Abans de començar la solemne processó de Divendres Sant, al Milà, un poble que no arriba als dos-cents habitants de l’Alt Camp, el capellà demana a un veí que canviï d’ubicació el seu cotxe perquè no destorbi el pas de la comitiva veïnal. Enguany són uns cinquanta feligresos i una nena de deu dies que rep totes les mirades del poble (fins i tot, del mossèn, de 83 anys), però es troben a faltar dos o tres que, a diferència de fa dotze mesos, ja no hi són. La processó transcorre per l’única artèria viària del municipi —un carrer que no arriba, de cap a cap, als tres-cents metres— i, com passa sovint, gairebé hi ha més vehicles aparcats que ciris acompanyant el cos de Jesucrist crucificat a la creu.
Però les desfilades religioses d’aquests dies als pobles petits es resisteixen a desaparèixer, i ho fan, en bona part, per la presència de famílies que hi passen els dies de vacances a les seves segones residències. Mentrestant, les coordinacions sacerdotals fan mans i mànigues per cobrir totes les activitats litúrgiques d’un bon grapat de pobles a la rodona (el capellà d’abans anirà al poble veí en acabar la processó, i es coordinarà diverses vegades més per tenir al sac els feligresos de mitja comarca). “Un cop l’any no fa mal, aquest estrès”, reconeix, per bé que l’edat, que no perdona, l’impedeix mantenir el ritme d’abans.
Una desfilada de poc més de deu minuts trepitja totes les parts del Milà, d’extrem a extrem, i, enguany, per sort, un grup de veïns ha decidit de forma altruista fer passar per quiròfan uns dies abans alguns dels objectes que surten de l’església un cop l’any: “com ara un petit Crist crucificat que obre la processó i que l’any passat va dur una mà despenjada, i el baiard que suporta la Mare de Déu dels Dolors en tot el recorregut, que ara ja permet a la verge tenir un trajecte sense sacsejades”, afirmen alguns d’ells. Unes deficiències estructurals que predominen en parròquies on, durant la resta de l’any, la participació a les eucaristies no supera ni de bon tros la que predomina un Divendres Sant qualsevol.
Aquesta situació també succeeix en molts municipis on la mitjana d’edat dels feligresos, aquests dies, no baixa de la cinquantena, com a la Riera de Gaià, al Tarragonès, “on som trenta-sis comptant el capellà i els portants”, assenyala Joan Boronat, un veí de 75 anys que hi va fer d’escolà quan era infant i que, veient com la gent prefereix marxar per seguir les processons de ciutats com ara Tarragona [a vint quilòmetres de distància], augura un futur incert i gris per a les microprocessons de Setmana Santa.
Unes festivitats la sort de les quals no es mesura per la ubicació (al litoral o a l’interior) ni per l’esforç puntual que manifesten en comptades ocasions alguns dels veïns que hi participen; depèn, en la majoria dels casos, de les voluntats dels que hi acudeixen i les mantenen vives. Tot plegat es converteix en una incertesa que, per aquestes dates, conviu uns minuts abans de cada processó amb les esglésies rurals, però que s’esfuma quan les imatges surten, de nou, per les seves portalades.
