Els dies de calor moderada barregen turistes d’incomptables nacionalitats i padrins que esperen a darrera hora per localitzar, com el sant Greal, una mona per als seus fillols. La instantània succeeix en una pastisseria de la part alta de Tarragona, davant de la plaça que va ser un fòrum provincial en època romana i a pocs metres de la catedral medieval, a ple migdia. Des del fons del comerç, on una antiga fotografia del temple catedralici presideix la botiga, el mestre pastisser treu fins a l’aparador les darreres mones de Pasqua esquivant clients, mentre els turistes hi fan fotografies des de l’exterior. “¿Sap que tenim la catedral al fons perquè surtin més boniques les fotografies que es facin?”, resol, cofoi, el comerciant. Qualsevol opció és bona per vendre el producte que més ingressos li genera de tot l’any.
El món de les mones que es menjaran durant el dia de Pasqua Florida és dens i explosivament mutant; l’originalitat dels seus autors les ha portat a una recreació que no té límits i, any rere any, els aparadors sorprenen per les seves varietats a turistes, padrins i padrines, i la resta de la població.
Això no obstant, a diferència de la resta de receptes culinàries, la seva és de les poques que requereix “un plantejament científic que ens obliga a fer-les sense moure’ns ni un sol gram de com les acostumem a fer cada any”. Qui ho diu, uns metres més enllà de la pastisseria anterior, és Josep Gonzàlez, president del Gremi d’Artesans Pastissers de les Comarques de Tarragona, que en regenta la seva des de fa una colla d’anys. Amb ciència o sense, les mones han tornat a viure aquests dies enmig d’una voràgine comercial en què grans i petits venedors han fet mans i mànigues per oferir peces destacades i guanyar més adeptes.
Els ous de xocolata han agafat definitivament el relleu als durs (¡un per cada any de l’infant, sobretot!), a Catalunya, mentre en altres terres veïnes, com al País Valencià, les mones de Pasqua no han evolucionat amb tanta celeritat i són típiques tot l’any. Però no ens hem de desplaçar tan lluny per trobar mones que arriben a les taules gràcies a les petites escletxes del record generacional. A Tortosa, persones com Noemí Ubach, tècnica de normalització lingüística, encara mantenen la tradició culinària heretada de les dones de la seva família, com ara la seva sogra, valenciana de naixement: “aquí, però també al nord del País Valencià, recordem les antigues maneres d’elaborar les mones, pastant-les damunt del marbre de la cuina, com es feia abans, amb els dos ous durs a sobre i decorades amb confitura d’ametlla feta artesanalment”, descriu Ubach. Un passat que encara es manté, tot i els canvis constants i les novetats d’última hora.
