El papa Francesc ha mort aquest dilluns de Pasqua a l’edat de 88 a la seva residència de la Casa Santa Marta, segons ha anunciat en un videomissatge el cardenal camarlenc Kevin Joseph Farrell. “El bisbe de Roma, Francesc, ha tornat a la casa del Pare. Tota la seva vida ha estat dedicada al servei del Senyor i de la seva Església”, ha dit el purpurat en una compareixença en què ha estat acompanyat pel secretari d’Estat, Pietro Parolin, el seu substitut, Edgar Peña Parra, i el mestre de cerimònies pontifícies, Diego Ravelli.
A inicis d’any va estar ingressat durant 38 dies a l’Hospital Policlínic Gemelli de Roma, on va arribar el 14 de febrer amb una bronquitis. Poc després, la situació es va complicar amb una pneumònia bilateral que li va provocar dos episodis d’insuficiència respiratòria aguda que van posar en perill la seva vida. A partir d’aquell moment, en què la preocupació per la salut del Papa es va estendre per tot el món, el pontífex va reaccionar positivament al tractament i es va recuperar gradualment, fins que el 22 de març va ser donat d’alta i traslladat novament a la seva residència de Santa Marta, al Vaticà, on va iniciar la convalescència.
De capellà a Papa de Roma
va ser un 13 de desembre de 1969 quan el jesuïta Jorge Mario Bergoglio, tot just abans de fer 33 anys, va ser ordenat sacerdot per l’arquebisbe emèrit de Còrdova (Argentina), Ramón José Castellano. Segons relata el llibre El jesuita: Conversaciones con el cardenal Jorge Bergoglio, Bergoglio va trobar la seva vocació al sacerdoci mentre estava en camí disposat a celebrar el Dia de la Primavera. Quan va passar per una església per confessar-se, finalment va acabar sent inspirat per aquell sacerdot.
Conegut com el Padre Jorge, en els seus primers anys com a prevere, va prosseguir la seva formació com a jesuïta entre 1970 i 1971 a Espanya. El 22 d’abril del 1973 va emetre les seves professions perpètues a la Companyia de Jesús. Quan va tornar a l’Argentina va servir com a professor a la facultat de Teologia de San José a la localitat de San Miguel (als afores de la ciutat de Buenos Aires), rector del Col·legi i, a l’edat de 36 anys, va ser designat provincial de l’Argentina.
De la dictadura Argentina al cardenalat
La tasca al capdavant dels jesuïtes la va desenvolupar durant sis anys marcats per la dictadura militar de Videla, que va posar sota sospita molts jesuïtes pel seu compromís social. En aquest sentit, els casos més coneguts van ser els de Orlando Yorio i Franz Jalics, que van estar en captiveri i torturats durant sis mesos.
Després d’aquell període convuls, Bergoglio va marxar a Alemanya per ultimar la tesi doctoral i posteriorment es va instal·lar de nou a l’Argentina. El 27 de juny de 1992, després d’uns anys col·laborant amb el cardenal Antonio Quarracino, va ser nomenat bisbe a la catedral de Buenos Aires. Amb la mort del purpurat l’any 1998, el jesuïta va ser passar a ser arquebisbe de la diòcesi primada de l’Argentina i, el 2001, va ser creat cardenal pel papa Joan Pau II.
Durant aquesta darrera etapa a l’Argentina va intentar crear comunitats més obertes i fraternes, disposades a acollir els més pobres i necessitats. Un altre moment clau d’aquells anys per al futur Papa va ser la V Conferència del CELAM, celebrada al mes de maig de 2007 al santuari d’Aparecida (Brasil). La trobada, en què Bergoglio va jugar un paper destacat presidint la comissió de redacció del document final, va servir per reafirmar el compromís amb els pobres i la justícia social i es va marcar un renovat enfocament evangelitzador, destacant la necessitat de fer front als reptes socials i culturals de la regió.
“Un Papa arribat des de la fi del món”
Amb aquell esperit va arribar pocs anys després el recordat conclave del 13 de març de 2013, en què Jorge Mario Bergoglio va ser escollit el papa número 266 de l’Església catòlica, en substitució de Benet XVI, que havia presentat la seva renúncia uns dies abans. “Sembla que els meus germans cardenals han anat a buscar un Papa gairebé a la fi del món”, va bromejar Francesc en la seva primera aparició a la plaça de Sant Pere, on va explicar que havia escollit aquell nom en honor a sant Francesc d’Assís, il poverello, que va destacar per la seva humilitat, pobresa i amor pels pobres i la natura.
Durant els seus tretze anys de pontificat, ha esdevingut un líders mundial indiscutible respectat per creients i no creients. Des de la seva elecció com a bisbe de Roma —com va remarcar el primer cop que va sortir a la lògia central de la basílica de Sant Pere— Francesc va destacar per la seva austeritat i senzillesa, a la qual no va renunciar mai. Alguns dels primers gestos en aquest sentit va ser la seva decisió de viure a la residència de Santa Marta i no a l’apartament papal del Palau Apostòlic, i la de desplaçar-se amb turismes petits com un Ford Focus als inicis i, més tard, amb un Fiat Cinquecento.
El papa Francesc va apostar per una Església orant, samaritana i de portes obertes, solidària amb els immigrants, els refugiats, els pobres, els malalts i els marginats. Una crida que van fer seva a Barcelona i Madrid les esglésies de Santa Anna i San Antón, respectivament, amb la creació de dos hospitals de campanya en el recinte parroquial.
L’Església de portes obertes que va reivindicar va anar en sintonia amb la seva denúncia constant de la “cultura del bandejament”, un dels grans mals de la societat contemprània, al qual va animar sempre a respondre amb la cultura de la cura, la compassió i la tendresa.
Francesc tampoc no va estalviar crítiques a la pena de mort, a la producció i venda d’armes i el model econòmic neoliberal que fa miques la casa comuna i les vides dels seus habitants més vulnerables. Aquesta preocupació va quedar reflectida en dues encícliques socials de gran impacte com van ser Laudato Si’ i Fratelli tutti, que situen els desafiaments més grans del món actual i marcaran encara durant molts anys el camí a seguir.
Molts recorden també el Papa argentí per haver donat a l’Església una empenta evangèlica i de testimoniatge. I per ser el primer Papa que va lluitar de cara contra la pederàstia, la corrupció de la cúria vaticana i el clericalisme, que considerava un càncer per a l’Església. Encara que això li va generar no pocs enemics entre els no disposats a renunciar als seus privilegis.
Bergoglio també va destacar per denunciar un tipus d’Església ideològicament dogmàtica i condemnatòria, davant la qual va proposar una de més misericordiosa, disposada a dialogar i acollir a tothom, encara que no sempre estigui d’acord amb el que pensen o fan. En aquest sentit, va voler fer de l’Església la casa de “tots, tots, tots”, d’acord amb la famosa expressió que va fer servir durant la celebració de la Jornada Mundial de la Joventut de Lisboa 2023.
El Papa de la fraternitat i la sinodalitat
Els gestos de fraternitat amb les altres confessions cristianes i amb religions, que van cristal·litzar amb el Document sobre la Fraternitat Humana per la pau mundial i la convivència comuna, signat a Abu Dabi amb Al-Tayeb, el gran imant d’Al-Azhar, i la Declaració Istiqlal signada a Jakarta amb l’imam Nasaruddin Umar, van ser també dues grans fites del pontificat de Francesc en el pla del diàleg interreligiós.
Pel que fa als Sínodes, Bergoblio va apostar per temes com la família, l’Amazònia i el jovent; però la seva gran aposta va arribar l’any 2021 amb el Sínode sobre la sinodalitat, esdeveniment històric a partir del qual es va començar a fomentar una Església més inclusiva i participativa, on tots els fidels, des del Papa fins als laics, caminin junts en la missió evangelitzadora.
A inicis de 2025, concretament l’11 de març, de forma sorpresiva va assegurar l’aplicació de la reforma sinodal anunciant per a les diòcesis d’arreu del món un pla triennal dirigit per la Secretaria General del Sínode que haurà de concloure el pròxim 2028 amb una Assemblea Eclesial al Vaticà.
La crida incessant per la pau
Un altre dels aspectes pels quals serà recordat el papa Francesc serà per la seva humanitat, pel sofriment personal que va mostrar sempre per les víctimes de les guerres, especialment les més vulnerables: els infants, els pobres i els ancians. “La guerra és la mare de totes les pobreses”, solia dir el papa, que en el curs del seu pontificat va instituir en el curs del seu pontificat noves jornades mundials dedicades precisament a aquests tres col·lectius.
Entre els seus gestos per la pau, serà sempre recordat el dia que es va agenollar per besar els peus dels líders del Sudan per implorar-los la pau; o el dia en què, poques hores després de l’inici de la invasió de Rússia sobre Ucraïna ordenada per Vladímir Putin, es va apropar de manera espontània fins a l’Ambaixada de Rússia davant la Santa Seu per demanar que s’aturés aquella guerra.
Les seves crides per la pau van ser una constant en totes les seves aparicions públiques, que sempre va aprofitar per animar les parts enfrontades a asssumir el diàleg i la reconciliació com a forma de superar els conflictes. “La guerra és sempre, sempre una derrota; i només beneficia als fabricants d’armes”, deia una vegada i una altra el papa jesuïta.
La veu del Papa en el món actual
Per totes aquestes raons, quan va emmalaltir a principis d’aquest 2025, va començar a estendre’s arreu del món la por a perdre l’únic líder mundial i referent capaç de plantar cara als discursos d’odi promoguts pels líders de l’extrema dreta a escala global, que van guanyar força amb l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca el 20 de gener de 2025. Amb aquest context global, la seva veu va esdevenir essencial per a milions de persones que busquen esperança i pau.
Francesc ha sigut el primer pontífex jesuïta i llatinoamericà de l’Església catòlica. També el primer papa de l’era moderna que ha publicat la seva autobiografia en vida. El llibre va sortir a inicis d’any amb el títol Esperança. “El llibre de la meva vida és la història d’un camí d’esperança que no puc imaginar separat pel de la meva família, de la meva gent, del poble de Déu”. Amb aquestes paraules descriu el papa un llibre que havia de sortir a la llum pòstumament però que ell mateix va voler avançar amb motiu del Jubileu en curs i les necessitats del món actual.
Publicada en els principals idiomes i en més de vuitanta països, l’obra ofereix una mirada profunda a la vida, els valors i la trajectòria de Jorge Mario Bergoglio, des dels seus orígens familiars fins a l’era del pontificat. En els capítols finals, assegura que “l’Església avancarà”, i que en la seva història, ell només ha sigut “un pas”. “Somio un papat cada cop més en servei i comunió“, diu Francesc, que assenyala el camí del cristianisme amb una darrera sentència: “Per a nosaltres, els cristians, el futur té un nom i aquest nom és esperança.”
