Un diapasó (un regal que conserva des dels set anys) i un planeta sense fronteres. Són les dues úniques coses que necessita Moisès Sala (Pineda de Mar, 1971), fundador i director de The Gospel Viu Choir des de fa poc més de dues dècades, per fer allò que més li agrada. D’aquest grup va esdevenir el germen del projecte Gòspel Sense Fronteres, sobre les rodes del qual ha pogut viatjar arreu del món per portar la seva música, d’arrels religioses i “plenament terapèutica per a persones que, en situacions d’extrema gravetat, allò que menys desitgen fer en aquests moments és cantar”, defineix Sala. El seu pròxim destí és l’estat africà de Malawi, un dels menys desenvolupats i on, el mes passat, un cicló de grans magnituds va provocar la tràgica xifra de 676 morts.
Té les maletes fetes per marxar cap a Malawi?
Així és. En aquesta ocasió, viatjaré tot sol, a diferència d’altres viatges similars en què ho he fet amb companyia. Abans, m’esperen, com es pot imaginar, vint-i-dues hores de trajecte, des de Barcelona fins a Kapiri, passant prèviament per Roma, Adís Abeba, Llilongwe…, però serà una satisfacció completa, que viuré acompanyat d’una magnífica ONG que m’hi donarà suport. M’hi passaré dues setmanes.
Té cap repertori musical per portar-hi?
Sí, però sempre pot donar-se la situació d’arribar allà i haver de fer quelcom totalment diferent de com ho tenia planejat. Treballaré amb un cor parroquial format per dones i, a pesar que els meus problemes de veu m’impedeixin cantar com ho feia abans de patir un accident domèstic ara fa uns anys, hi vull continuar descobrint com el bressol mundial del ritme, al cor de l’Àfrica, encara pot trobar en la música un incentiu per progressar humanitàriament.
Què el preocupa més, de Malawi?
Sobretot, la xifra de nens i nenes que moren per causes que podríem evitar si tots i totes, al món, fiquéssim una mica més de la nostra part. No pot ser que en algunes parts del planeta encara hi hagi malalties que hauríem d’haver deixat de tenir fa segles!
Però, digui’m, ¿quines són les fronteres que es pot trobar el gòspel, com a estil musical?
A diferència de les fronteres administratives, que separen, com sabem, territoris ben diferenciats, aquí cal que ens imaginem unes fronteres immaterials, creades pels sentiments d’aquells éssers humans que encara viuen ignorant i repudiant comunitats socials que viuen moments difícils i tràgics arreu del món; unes fronteres que, per bé que no es veuen amb els ulls, també hi són —des del Perú fins a l’Índia, passant pel Barri del Raval de Barcelona— i hem de procurar eliminar. Per fer-ho, nosaltres apostem pel gòspel, una arma que no conté bales, sinó espiritualitat, capaç de traspassar pensaments i emocions de múltiples creences i religions; el gòspel ens fa creure que podem conviure al planeta sigui quina sigui la manera de pensar d’uns i altres. I, amb ell, ens hem endinsat, fins i tot, en guerres bèl·liques.
Com a Ucraïna.
On vaig participar en un comboi humanitari de la Fundació del Convent de Santa Clara, amb la religiosa Sor Lucía Caram com a personatge capdavanter. Hi vam portar generadors de llum, furgonetes, ambulàncies, roba…, però tota ajuda és poca. Per sentir-me més a prop dels meus, que m’esperaven a Catalunya inquiets, no vaig deixar de publicar vídeos a les xarxes socials narrant les meves experiències per diverses zones del país.
Ho van portar bé, això, a casa seva?
Els meus fills, l’Arnau i la Caterina, van ser els primers que em van animar perquè hi anés, i els meus pares, si bé no van deixar de patir en cap moment, saben com alimentar el meu sentiment envers la música sanadora que he volgut fer arribar a Ucraïna, on va esclatar una bomba prop d’on era, i que continuo portant a altres punts del mapa.
Creu que més música ens trauria de tants desastres provocats per l’home?
No en tinc cap mena de dubte, d’això. Des dels orígens del cristianisme, la música ha estat un instrument que ha generat l’esperança que totes les generacions han necessitat per superar els continus entrebancs que han existit. N’ha estat una clau; una de moltes més.
La seva tasca sembla la d’un missioner religiós, però des del camp de la música.
Tot i fer-ho des de la música, també hi porto la paraula de Déu, allà on vaig. Amb aquest pretext, em dirigeixo a persones de tota mena, sense distingir els seus pensaments religiosos, i tracto de generar un moviment inclusiu entre totes elles. La sensació que en sorgeix quan escolten les notes musicals del gòspel és molt més gran que l’acostament que puguin manifestar envers una religió o altra.
