“El meu primer amor missioner va ser Nicaragua”, confessa la germana Montserrat Tolo Pallarés (Tremp, 1968). La religiosa, pertanyent a la congregació Puresa de Maria i originària del bisbat d’Urgell, ha passat 23 anys com a missionera a l’Amèrica Llatina i l’Àfrica.
Biòloga per la Universitat de Barcelona (UB), va arribar a la República Democràtica del Congo fa sis anys i, des de 3 treballa a l’hospital de Kanzenze, que dirigeix la seva congregació al costat de diversos projectes d’educació integral a la zona, entre els quals destaquen dos internats, un col·legi de primària, un de secundària i una escola maternal.
“Sempre em va atreure la missió a l’Àfrica”, expressa somrient la religiosa. Malgrat les dificultats sociopolítiques que travessa el Congo, la Puresa de Maria manté una presència ininterrompuda des de 1975 a regions del país com Kafakumba, Kamina, Kanzeze i Lubumbashi, on tenen un noviciat. “Tenim entre 7 i 8 novícies, cada any entra una aspirant que desitja conèixer-nos més. No és una massa, però anem creixent”, detalla la germana Tolo.
Com va néixer la seva vocació religiosa?
Vaig néixer en un poblet del Pirineu català, Tremp, a la província de Lleida. Vaig tenir la fortuna que els meus pares m’eduquessin en la fe catòlica, i de tenir una formació molt sana i molt clara del que és la fe i el que és creure en Jesús. Amb els sacerdots del meu poble, vam tenir la sort de tenir ensenyaments senzills, però profunds, entre altres coses, perquè ells ens portaven missioners i gent que alguna vegada havia estat a l’Àfrica, i això sempre em va atreure. Volia anar als altres, al món sencer, a predicar-los la bondat de Jesús, tal com jo l’havia coneguda.
Com va iniciar la seva vinculació amb la Puresa de Maria?
Després d’estudiar a Pont de Suert fins a COU, a 18 anys vaig anar a estudiar Biologia a Barcelona, on vaig conèixer una germana amb qui vaig estudiar cinc anys. En aquell període vaig conèixer altres germanes. En acabar la carrera, resulta que hi havia una plaça lliure de biologia en el col·legi Puresa de Maria de Sant Cugat i me la van donar. Allò semblava que se m’havia obert el cel perquè acabant la carrera podria treballar.
En el col·legi de Sant Cugat aviat em vaig adonar que el Senyor m’havia portat allí no sols per al treball, sinó que sol·licitava de mi una mica més. Tenia el pessigolleig en el cor i vaig sentir que alguna cosa havia de fer. Llavors, al final d’aquest any vaig parlar amb una germana i li vaig dir: ‘Crec que he de ser religiosa’, i ella em va portar amb la mare general. D’un dia per a un altre, com ja em coneixien, em van preguntar i vaig entrar al noviciat el setembre de 1992.
Ha passat alguns anys a l’Amèrica Llatina fent apostolat en l’educació. En fa 3 que és a l’Hospital de Kanzenze. Ha suposat un desafiament canviar l’ensenyament per la gestió sanitària?
Considero que cada país i missió té els seus reptes. L’Amèrica Llatina és diferent d’Europa, per descomptat, però hi ha una major vinculació a causa de la llengua. A l’Àfrica la cultura i la llengua són totalment diferents, i a més tenen una altra manera de veure la vida. El repte més gran en la missió és aprendre que hi ha altres maneres de fer les coses, moltes vegades, d’una forma més senzilla de la que podries imaginar.
El repte també és deixar-se interpel·lar per la senzillesa, per la simplicitat de les coses. En les societats europees sembla que moltes vegades necessitem grans aparells, grans coses, grans comunicacions. Aquí, a més de l’idioma, hem d’aprendre a viure com ells saben viure les coses. Tu vens aquí amb els esquemes d’altres països i veus que aquí les coses funcionen d’una altra manera, i et preguntes ‘Però com pot funcionar això?’, i funciona, però això ho has d’aprendre.
Quina és la situació actual del Congo? La premsa catòlica espanyola es va fer ressò recentment de l’entrada d’homes armats a una casa de religioses dominiques en la capital del país.
Aquest país és molt gran. La nostra missió està en una zona relativament llunyana de Kinshasa com de la zona de l’est, de Goma i Bukavu (zona amb presència dels grups armats rebels). La situació, en línies generals, és d’un silenci i inestabilitat gran. Això de les religioses [Dominiques la casa de les quals ha estat assaltada per civils armats a la fi de març] ha passat a Kinshasa, però no ha estat pels problemes polítics sinó per altres grups socials que amenacen la pau d’aquest país. D’una banda, hi ha aquests grups que fan mal, i de l’altra, tenim l’avenç del M23 i d’uns altres que exigeixen al govern què faci justícia en algunes coses. De manera que tenim un silenci tibant i no sabem realment la veritat del que passa, ja que en dependència del mitjà de comunicació local a través del qual t’informis, per a uns les coses van malament i altres et diuen que les coses estan millor.
En la zona de la nostra missió, aquí en Kanzenze, vivim igual que fa 8 mesos, només que tots els nostres treballadors que cobren de l’Estat congolès, que són els professors, els estan descomptant diners amb el concepte d’‘ajudar a la guerra’, perquè puguin fer costat als militars. Llavors és una inestabilitat que no sabem ni com ni per a on va. Es parlava que estaven generant trobades per a dialogar però sembla que tot ha estat una farsa, però és que tampoc sabem la veritat del que es va dir ni el que es va fer. El que sí que puc dir és que en qualsevol moment pot explotar la situació. Aquí mateix, a Kanzenze, pot haver-hi gent que ens estigui observant i després ens delati per alguna cosa que no hem fet. El país està inestable, però aquí en Kanzenze no ha passat res especial. La nostra zona és com ‘perduda’, no té importància política, per això estem tranquils.
Han arribat a tenir por en algun moment per aquesta situació d’inestabilitat?
A Kanzenze l’únic problema que hem tingut ha sigut amb els lladres, que han entrat a robar a l’hospital, a la comunitat, a la casa. Però no és pel problema polític, és per gent que no valora el que es fa per la comunitat i que, al final, vol fer mal al poble. En definitiva, entrar a robar al col·legi, a l’hospital o l’Església és fer-se un mal a ells mateixos. Es fan mal per a l’educació, la salut i la formació en la fe. Però por pels problemes polítics del país no tenim.
A Kolwesi, que està a uns 50 quilòmetres, la gent desapareix, els troben morts, venen els seus òrgans i aquestes coses també les patim. A Lubumbashi, van entrar a la casa dels jesuïtes. La vida religiosa i l’Església en general és una amenaçada perquè s’ha pronunciat davant la situació del país, encara que sembla que aquests últims actes són fets per grups acostumats a robar que s’estan estenent, aprofitant que el país està malament i inestable.
Actualment, és part de l’equip que atén l’hospital que tenen allí les Missioneres Puresa de Maria. Quins han estat els principals reptes que ha hagut d’afrontar ara que es dedica al camp de la sanitat?
Nosaltres a l’hospital som 43 persones, de les quals 8 cobren alguna cosa de l’Estat congolès, que és una aportació pel risc que puguin sofrir en estar en contacte amb malalties, etc. L’ideal seria que cobressin un salari. La resta del personal, que inclou dos metges, infermers, personal administratiu i de servei, el paga l’hospital com a tal. Llavors el nostre major repte és la sostenibilitat. El nostre equip mèdic fa les operacions, s’hospitalitza, venem els medicaments i partir d’aquí, amb els diners que aporten les persones que tractem es posa en la caixa i amb això comprem les medicines i paguem a l’hospital.
Quin és el problema en el lloc on estem? Al nostre hospital una cesària pot costar 250 dòlars [232 euros]. A Kolwesi, la ciutat més pròxima, pot arribar a costar uns 800 dòlars [742 euros]. Ens diferencia el medicament que posem aquí i la qualitat en l’operació. El nostre quiròfan funciona molt bé perquè tenim poques infeccions gràcies al treball del nostre equip mèdic. Així i tot, cobrem molt menys per l’atenció mèdica que en altres llocs. Intentem que el Senyor ens ajudi, que la gent pagui encara que sigui poc. Certament, aquí existeix falta de consciència que es necessita els diners per a continuar l’obra. Hem tingut casos, per exemple, que la família ve a deixar-te a una dona embarassada a punt de donar a llum amb problemes i després ningú paga per l’hospitalització. Llavors allí has de decidir entre tirar endavant o deixar morir perquè ningú et pagarà.
Existeix una mica la inconsciència que com veuen una germana, una congregació, a l’Església, es té la idea que podem superar-ho tot. Però és que necessitem rebre el pagament de cada persona que tractem per a poder pagar els medicaments i al nostre personal. Aquest hospital és de l’Estat congolès, de referència per a tota aquesta regió, però administrat per nosaltres. Llavors el nostre repte és ser sostenibles, i per descomptat, continuar atenent tots, incloent-hi casos veritablement urgents de persones que no poden pagar una atenció mèdica.
En el Congo, les germanes de la Puresa tenen diversos col·legis. Com és el treball que es fa per a poder oferir una educació de qualitat als infants i joves?
En la missió en Kanzenze tenim dos col·legis. Un maternal, Mare Alberta, en honor a la nostra fundadora i una primària anomenada Mikuba a causa del coure, molt abundant en aquesta zona. També tenim una escola de secundària anomenada Usima, que significa vida. S’intenta donar una bona formació a la gent que hi acudeix i intentem també formar els professors perquè això repercuteixi en benefici dels menors. En la part espiritual, per mitjà de les classes de religió i a través de les petites activitats de pastoral que es van fent anem formant integralment l’intel·lecte, el cor i la forma de vida.
Les germanes fem tot el que podem perquè evidentment l’obra educativa també té un cost, entre ells, el pagament del professorat. No tots els nostres mestres són pagats per l’Estat congolès i aquells que si reben un pagament tenen un sou baixíssim. Llavors, per aquest motiu es demana col·laboració als pares de família encara que és bastant difícil. No obstant això, hem aconseguit que els docents puguin cobrar de manera decent i que puguin donar una bona educació perquè si tu no els pagues com demanar-los que treballin bé?
Estem patint molt una política decretada pel govern del país, que és la política de la ‘gratuïtat’, que ve des de 2019, just l’any que vaig arribar al Congo. Es va decretar la gratuïtat de l’ensenyament, però no s’ha garantit mai el pagament als docents. Anteriorment, les famílies pagaven una quota i això era per a pagar als professors que no rebien un sou de l’Estat. Amb aquesta nova política, molts mestres no estaven pagats i se’ls exigia impartir classes, i això repercuteix en una baixa qualitat educativa, tenint en compte que la ràtio aquí és molt elevada.
Un professor guanya, com a molt 100 dòlars [93 euros] al mes, mentre els diputats aquí cobren una barbaritat i és una cosa que em fa mal el cor sol de pensar-lo. I en salaris, en l’Estat estem igual en l’àrea de la sanitat.
Sembla que al Congo, igual que en moltes altres parts de l’Àfrica, l’Església s’està fent càrrec d’una responsabilitat que hauria de ser dels estats…
L’Estat demana que fem moltes coses, però no col·labora ajudar a la gent ni en salaris ni en res. La nostra congregació ens anima a ser aquí i dona suport econòmic al nostre treball, però no arriba a tot el que es necessita aquí. Per tant, hem d’empoderar-nos perquè si no estem generant sempre gent dependent. Hem d’aprendre a viure i treballar amb els recursos que tenim. Ara bé, hi ha molta injustícia al país a escala estatal i en aquest aspecte, l’Església i la nostra congregació no podem fer res més a resar.
Quines són a parer seu les principals fortaleses de l’Església a l’Àfrica?
La veritat que hem de caminar molt amb l’Església i per l’Església. El que més destacaria de l’Església a l’Àfrica és la gent. Amb els feligresos, si tu els motives i els animes, arriben a ser solidaris amb tu per a tirar endavant un projecte. És veritat que a causa de tantes situacions que els ha tocat viure, costa que es fiïn els uns dels altres, però si aconsegueixes motivar-los i que ells vegin transparència en la teva actuació, s’uneixen per a ajudar-te.
I com a Església, hem de caminar cap a la sinodalitat, com ens convida el papa Francesc, perquè tots els creients puguem sentir que anem plegats, no sols escoltant la sinodalitat, sinó vivint-la.
Què pot aprendre l’Església catalana de la vivència de fe dels cristians a Àfrica?
Podem aprendre que amb molt poc es pot ser feliç. Que la felicitat no depèn de les coses que tenim, sinó que depèn de com enfoquem la vida. Aquí veig nens feliços rodant rodes velles com en les pel·lícules, o xavals alegres malgrat no tenir sabates o que el parell que tenen únicament els hi posen per anar a classe. Podem aprendre que la vida és més senzilla del que nosaltres creiem i un pot ser feliç descobrint el que cadascun porta en el cor i buscant les coses bones que tens voltant. Moltes vegades, aquestes petites coses que a Espanya no valorem com el sol, la vida, el sol, el fet de compartir, el somriure d’un infant i veure que aprèn una cosa nova; i aquí són part de la vida. Aquí a l’hospital i a casa no tenim aigua. Hem d’anar a buscar-la fora amb bidons. Si això passés a Espanya estaríem enfadats, però aquí continuem, somrient i aixecant-nos cada dia.
Què aporten els missioners als territoris i comunitats on fan el seu treball pastoral?
Jo aquí em sento una més. Crec que els aporto la meva vida i perquè, jo volgués que ells se sentin estimats. Intento descobrir les riqueses que ells tenen com a persones, potenciar-les i agrair-les. És a dir, jo crec que més que aportar, jo rebo i li demano al Senyor que això puguin sentir-ho. Sempre els dic que estic aquí per ells, i que no tinc diners per a donar-los, però que la meva vida l’estic donant aquí amb ells i que em considerin com una més. L’única aportació que puc fer és estimar-lo, que sentin l’amor que els puc donar i que ells em brinden, i aprendre d’ells.
Què li diria a un jove o a un jove que llegeixi aquesta entrevista i potser té inquietud per fer vida de missió a Àfrica, però té incertesa o por?
Els diria que es deixin sorprendre pel Senyor. Que venint a un continent tan diferent com és l’Àfrica un s’enriqueix molt. Que pot semblar en algun moment que tu vens a donar alguna cosa, però reps més del que dones. Aquesta és una experiència que ni parlada ni escrita té comparació amb el que un pot en realitat viure i descobrir en la missió. Que siguin generosos i que si senten la crida a ser missioners no tinguin por perquè val la pena.
A vegades pot fer por quan alguna cosa és tan diferent del teu entorn, però si ets missioner vas amb el Senyor i trobes gent bona en el camí que sempre et farà sentir bé.
