Lluís Suñer: “El bisbe que vingui a Girona se sentirà ben acollit i estimat de seguida”

jordpacheco

L’administrador diocesà de Girona, Lluís Suñer i Roca (Fornells de la Selva, 1946) ens atén en el seu últim dia de feina abans de començar les vacances d’agost, que té previst de gaudir sense sortir de les terres gironines on ha transcorregut la totalitat de la seva vida. Des que va ser ordenat prevere l’any 1972 a la parròquia de Sant Salvador de Girona, Suñer ha servit a l’Església en múltiples tasques que ell engloba en “tres grans etapes”: com a formador al seminari, on va estar 16 anys; com a rector de la parròquia de sant Josep de Girona, on va estar 16 anys més; i com a vicari general del Bisbat de Girona, càrrec que va desenvolupar durant 21 anys, fins que l’1 d’abril de 2022, arran de la mort del bisbe Francesc Pardo, el col·legi de consultors del bisbat el va escollir com a administrador diocesà en espera del nomenament d’un nou bisbe.

Han passat setze mesos des d’aleshores, i malgrat l’anomalia que representa estar tant de temps sense prelat, Lluís Suñer s’ha pres amb calma l’espera. Conscient que la diòcesi ha de continuar tirant endavant, una de les últimes coses que ha fet abans de marxar de vacances ha sigut escriure una carta als 110 capellans incardinats al bisbat per encoratjar-los a afrontar el nou curs “sense por ni mandra”, perquè el nou bisbe, quan arribi, els trobi treballant.

Difereix molt la tasca de vicari general amb la d’administrador diocesà?

Sí, el vicari està per sota el bisbe, que és qui d’alguna manera marca el rumb. Per tant, sense bisbe, com a administrador has de fer una mica aquesta feina d’anar programant perquè la diòcesi no s’aturi, tot i que hi ha coses que només les pot fer un bisbe, com ara les ordenacions. En aquest aspecte, quan tenim ordenacions, demanem al bisbe Joan [Planellas] que ens vingui a ajudar. Els bisbes auxiliars de Barcelona també han estat sempre disposats a ajudar-nos amb recessos i exercicis. De fet, tots els bisbes estan disposats a ajudar-nos.

Creu que la tardança en l’arribada del nou bisbe indica que alguna cosa està fallant?

Jo al començament m’havia neguitejat més, però després d’aquest període he arribat a la conclusió que el temps de Déu no és el nostre temps; i que les coses arriben quan han d’arribar. Potser aquesta tardança és un temps de prova que ens ajudarà a tots plegats a purificar-nos una mica més com a Església i rebre amb més frescor, sinceritat i caliu al bisbe que ha de venir.

És cert que Girona és una diòcesi complicada?

Com podràs comprendre, després de 51 anys com a capellà en aquesta diòcesi, i 21 d’ells com a vicari general, jo no la trobo complicada. Potser ho és quant a configuració, en el sentit que és ampla, ja que va des d’Olot fins al Maresme, i pel nord arriba fins a la frontera amb França. Però pel que fa a les persones, és una diòcesi amb un clergat molt apostòlic i unes comunitats parroquials molt trempades i entregades. Hi ha molt bona gent a Girona, no només capellans, sinó religiosos i laics. Per tant, el bisbe que vingui se sentirà ben acollit i ben estimat de seguida.

“LA NOSTRA ÉS UNA DIÒCESI AMB UN CLERGAT MOLT APOSTÒLIC I UNES COMUNITATS PARROQUIALS MOLT TREMPADES I ENTREGADES. HI HA MOLT BONA GENT, A GIRONA”

Quins seran els principals reptes o qüestions més urgents que haurà d’entomar el nou bisbe?

Hi ha moltes coses urgents en un bisbat, però, quines seran? Les de sempre: ha minvat el nombre de capellans, a les parròquies hi ha un declivi de feligresos, coses que passen no només en el nostre bisbat sinó en tots. D’altra banda, hi haurà d’haver una reorganització de parròquies, arxiprestats, però això va lligat a una vitalització de la vida espiritual de la gent. En aquest sentit, un bisbe nou ens podrà ajudar molt, perquè vindrà amb un caire diferent, amb noves dinàmiques, no només d’acció sinó també de relació. Però els grans reptes d’aquesta diòcesi són els mateixos que a tota l’Església catalana. El nou bisbe no trobarà, per tant, dificultats molt més greus que a altres bisbats, tot al contrari: trobarà moltes riqueses espirituals.

Quina és la situació de la diòcesi, des del punt de vista econòmic?

La situació està força estabilitzada, fa molts anys que s’hi treballa, en aquest aspecte, amb fundacions i patronats. Càritas funciona molt bé, tenim patronats per a gestionar els pisos que hi ha a disposició de les famílies vulnerables del territori diocesà; també s’han fet residències per a gent gran. Tot això funciona, i no ho tenen totes les diòcesis. La pobresa és una altra i és causada per comunitats religioses que tanquen, però això, insisteixo, no és un problema només d’aquí sinó general.

Enric Roura, rector de l’Església Santa Maria de Blanes, ha advertit recentment que la minva d’ingressos pot comprometre el manteniment de la seva parròquia. Es podria dir que aquesta és una situació generalitzada?

No ho crec, tot i que és cert que han baixat els ingressos gairebé a totes les parròquies. El gran problema és mantenir la dinàmica de propietats de la diòcesi. La parròquia de Blanes, per seguir l’exemple, se’n podria sortir, amb l’ajuda del bisbat, però al territori diocesà hi ha unes 400 parròquies, i en moltes d’elles pràcticament no se celebra missa o es fa molt poc. Per tant, la pregunta és com mantenir tot això. El problema del patrimoni és gran, no d’ara, però sí de cara al futur. Per això s’estan buscant mitjans perquè hi hagi tota una estructura que ajudi a afrontar aquesta situació.

“AL NOSTRE TERRITORI DIOCESÀ HI HA UNES 400 PARRÒQUIES, I EN MOLTES PRÀCTICAMENT NO SE CELEBRA MISSA. PER TANT, LA PREGUNTA ÉS COM MANTENIR TOT AIXÒ”

Durant la primera setmana d’aquest mes d’agost s’ha celebrat la Jornada Mundial de la Joventut. Què en pensa, de l’actual jovent catòlic? Hi té dipositada molta esperança com a futura Església que són?

Tots tenim dipositada l’esperança en el jovent, no només en l’àmbit eclesial sinó en la política, l’economia i tota la societat en general. I des del punt de vista eclesial, l’esperança és que l’Església sàpiga acompanyar aquest jovent pels camins de l’Evangeli. Crec que el jovent s’anirà engrescant de mica en mica en la mesura que se senti emparat per una Església viva, acollidora i evangèlica. En el futur no serem grans multituds a l’Església, serem els que siguem, però sempre hi haurà una petita llavor que haurà de donar força per créixer i fer que l’evangeli de Jesús es faci realitat en les nostres vides.

L’escassetat de nous capellans, el preocupa?

Diria que ens preocupa a tots, i de moment busquem solucions una mica intermèdies que porten els capellans a haver de fer-se càrrec de més parròquies. Però també hi ha una esperança, en aquesta sequera. I és que ha fet que el laïcat entri molt més en la vida de l’Església. Només a l’Empordà, per exemple, tenim unes trenta persones que serveixen en les celebracions, portant la comunió als malalts, obrint esglésies i, fins i tot, fent tasques de despatx parroquial. Tot això és una riquesa. La pobresa de preveres ens ha portat a obrir les portes a altres dimensions. A Girona, a més, hi ha 14 diaques permanents. Tot això és una Església que reneix, i ho fa en part gràcies a la forta embranzida que està donant el Sínode.

Ja que menciona el Sínode, que espera d’aquesta experiència eclesial que va posar en marxa Francesc al 2021 i que al pròxim octubre arribarà a un dels seus punts culminants, amb l’Assemblea General a Roma?

Espero la revitalització de l’Església a través d’aquest camí que estem fent tots plegats. En aquest sentit, aquest any que no hem tingut bisbe, el treball sinodal ens ha ajudat enormement a sentir-nos més que mai Església. Hem treballat molt bé, al bisbat, en tots aquests mesos: hem guanyat des del punt de vista que tots els laics se senten responsables de tirar endavant la vida de l’Església.

Fa uns dies, el papa Francesc va reivindicar precisament, una Església que dona cabuda a tots, tots, tots.

L’Església tancada en si mateixa és un gran problema. Cal una Església de portes obertes que ja demanava Joan XXIII i per la qual el papa Francesc ha apostat plenament. L’aportació de Francesc en aquest sentit ha sigut providencial. Hi ha hagut molts laics que durant el seu pontificat s’han retrobat amb l’aire del Concili Vaticà II. El Papa els ha donat l’oportunitat de sentir-se novament de sentir-se part de l’Església i en comunió amb l’Església.

Altres temes:

Subscriu-te al butlletí diari de 'Flama'

Tota l’actualitat cristiana al teu correu

Flama al teu email

L’actualitat social i religiosa al teu correu

Lectures del dia