Mercè Folch: “A Occident, hi ha fatiga per continuar escoltant històries de naufragis”

file (11)-min
L'equip que ha treballat en aquest pòdcast, amb alguns dels seus entrevistats. | Anna Surinyach

Tal com passa amb el procés de refracció de la llum quan aquesta accedeix a l’aigua, provocant que es vegin les coses diferents del que en realitat són, tot el que entra dins el mar es veu diferent des de fora. En el cas dels molts éssers humans que cada dia moren ofegats intentant marxar del seu país, es passa de ser un ciutadà amb documentació pròpia a un hipotètic desaparegut i sense empara legal. Una distorsió dels elements produïda en un canvi de medi que, per a la periodista Mercè Folch i la fotògrafa Anna Surinyach, des d’enguany també és capaç de modificar la paraula “mar” en la de “mur“.

Totes dues són les autores d’El Mar. El Mur, un pòdcast fet amb el segell de Catalunya Ràdio en què, durant vuit capítols, que es poden escoltar al seu web, les catalanes busquen totes les pistes que poden de tres embarcacions que van sortir de les costes del Marroc i del Sàhara Occidental amb destinació a Espanya. Per fer-ho, però, van haver de recórrer cinc països diferents i fer mig centenar d’entrevistes a alguns dels familiars dels refugiats que hi anaven a bord per entendre’n millor el context.

Què en pensa, de les noves regles de migració i asil acordades finalment per la Unió Europea aquesta setmana?

Crec que el pacte europeu de migració i asil es traduirà en més morts i més patiment perquè el flux migratori no s’aturarà. Aquest pacte, a parer meu, significa un aniquilament dels drets fonamentals, sobretot si ens fixem en l’enduriment del dret d’asil. Cal recordar que aquest dret és un dels principis fundacionals de la Unió Europea, per bé que, des de fa anys, i ara es torna a produir, els seus valors estan sent tocats de mort. Estem davant d’una política de més protecció i més externalització de fronteres apel·lant a la seguretat, però que té un resultat tràgic al mar, el de centenars de desapareguts cada any. Aquest pacte acabarà regularitzant i oficialitzant unes pràctiques que ja estan en marxa, com ara a Grècia.

I a Espanya?

Sí, a les Illes Canàries, exactament. Pensa que aquest pacte inclou la creació d’espais al costat de les fronteres per agilitzar el retorn dels refugiats, cosa que està passant en territori espanyol i en altres d’europeus. En qualsevol cas, com deia, l’efecte d’aquestes regles dinamitarà els drets fonamentals.

Com va sorgir la idea de treballar amb Anna Surinyach, editora gràfica de 5W, i què creu que hi aporta, al pòdcast, la seva visió experimentada sobre el tema?

Aquest projecte, El Mar. El Mur, neix quan un dia m’arriba a les mans un dossier de l’entitat Caminando Fronteras, fundada per l’activista Helena Maleno, que portava per títol “Morir sin duelo”. Em va cridar l’atenció, en llegir-lo, la qüestió dels desapareguts al mar, considerat com una frontera, i la indefensió en què es queden els seus familiars a terra ferma, els quals esperen una trucada que no arribarà mai. Després de parlar-ho amb l’Anna, que és experta en migracions i col·laboradora del programa Solidaris de Catalunya Ràdio, que jo dirigeixo, i amb la resta de companys d’aquest espai, vam arribar a la conclusió que havia de ser una realitat. Per la seva part, l’Anna ha aportat la seva experiència en un camp que està ple de grisos i de dificultats per poder-lo abordar.

Se senten privilegiades per poder abordar a fons, amb noms i cognoms, una temàtica que sovint queda reduïda a informacions amb xifres i estadístiques?

La resposta és que sí. Un projecte així no hauria estat possible sense el suport i el compromís d’un mitjà públic. He de dir que Catalunya Ràdio ens ha permès treballar amb temps, amb cura i amb rigor uns continguts que són molt delicats. S’ha apostat per un periodisme que fa falta: de profunditat i de cocció lenta. Com a mitjà públic, és una obligació tractar temes de drets humans, i així ha estat. La fredor de les estadístiques només es pot desfer amb noms i cognoms, generant empatia i trencant els discursos de la por que fa servir, per exemple, la ultradreta per escampar els seus missatges.

Quan han visitat les famílies dels desapareguts a les seves cases i s’han interioritzat en les seves vides, ¿han notat que el dol —no tancat— manté una convivència constant amb una fe difícil de trobar en situacions límit com aquestes?

Les famílies viuen en un estat d’incertesa absoluta, en un interregne emocional, perquè no hi ha un cos per poder vetllar. En aquest projecte, vam entrevistar la psicòloga nord-americana Pauline Boss, que va encunyar el terme de “pèrdua ambigua” per distingir l’estat en què es troben les famílies dels desapareguts. Són persones que saben que ha passat quelcom, però sense conèixer-ne gaire dades: no tenen certeses, no hi ha materialitat. Això passa, per exemple, amb l’Aïssatou, la mare d’un noi senegalès que va intentar arribar a Espanya el 2017, però l’aigua se’l va empassar a l’estret de Gibraltar. Ella encara l’espera perquè cap pare vol pensar, en una situació com la seva, que el seu fill ha pogut morir. I, d’aquesta manera, s’agafa allà on pot per sobreviure, fins i tot a les falses esperances que li pot donar el morabit, un líder religiós musulmà.

Anant allà, veient la situació i reflexionant sobre el que viuen és l’única manera de poder-se posar en les seves pells, des d’Occident?

Des d’Occident, el relat migratori dominant se sustenta en problematitzar i criminalitzar la mobilitat. Es deshumanitzen les persones que marxen de casa seva, convertint-se en meres xifres, i es fomenta el discurs de l’alteritat, en què sempre és l’altre, el diferent, a qui li passen les coses i el que mor. I això fa que una part de la gent desconnecti amb tot plegat i no s’hi senti identificada. En aquest sentit, hi ha una fatiga per continuar escoltant històries dramàtiques, és a dir, per una saturació d’històries de naufragis. Per això, precisament, el nostre pòdcast agafa l’oient de la mà perquè ens acompanyi en aquest viatge, a diferència de tot el que es pot trobar periodísticament sobre aquesta qüestió.

Comparteix, com ha dit recentment l’antropòleg forense José Pablo Baraybar, que els cadàvers són més democràtics que els éssers vius perquè es troben en igualtat de condicions?

És de les persones que més ha treballat al món per dotar de relat i entitat els desapareguts al mar. És obvi que la mort ens iguala a tots, però fins i tot en aquest punt hi ha categories i existeixen morts de primera divisió i morts de segona. Això va quedar reflectit amb la manera com va actuar el món envers el submarí Titan que, ple de persones adinerades, volia arribar a les profunditats de l’Atlàntic, on es troba el Titànic, i malauradament va acabar fent una implosió. En aquest sentit, crec que totes les persones tenen el dret a ser buscades, siguin riques, pobres o s’estiguin refugiant d’un país a un altre per diversos motius.

Altres temes:

Subscriu-te al butlletí diari de 'Flama'

Tota l’actualitat cristiana al teu correu

Flama al teu email

L’actualitat social i religiosa al teu correu

Lectures del dia