La Maria Orriols va néixer al municipi de Gelida, a l’Alt Penedès, però no té cap record d’aquell lloc perquè, quan tenia un any, els seus pares van decidir anar a viure a Sant Llorenç d’Hortons, el poble del costat. Allà va passar la seva infantesa i va veure néixer la seva germana fins que, al cap d’uns anys, la família va traslladar la seva residència a Berga, al Berguedà, on han viscut des de llavors.
Actualment, la Maria treballa a temps complet en una farmàcia de Berga i està fent un doctorat a temps parcial, l’objectiu d’estudi del qual és la comarca del Berguedà, la seva gent i les seves plantes. Això li permet estudiar i treballar al lloc on viu, encara que hagi de baixar puntualment a la capital, on va estudiar i on agraeix no haver-se hagut de quedar. “Alguns no estem fets per la gran ciutat”, confessa aquesta jove, convençuda que és una sort poder treballar al seu poble, ja que no tots els joves poden quedar-se als pobles i treballar d’allò que han estudiat. “A més —assegura— poder anar a la feina a peu, avui en dia, és gairebé un luxe”.
Per què has decidit anar a la JMJ?
Perquè crec que és una oportunitat única. Algun cop havia sentit a parlar d’altres JMJ, però mai m’havia plantejat anar-hi, potser perquè els joves de la meva parròquia no havien decidit anar-hi abans o simplement no s’havia presentat l’ocasió. En realitat, jo tampoc m’hi havia interessat gaire, però sempre m’havia cridat l’atenció. Sé que la meva mare hi havia anat a alguna quan era jove i sempre en parla amb bon record. Així que quan se’m va presentar la possibilitat de participar en aquesta JMJ no vaig dubtar ni un segon a apuntar-m’hi.
Potser és ara o mai, no?
Tinc vint-i-sis anys, potser no hi podré anar més, almenys no com a jove. Potser no es tornarà a presentar una ocasió en què la JMJ es faci relativament a prop de casa nostra, en què m’hagi pogut agafar vacances tants dies seguits, en què gent que estimo també s’hi hagi apuntat, en què senti que estic en un bon moment pel que fa a la meva fe. No sé si mai tornaran a coincidir tants factors, així que val més aprofitar-ho. Tinc moltes ganes d’anar hi i de veure reunits tants joves cristians de tot el món. És una cosa que em costa d’imaginar perquè no l’he vista mai. Soc conscient que hi ha molts joves cristians, però a vegades, en el dia a dia, sembla que costen de trobar. Veure’ls tots reunits i ser conscient de la quantitat que n’hi arriba a haver deu ser espectacular.
Vas heretar la fe de la teva família, dels teus pares?
Sí. Tant els meus pares com els meus avis són els que em van iniciar en la fe. Ells em van ensenyar a resar, a confiar en Déu i em van presentar a Jesús. La meva mare havia sigut catequista, pràcticament tot el que vaig aprendre sobre Déu de nena m’ho va ensenyar ella. Però crec que vaig començar a créixer realment en la fe quan vaig descobrir que a Berga hi havia un petit grup de joves, gent com jo, que quedaven per anar a missa, que es trobaven per fer coses a la parròquia, que inclús resaven junts. Això em va al·lucinar, no m’hauria imaginat mai que una cosa així pogués passar. Abans d’això em sentia bastant sola com a jove creient, anant a missa només amb els meus pares i la meva germana i veient una majoria de gent gran a l’església. Llavors jo tenia setze anys. I des que vaig començar a ser monitora a l’esplai de la parròquia, a fer voluntariat i a fer sopars a casa del mossèn amb els altres joves, que van passar a ser bons amics meus, tot va canviar. Crec que si no hagués sigut per això, m’hauria quedat bastant estancada i no hauria aprofundit en la fe.
El fet de ser catòlica, et fa sentir diferent dels altres?
Diferent dels que no són catòlics, sí, a vegades. Soc conscient que totes les persones són diferents, però suposo que sentir-te diferent per això és inevitable. El què crec que ens passa a vegades als catòlics és que, quan estem tots junts (per exemple amb els altres joves catòlics) vivim com en una bombolla, ens sentim que podem ser nosaltres mateixos en aquest ambient, però quan sortim d’aquí, quan anem a treballar, a la uni, amb la colla, no és tan fàcil. A més, ni quan estem dins la “bombolla d’amics creients” parlem del que passa a fora, ni quan estem fora parlem del que passa a dins. Hi ha gent que es mou sempre en ambients catòlics o cristians en general i n’hi ha que no ho fan mai. La gran majoria estem una mica entremig i a vegades fa por no ser acceptat. És clar que no negaré que soc catòlica si algú m’ho pregunta, però tampoc ho proclamaré als quatre vents. Suposo que és una inseguretat personal i que he d’aprendre a ser més coherent.
Parles de Déu, o de l’Església, amb els teus amics?
Sí, això sempre ho he fet. Tots els meus amics saben que soc creient. He de reconèixer que a vegades m’ha costat explicar alguna cosa, que he d’anar a alguna missa, a alguna trobada del bisbat, a catequesi de confirmació, però sempre ho han entès. Moltes vegades em pregunten coses, més que res per curiositat. Algun cop sí que sembla que et posin a prova, però mai amb mala intenció. Això també m’ajuda molt perquè m’ajuda a créixer en la fe.
El papa Francesc ha recomanat als participants de la JMJ que parlin amb els seus avis, perquè n’aprenguin. Ho has fet? Parles habitualment amb els avis o la gent gran?
Malauradament, ja no tinc cap dels meus avis aquí. Els trobo a faltar i penso en tot el que els preguntaria si ara hi fossin, en com hauria d’haver aprofitat més el temps quan hi eren. Suposo que això sempre passa. Però per la tesi doctoral que estic fent, he de parlar molt amb la gent gran, per recollir el coneixement tradicional que tenen, i moltes vegades em trobo que parlen de Déu amb tota naturalitat, encara que no sigui el tema de conversa, surt inevitablement. Ells no saben si soc creient o no, però poc els preocupa. I això em sembla molt bonic. Potser quan eren joves era una cosa molt més habitual que ara que tots els joves es trobessin a missa, que tothom s’hi trobés, de fet. Em consta que el meu avi per part de pare formava part d’un grup de joves catòlics.
Què penses del papa Francesc?
M’agrada el tracte que té amb els joves. Potser és perquè entenc perfectament la seva llengua materna que em sembla més proper quan el sento parlar. Penso que és un Papa que es preocupa pels joves i per la realitat que estem vivint. És conscient dels problemes de la societat actual i no els gira l’esquena, encara que és evident que no es poden solucionar d’un dia per l’altre. Reconeix que l’Església s’ha d’anar reformant, que s’ha d’assumir el seu passat, però que les cultures canvien, les realitats canvien i tots ens hem d’adaptar. Amb tot, penso que hi ha coses que encara les veu “des de dins”, però sé que és molt difícil que tots els cristians ens posem d’acord. I hi ha preguntes que potser no tenen una resposta. No tot és blanc o negre.
L’Església coneix els problemes reals que afecten els joves en l’actualitat?
És clar que els coneix. El que passa és que, l’Església, a vegades, s’acomoda. Tant les persones que tenen algun càrrec (mossens, bisbes…) com la resta dels cristians. El mateix Papa ho diu. A tots ens crida el sofà, com diu ell. A vegades, als cristians ens costa ser coherents. Per això hem de sortir de la nostra bombolla i posar el nostre granet de sorra en millorar la societat. És el que faria Jesús. Anar a “la perifèria”.
