Hui 12 de maig commemorem el centenari del naixement de mossèn Antoni, com afectuosament l’anomenàvem, un capellà “atípic”, que va viure el seu ministeri presbiteral al servei de l’Evangeli i al servei dels malalts.
Per damunt de tot, mossèn Antoni era un home bo, un “servidor per amor de Jesús” (2C 4:5), una persona afable que va saber estimar els hòmens i les dones, sense fer cap mena de distinció tant si eren de “missa”, com si no ho eren. Mossèn Antoni, amb la seua afabilitat i sana ironia, amb el seu bon humor i el seu somriure, era una persona que estimava i es feia estimar.
Antoni Sanchis i Martínez, que va nàixer al País Valencià, a la ciutat d’Alberic el 12 de maig de 1923, hui fa cent anys, va ser ordenat prevere el 23 de juny de 1946 i destinat com a vicari a la parròquia de Sant Bartomeu de Xàbia amb només 23 anys. El 1948 va ser enviat a la Universitat Pontifícia de Salamanca per tal de fer la llicenciatura en Dret Canònic i el 1950 passà a ser el rector d’Alcàntera, fent-se càrrec també de les parròquies de Gavarda i de Beneixida, a la comarca valenciana de la Ribera Alta. El 1957 fou nomenat Consiliari Diocesà de la Joventut d’Acció Catòlica i un any més tard, prefecte de teòlegs del Seminari de València. El 1962 ocupà la plaça de capellà a l’antic Hospital Provincial fins que es va jubilar l’any 1988. Malgrat la seua jubilació, mossèn Antoni encara acceptà fer-se càrrec de la parròquia de Benimuslem, de 1993 a 1996.
Mossèn Antoni Sanchis era un rector obert, dialogant i avançat, que es relacionava amb tothom. Només cal recordar, a diferència dels altres capellans (i parle dels anys cinquanta!), que mossèn Antoni no es tancava a la sagristia sinó que acostumava a anar al bar del poble per parlar amb la gent i es desplaçava d’un poble a un altre amb una moto Gucci.
La seua manera de fer i de ser, lliure i plenament evangèlica, li va valdre algun que altre monitum o advertència per part d’una jerarquia ancorada en el passat, que representava un nacionalcatolicisme antievangèlic. Mossèn Antoni, per exemple, contava que una vegada, quan ell era prefecte del Seminari, va ser censurat pel mateix rector pel fet d’estar parlant en valencià davant de dos seminaristes. I és que “al Seminari parlar en valencià estava prohibit. D’això, crec —diu en el seu llibre Despullament eclesiàstic d’un mossèn septuagenari— que encara no ens hem refet totalment”. I és que, encara en ple segle XXI, als seminaris valencians de Sogorb-Castelló, Oriola-Alacant i València, la nostra llengua continua arraconada i per això, des de fa anys i més anys, els cristians valencians estem esperant l’edició del Missal Romà en valencià, com demanava mossèn Antoni.
Amb el seu caràcter senzill, humà i rialler, mossèn Antoni Sanchis sabia prendre’s la vida amb il·lusió, amb esperança i sobretot amb alegria. I d’aquesta manera sabia guanyar-se la gent.
Mossèn Antoni era un capellà preocupat per la nostra llengua, tants anys prohibida a l’Església. Ell mateix contava com va entrar en contacte amb Lo Rat Penat, “aquella institució tan gloriosa que, hui, malauradament, per motius polítics, ha esdevingut factor de secessionisme de la unitat de la llengua”. La seua amistat amb el benemèrit mossèn Vicent Sorribes (gran defensor del valencià a la litúrgia), el va ajudar, i molt, a viure el valencianisme. Mossèn Antoni col·laborà amb entusiasme en la difusió del Llibre del Poble de Déu, el missal en valencià preparat pel P. Pere Riutort, per tal de fer possible la litúrgia en la llengua de Sant Vicent Ferrer, de la Beata Pepa Naval i de l’abadessa Sor Isabel de Villena.
Quan l’any 1968, la revista Serra d’Or, publicada a Montserrat, dedicà un número monogràfic al País Valencià, el periodista J.J. Pérez Benlloch parlà llargament amb mossèn Antoni “de tot allò que duguera referència a la religió al país”. A la pregunta del periodista Pérez Benlloch sobre la llengua a la litúrgia, mossèn Antoni contestava: “La veritat és que la Unesco i el Concili fixen i reconeixen la línia a seguir-hi. Però pense que la clerecia valenciana encara no se n’ha adonat del valor pastoral de la llengua vernacla. Malgrat això, s’hi ha fet camí. Si mirem enrere, podem ser, fins i tot, optimistes. Jo recorde que després de la guerra, al Seminari era durament castigat el fet de parlar valencià”. En l’actualitat, amb el nou arquebisbe de València, les coses poden canviar. Però amb bisbes totalment contraris a la nostra llengua, com els d’Oriola-Alacant i el de Sogorb-Castelló, el valencià encara no ha entrat amb normalitat a l’Església.
Uns anys més tard, mossèn Antoni escrivia: “Els cristians valencians i els propis sacerdots valencians, tenim el deure ineludible d’anar fent que l’Església de València esdevinga plenament valenciana”. I hi afegia encara: “Tenim el dret que els bisbes, preveres i diaques sàpiguen bé el valencià, la llengua pròpia de la terra. Tenim dret a una evangelització i a una catequesi en valencià i la litúrgia, també, a sentir la predicació de la mateixa llengua de Sant Vicent Ferrer, no un dia a l’any, sinó sempre”. Amb valentia, mossèn Antoni acabava així: “La pseudo discussió valencià/català no és més que una estratagema per tal de continuar amb una Església castellanitzada”. Demanem a les parròquies”, continuava mossèn Antoni “més valencià. Sigueu valents i no renuncieu als vostres drets”.
Sempre que jo venia a l’Alcúdia, el meu poble, a vore els meus pares i les meues germanes, em desplaçava amb mon pare a Alberic per tal de visitar mossèn Antoni i passar una estona amb ell. Jo l’escoltava embadalit, ja que era un home ple de saviesa i de sentit comú. L’any 2000, quan vaig anar a vore’l amb mon pare, mossèn Antoni em regalà el seu llibre, amb una dedicatòria manuscrita que mostrava la seua humilitat, la seua gran bondat i el seu amor a Montserrat: “A la comunitat benedictina de Montserrat, ex toto corde, amb la pretensió (desproporcionada, potser?) de que forme part de la biblioteca d’aquest històric monestir, glòria de l’Església i de Catalunya. Antoni Sanchis. Any jubilar 2000”.
Des d’aquell dia, el llibre Despullament eclesiàstic d’un mossèn septuagenari forma part de la biblioteca de Montserrat com un testimoni de la vida senzilla i exemplar de mossèn Antoni, un home de fe, un home bo, un servidor de l’Evangeli i un capellà valencianista, rara avis en una clerecia fortament castellanitzada.
Mossèn Antoni va morir el setembre de 2009, amb 86 anys, després d’una vida dedicada a servir l’Evangeli i el Poble de Déu.
Hui que fa cent anys del naixement de mossèn Antoni, i cal agrair a Déu la vida d’aquest capellà, senzill i afable, que sempre va estar al servei del Regne. A més, mossèn Antoni va ser un home que va treballar i va apostar pel valencià a l’Església, malgrat la incomprensió i la desídia dels bisbes castellanistes del País Valencià.
En aquest any del centenari del naixement de mossèn Antoni Sanchis seria bo que la Generalitat del País Valencià li atorgara, a títol pòstum, l’Alta Distinció per l’excel·lent tasca pastoral de mossèn Antoni a favor dels malalts i pel seu compromís amb el valencià a l’Església.
I també seria bo que els bisbats valencians, encapçalats pels bisbes Enric Benavent, de València, Casimiro López, de Sogorb-Castelló i José Ignacio Munilla, d’Oriola-Alacant, oferiren un homenatge públic a mossèn Antoni en el seu centenari de naixement, i als altres mossens capdavanters en la lluita pel valencià a l’Església i que ja ens han deixat, com els admirables capellans Vicent Sorribes, el jesuïta Francesc de Borja Banyuls, Julio Ciges, Josep Antoni Comes, Miguel Díaz, Francesc Gil, Joan Llidó, Tiburci Peiró, José Enrique Sala, el P. Vicent Faus i el seu germà Josep (que com m’ha recordat l’amic Antoni Ferrando, hagué de deixar el Seminari de València per l’aversió dels formadors pel valencià). De fet, en una carta a Joan Fuster, el jove seminarista Josep Faus li explicava a l’assagista de Sueca l’ambient hostil envers el valencià que hi havia al Seminari, fins al punt que, com escrivia Josep Faus, es deia que “ser valencianista” era “ser traïdor a la pàtria”. I per això el seminarista Josep Faus deixà el Seminari de València i hagué d’anar-se’n al Seminari de Barcelona, on la nostra llengua era valorada com cal.
També vull recordar l’amic Vicent Micó, que des de Turballos, introduí la nostra llengua a la litúrgia.
I encara alguns mossens més, afortunadament vius, com (entre d’altres), l’amic Alexandre Alapont, tants anys a Zimbabwe i que traduí al nàmbia la Bíblia, Joan Carles Alemany, Josep Almela, Josep Lluís Aracil, Guillem Badenes, Jesús Belda, Vicent Cardona, Jordi Cerdà, Jesús Corbí, Josep Escrivà, Vicent Estarlich, Enric Ferrer, Avel·lí Flors, Llorenç Gimeno, Antoni López, Emili Marín, Manuel Martín, Josep Martínez, Josep Melià, Jordi Miquel, August Monzón, Francesc Mulet, Honori Pasqual, Ramon Peris, els germans Josep Mª i Vicent Ruix, Joan Sanchis i Vicent Sarrió, i segur que molts d’altres. De la mateixa manera que fa uns anys molts d’aquests capellans van escriure una carta al bisbe Carlos Osoro per demanar la litúrgia i el Missal Romà en valencià, ara caldria, aprofitant que tenim un arquebisbe a València favorable a la nostra llengua, que es reuniren amb ell per, definitivament, fer possible la introducció del valencià a l’Església i per fi, aprovar el Missal Romà.
Els bisbes valencians també haurien d’homenatjar els laics Francesc Ferrer Pastor i Manuel Sanchis Guarner i encara, no cal dir, els bons bisbes Josep Pont i Gol, Josep Mª Cases i Rafael Sanus.
D´aquesta manera, amb un reconeixement públic per part de la jerarquia valenciana a aquests “homenots” que vivien la fe arrelada (per utilitzar el títol del llibre de l’amic David Pagès), l’Església Valenciana es reconciliaria (per fi), amb la llengua i la cultura del nostre país i repararia el genocidi lingüístic que durant tants i tants anys han perpetrar els bisbes del País Valencià, amb l’objectiu (com ho va intentar el rei Borbó Felip Vè i la dictadura franquista), d’anorrear i fer desaparèixer per complet la llengua dels cristians valencians.
