Després que el règim talibà de l’Afganistan hagi promulgat una llei per prohibir en públic el so de la veu de les dones, moltes veus s’hi han mostrat contràries. Una d’elles ha sigut la de Nadia Ghulam, activista afganesa resident a Catalunya i fundadora de l’associació Ponts per la Pau, que en declaraciona a Flama ha titllat d'”ignorant” el govern talibà, referint-se a les “polítiques agressives” que aquest hi aplica des que va tornar al poder ara fa tot just tres anys. “Han subjugat la societat afganesa i, especialment, les dones, a una vida de repressió i silenci“, indica Ghulam.
Aquesta llei, que està formada per 35 articles i que va aparèixer per primera vegada publicada al Diari Oficial del país el passat 31 de juliol, estableix prohibicions que són generalment conegudes a l’emirat islàmic, com podria la de ser sortir al carrer sense haver cobert abans els seus cossos i de ser observades, per tant, per homes que no siguin de la seva família. Això no obstant, amb aquesta normativa el control es fa més estricte; i ho farà, en aquest sentit, gestionat pel Ministeri per a la Propagació de la Virtut i la Prevenció del Vici, el qual vetlla per tots aquells aspectes relacionats amb la vida dels afganesos.
“La dita afganesa de ‘pots viure cent anys en una presó, però ni un dia amb un ignorant‘ resumeix perfectament la situació que viuen les dones a l’Afganistan sota el règim talibà”, continua Nadia Ghulam, que rememora la manera com “les decisions i lleis dels talibans, basades en una visió distorsionada i ignorant de la realitat i l’Islam, han transformat el país en una presó sense murs, on la llibertat i els drets fonamentals són negats”. Segons ella, cada dia que passa, aquesta ignorància es fa més evident en la manera com s’apliquen les polítiques al país, “que no només limiten, sinó que també destrueixen les oportunitats de les dones afganeses de viure amb dignitat“, reconeix aquesta activista.
“No podem normalitzar aquesta situació”
Ghulam recupera la dita afganesa per remarcar que “la ignorància, combinada amb el poder, és més perillosa que qualsevol captivitat física“. Per aquesta raó, manifesta que, a curt termini, “mentre el règim talibà continuï cuinant la repressió”, la llibertat serà menys possible per a les dones d’aquest país. I posa en relleu, en aquest sentit, la importància de l’educació per trencar els motlles establerts: “A l’Afganistan, l’accés a l’educació no és una qüestió només de drets, sinó de supervivència: educar i cultivar valors de justícia, equitat i respecte per tots els éssers humans, és el que marca la diferència entre una tirania assassina i la vida digna“, denuncia l’afganesa, que va haver d’exiliar-se del seu país fa uns anys.
Finalment, Ghulam critica “el silenci de la comunitat internacional” davant el que és, en paraules seves, “un apartheid de gènere contra les dones afganeses“. “Per això, és fonamental que, des de tots els racons del món, es continuï assenyalant aquesta infernal tragèdia que viu el meu país, encara que el règim talibà intenti prohibir-ho”, manifesta.
“Què podem fer nosaltres des de tan lluny? No normalitzar-ho. No admetre que això sigui acceptable. Diguem que està malament i les dones de l’Afganistan, i, així, les dones d’allà ens sentiran i sabran que no estan soles”, reconeix abans de sentenciar que “si ningú ho normalitza i tothom ho denuncia, arribarà un dia que els talibans no trobaran ningú per reclutar, ja que ningú donarà suport a les seves idees, perquè ningú les trobarà acceptables ni normals”.
