dotze apòstols; però Jesús no va ordenar ningú.
Pensant en la dinàmica de la celebració jueva del sopar pasqual, en què participa tota la família reunida, segurament hi havia dones, en l’Últim Sopar; però això sol no és decisiu per mostrar-se a favor o en contra de l’ordenació de les dones. I pensant en l’imaginari de la pintura, gairebé tothom coneix el famós quadre de Leonardo, però potser no tant el de Tintoretto, el qual representa una escena del sopar molt més dinàmica, amb presència també femenina. Per tant, em decanto per la presència, en l’Últim Sopar, de les deixebles que acompanyaven Jesús en la seva missió i en una ocasió tan important com era la celebració del sopar pasqual.
Li preocupa que el rostre de la pobresa, al món, sigui femení?
Sí, la feminització de la pobresa és una dramàtica realitat. En un món desigual, les nenes i les dones són les que més pateixen la desigualtat. I aquesta té sovint el rostre de la violència sexual, utilitzada també com a arma de guerra. Les dones han patit molt al llarg de la història, és la trista realitat.
Què opina sobre Alcem la Veu i les seves manifestacions per la dignitat i la igualtat de les dones a l’Església?
Estic amb elles, tot i que per circumstàncies diverses no he pogut participar físicament en les manifestacions més recents. Com elles diuen, hem d’alçar la veu perquè l’Església ens escolti. Perquè l’estimem, i volem sentir-nos-hi com a casa, encara que massa sovint ens sentim tractades com a persones de segona. Netegem les esglésies, ensenyem catequesi, portem grups de confirmació i de preparació al matrimoni, etcètera. Això no obstant, per a nosaltres el diaconat i el sacerdoci és encara una utopia. Encara falta molt de camí per arribar a la igualtat real.
En els processos d’investigació acadèmica de la teologia, els patrons estan regits per mirades masculines i per un “això sempre s’ha fet així”?
Sí, per unes mirades que veuen les dones com si fossin un perill o un adversari, i no com a companyes de camí en l’íter teològic. Existeix la indolència de seguir els patrons de sempre perquè és massa arriscat canviar. La mirada masculina conté també una determinada manera de fer teologia, que és solitària, sense tenir una comunitat darrere, sense intercanvi intel·lectual.
Creu que seria una gran notícia que sabéssim avançar-nos a la realitat i estiguéssim preparats a la pràctica perquè tots poguéssim treballar junts i en tot allò que es pugui envers les comunitats cristianes?
No seria una gran notícia, seria la notícia: la Bona Notícia del Regne que s’encarna avui gràcies a l’esforç, l’esperança i el compromís de totes i tots.
