El pare Pius-Ramon Tragan (1928-2023), que ha mort aquesta setmana sent el monjo de Montserrat més gran, va ser durant uns anys l’últim alumne d’hebreu que quedava viu del també monjo Bonaventura Ubach (1879-1960). El coneixement que va tenir d’aquest monjo, més tard, va permetre a l’escriptor Martí Gironell d’endinsar-se en aquest personatge, creador de la Bíblia de Montserrat i del Museu de l’Orient Bíblic del monestir de Montserrat, i publicar la seva tercera novel·la, L’arqueòleg. Per fer l’obra, l’any 2010, l’autor es va basar en els dos viatges que va fer Ubach a terres bíbliques, explicats en els seus diaris personals, però també en el record d’un monjo que, segons Gironell, va ser “curós i respectuós amb tot allò que podia dir”.
El pare Pius no era aventurer com el pare Ubach, que vostè ha estudiat força, però en va ser un destacat deixeble. Què creu que va poder aprendre’n, el monjo, del pare Ubach?
El que va aprendre el pare Pius del pare Ubach va ser una mirada ampla cap enfora, una mirada cap a l’altre, cap al desconegut, per aprendre’n molt més. Això ja ho va fer segles enrere el teòleg i escriptor Ramon Llull. Una actitud, per tant, que els permetia entendre millor qui tenien al davant, posar-se al seu lloc i, en definitiva, ser més savis. A partir d’actuar amb aquesta actitud, els dos sempre adquirien un gran coneixement, com ara de les Sagrades Escriptures, que després difonien a tots els seus coetanis.
Estem parlant de la vida d’un monjo que difícilment es podria tornar a repetir?
Suposo que sí. Estem parlant de personatges irrepetibles perquè viuen èpoques que són irrepetibles. Van viure uns moments en què tot estava per fer i, amb la voluntat de mirar més enllà que comentava abans, es van convertir en figures que costa de trobar en els temps actuals. Si bé són fruit dels seus temps, són personalitats transversals, és a dir, que podrien arribar a desplegar la mateixa activitat en qualsevol època.
En relació amb els temps actuals, el pare Pius deia que estava desil·lusionat i que havia perdut “el sentit de la lluita que seria desitjable”. Segons ell, “estem vivint una època on l’ésser humà s’ha posat al centre del món i l’està canviant a marxes forçades”. Què opina d’aquesta visió pessimista envers el món actual?
Puc entendre aquest vernís pessimista en la seva mirada. Segurament no estava gaire d’acord amb les conseqüències que ha estat tenint l’actitud egoista que s’ha instal·lat a la nostra societat aquests últims anys perquè ell venia d’un temps en què havia predicat tot el contrari, tal com havia fet el pare Ubach. Volia persones generoses, solidàries i amb la ment oberta, i, en canvi, aquest ésser humà que tot ho fia a les seves voluntats, sense tenir en compte el col·lectiu, desil·lusionava el pare Pius-Ramon Tragan.
Era curiós de mena i mai no va tenir un pensament unidireccional. Creu que aquesta actitud va ser determinant per veure’l marxant de Catalunya i anar-se’n a estudiar, per exemple, a Jerusalem?
Sense dubte! Aquesta curiositat el va empènyer a conèixer totes i quantes més visions i veus per enriquir-se intel·lectualment. I si l’havia de portar a Jerusalem, o a Roma, hi acaba anant. No dubtava a extreure lliçons o coneixements diferents arran de la possibilitat de viatjar pel món. Això el va convertir en un personatge savi, humil, generós i conscient del seu paper i del que podia donar a la seva societat. Si podia fer-ho, se n’anava i tornava amb les alforges plenes per compartir-les.
Com van ser les seves trobades amb motiu de l’elaboració del seu llibre?
La meva relació amb el pare Pius va ser curta, a Montserrat. Vam compartir secrets, manies i confidències del pare Ubach, per bé que era curós i respectuós amb tot allò que podia dir i no podia dir. En unes altres visites posteriors, em va semblar un home encantador, afable, molt murri, elegant i autèntic. Per a mi, ha estat un plaer i un privilegi poder compartir estones amb el pare Pius-Ramon Tragan i m’emporto el coneixement que em va oferir a propòsit del pare Bonaventura Ubach.
