Entre la Montserrat Torrent que va néixer l’abril de 1926 a Barcelona i la que necessita un caminador per travessar de punta a punta el seu menjador i accedir al balcó cobert del seu apartament, on es deixa fer una fotografia envoltada de flors, ha existit una trajectòria musical que l’ha convertit en l’organista catalana més important de la història. A punt de celebrar els noranta-nou anys, no vol “malgastar la vida” mentre Déu “ha d’estar mirant-me, content, i enorgullint-se que vagi gaudint d’ella”, subratlla. La gaudeix, de fet, com ho ha fet des de jove: oferint concerts que la portaran, durant els pròxims mesos, a Sant Felip Neri, Santa Maria del Mar, Biscaia, Alemanya, Osca, Itàlia, Cabrera de Mar, Madrid o Segòvia.
El Déu que l’observa, mentre per a Torrent “viure sense religió seria estrany i inconcebible”, no és un Déu que estigui tot el dia “mirant per un forat, esperant qualsevol actitud deshonesta per enviar-me a l’infern”: per bé que hagi tingut sotracs vitals que l’hagin fet veure la fe amb altres ulls, la intèrpret és conscient, repetint les paraules que li va confiar un teòleg alemany, que “Déu viu content si som feliços“. “I això —prossegueix la barcelonina— ho relaciono amb l’orgue, que només donarà pau i serenor si es toca bé”.
Per això, Torrent, que es continua declarant una enamorada de Johann Sebastian Bach i que va saber donar una segona vida a obres d’alguns dels grans compositors espanyols per a orgue dels segles XVII i XVIII, qüestiona que es programin concerts amb el rei dels instruments en què “no es posin límits al tipus de música oferta”. “També trobo innecessari que es toqui la guitarra en un temple de culte, per molt bona voluntat que es tingui per captar el públic jove”, argumenta qui, en descobrir els secrets que amagava l’orgue, imaginava que les esglésies serien el seu “refugi” davant un món que no acabava d’acceptar.
Arribar al fons de la música
L’organista que ha viatjat per mig món, que ha quedat fascinada amb el so d’orgues com el de la Catedral de Roskildei, a Dinamarca, i que en un viatge a l’Àfrica es va trobar amb un orgue que “no sonava” (“tot i que, hores més tard, un frare em va suggerir tornar-lo a tocar perquè ja l’havien arreglat”, rememora), també és una defensora de la vellesa viscuda dignament: “Ens toca rebre sovint el menyspreu d’una part de la societat”, lamenta, mentre que per a ella “superar la mort d’algú més jove que jo és una tasca infinitament més difícil d’acceptar que la d’algú que, per llei de vida, ens ha de deixar”.
“Entristida” per tenir la sensació d’haver tocat en més orgues d’arreu del món que de Catalunya, Montserrat Torrent observa des de la seva talaia com “la salut de la música organística ha millorat gràcies als bons organistes que existeixen actualment”, la majoria dels quals han passat per les seves classes. “M’agradaria que tant ells com el públic comprengués que el meu esforç ha estat el d’arribar al fons de la música per donar-ne un sentit comunicatiu més expressiu i profund“, com remarca qui va perdre l’audició a 67 anys i es conforma a veure les mans aplaudint del seu públic per comprendre’n l’agraïment.
Abans d’arribar als cent anys, l’organista dedica una estona cada dia al moviment dels dits damunt del seu teclat per no perdre’n les facultats. Ho fa en un orgue que no genera grans estridències en no disposar de motor i provocant que, des del bell mig del barri de Gràcia, desenes de veïns escoltin sense saber-ho composicions de grans genis de la música clàssica per part de qui ha arribat al cim musical.
