Fer camí junts i mai com a viatgers solitaris i acompanyar germans i germanes en situcions de misèria i violència. Aquestes són algunes de les crides que fa el papa Francesc als fidels en el seu missatge per a la Quaresma 2025, publicat aquest dimarts 25 de febrer per la Santa Seu, coincidint amb el seu dotzè dia hospitalitzat al Policlínic Gemelli de Roma.
“L’Esperit Sant ens impulsa a sortir de nosaltres per a anar cap a Déu i cap als germans, i a no tancar-nos mai en nosaltres mateixos”, assegura el pontífex en un text en què recorda que l’Església, “mare i mestra”, convida els cristians d’arreu del món a “preparar els cors” i a “obrir-se a la gràcia de Déu per poder celebrar amb gran alegria el triomf pasqual de Crist”.
En l’escrit, el pontífex ofereix algunes reflexions sobre el que significa “caminar junts en l’esperança” en una nova Quaresma que enguany començarà el 5 de març en plena celebració de l’Any Jubilar. “Seria un bon exercici quaresmal confrontar-se amb la realitat concreta d’algun migrant o pelegrí, i deixar que ens interpel·li, per a descobrir el que Déu ens demana, per a ser millors caminants cap a la casa del Pare. Aquest és un bon ‘examen’ per al vianant”, sosté el Papa.
Missatge íntegre
Benvolguts germans i germanes:
Amb el signe penitencial de les cendres al cap, iniciem el pelegrinatge anual de la santa Quaresma, en la fe i en l’esperança. L’Església, mare i mestra, ens convida a preparar els nostres cors i a obrir-nos a la gràcia de Déu per poder celebrar amb gran alegria el triomf pasqual de Crist, el Senyor, sobre el pecat i la mort, com exclamava sant Pau: «La victòria ha engolit la mort. Oh mort, on és la teva victòria? On és l’agulló que t’incitava?» (1Co 15,54-55). Jesucrist, mort i ressuscitat és, en efecte, el centre de la nostra fe i el garant de la nostra esperança en la gran promesa del Pare: la vida eterna (cf. Jn 10,28; 17,3).
En aquesta Quaresma, enriquida per la gràcia de l’Any jubilar, desitjo oferir-vos algunes reflexions sobre el que significa caminar junts en l’esperança i descobrir les crides a la conversió que la misericòrdia de Déu ens adreça a tots nosaltres, de manera personal i comunitària.
Abans que res, caminar. El lema del Jubileu, “Pelegrins d’esperança”, fa pensar en el llarg viatge del poble d’Israel cap a la terra promesa, narrat al llibre de l’Èxode; el difícil camí des de l’esclavitud a la llibertat, volgut i guiat pel Senyor, que estima el seu poble i sempre li és fidel. I no podem recordar l’èxode bíblic sense pensar en tants germans i germanes que avui fugen de situacions de misèria i de violència, buscant una vida millor per a ells i els seus éssers estimats. Sorgeix aquí una primera crida a la conversió, perquè tots som pelegrins en la vida. Cadascú es pot preguntar: Com em deixo interpel·lar per aquesta condició? Estic realment en camí o una mica paralitzat, estàtic, amb por i falta d’esperança; o satisfet en la meva zona de confort? Busco camins d’alliberament de les situacions de pecat i falta de dignitat? Seria un bon exercici quaresmal confrontar-se amb la realitat concreta d’algun migrant o pelegrí, i deixar que ens interpel·li, per a descobrir el que Déu ens demana, per a ser millors caminants cap a la casa del Pare. Aquest és un bon “examen” per al vianant.
En segon lloc, fem aquest viatge junts. La vocació de l’Església és caminar junts, ser sinodals. Els cristians estan cridats a fer camí junts, mai com a viatgers solitaris. L’Esperit Sant ens impulsa a sortir de nosaltres mateixos per a anar cap a Déu i cap als germans, i a no tancar-nos mai en nosaltres mateixos. Caminar junts significa ser artesans d’unitat, partint de la dignitat comuna de fills de Déu (cf. Ga 3,26-28); significa caminar braç a braç, sense trepitjar o dominar l’altre, sense covar enveja o hipocresia, sense deixar que ningú es quedi enrere o se senti exclòs. Anem en la mateixa direcció, cap a la mateixa meta, escoltant-nos els uns als altres amb amor i paciència.
En aquesta Quaresma, Déu ens demana que comprovem si en la nostra vida, en les nostres famílies, en els llocs on treballem, en les comunitats parroquials o religioses, som capaços de caminar amb els altres, d’escoltar, de vèncer la temptació de tancar-nos en la nostra autorreferencialitat, ocupant-nos només de les nostres necessitats. Preguntem-nos davant del Senyor si som capaços de treballar junts com a bisbes, preveres, consagrats i laics, al servei del Regne de Déu; si tenim una actitud d’acollida, amb gestos concrets, cap a les persones que s’apropen a nosaltres i a tots els qui són lluny; si fem que la gent se senti part de la comunitat o si la marginem. Aquesta és una segona crida: la conversió a la sinodalitat.
En tercer lloc, recorrem aquest camí junts en l’esperança d’una promesa. Que l’esperança que no defrauda (cf. Rm 5,5), missatge central del Jubileu, sigui per a nosaltres l’horitzó del camí quaresmal cap a la victòria pasqual. Com ens va ensenyar el papa Benet XVI a l’Encíclica Spe salvi, «l’ésser humà necessita un amor incondicionat. Necessita aquesta certesa que li fa dir: “Ni la mort, ni la vida, ni els àngels, ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l’univers creat no ens podrà separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre” (Rm 8,38-39)». Jesús, el nostre amor i la nostra esperança, ha ressuscitat i viu i regna gloriós. La mort ha estat transformada en victòria i en això rau la fe i la gran esperança dels cristians: en la resurrecció de Crist!
Aquesta és, per tant, la tercera crida a la conversió: la de l’esperança, la de la confiança en Déu i en la seva gran promesa, la vida eterna. Hem de preguntar-nos: Tinc la convicció que Déu perdona els meus pecats, o em comporto com si pogués salvar-me tot sol? Anhelo la salvació i invoco l’ajut de Déu per acollir-la? Visc concretament l’esperança que m’ajuda a llegir els esdeveniments de la història i m’impulsa al compromís per la justícia, la fraternitat i la cura de la casa comuna, actuant de manera que ningú quedi enrere?
Germanes i germans, gràcies a l’amor de Déu en Jesucrist estem protegits per l’esperança que no defrauda (cf. Rm5,5). L’esperança és “l’àncora de l’ànima”, segura i ferma. En ella l’Església suplica perquè «tots se salvin» (1Tm 2,4) i espera arribar un dia a la glòria del cel unida a Crist, el seu espòs. Així s’expressava santa Teresa de Jesús: «Espera, ànima meva, espera. Tu no saps ni el dia ni l’hora. Vetlla amb compte, que tot passa amb brevetat, encara que el teu desig pugui fer dubtós el que és cert, i el temps breu llarg» (Exclamacions de l’ànima a Déu, 15, 3).
Que la Mare de Déu, Mare de l’Esperança, intercedeixi per nosaltres i ens acompanyi en el camí quaresmal.
Roma, Sant Joan del Laterà, 6 de febrer de 2025, memòria dels sants Pau Miki i companys, màrtirs.
FRANCESC
*Text traduït al català per la Conferència Episcopal Tarraconense
