Aquest setembre ha fet tres anys que la religiosa María Luisa Berzosa (Valladolid, 1943) resideix a la cúria general que té a Roma la seva congregació, la comunitat internacional de les Filles de Jesús. Des d’allà es dedica a l’acompanyament personal i grupal, a oferir retirs i exercicis espirituals, per bé que durant més de la meitat de tot aquest temps el papa Francesc li ha encomanat la tasca de consultora de la Secretaria General del Sínode i de coordinar-ne la Comissió d’Espiritualitat. A partir del 4 d’octubre participarà en la XVI Assemblea General Ordinària com a facilitadora, una nova figura d’aquest sínode que tindrà per objecte donar suport espiritual a les dinàmiques de conversa per tal d’afavorir la trobada profunda entre les persones.
¿Quina relació manté amb el papa Francesc?
Vaig viure a Buenos Aires durant molts anys, mentre ell va fer-hi la seva carrera episcopal, però reconec que no el vaig arribar a saludar mai. Ens vèiem sovint, però no vaig tenir aquesta oportunitat. De fet, la primera vegada que ens vam dirigir la paraula directament ja va ser aquí, a Roma, tres mesos després d’iniciar el seu pontificat, amb motiu de la meva vinculació amb la xarxa d’escoles jesuítiques que hi ha.
¿I quan li va dir el nom de la seva congregació, què li va respondre?
Que Jesús mai no havia tingut filles [riu]. Es podria dir que vam començar una relació d’amistat a partir d’una anècdota molt còmica, i pròpia, també, d’una persona amb el seu caràcter. La sensació que obtens quan hi parles és que et mira als ulls i no té res més a fer al món que escoltar-te directament. Et fa l’efecte que la seva vida s’atura per poder dedicar-se exclusivament a prestar atenció a allò que se li està dient.
¿També va poder compartir força temps amb ell al Sínode sobre l’Amazònia, el 2019, oi?
Sí. Allà vaig copsar que quan es topa amb la gent que l’acompanya pels passadissos i les cafeteries no desapareix, sinó que aprofita l’ocasió per fer-se notar.
¿A Argentina també era així?
No, no. Allà tenia un rostre seriós. Des que es va convertir en Papa, va canviar aquesta gestualitat i el veig alegre, bromista, de bon humor… T’oblides que és el Papa de Roma; és Francesc, només. Li faig abraçades, li he fet algun petó, li prenc el pèl, anem junts a prendre un capuccino, i després, quan toca posar-se a parlar amb seriositat, ho fem i tot funciona d’allò més bé. Crea un ambient absolutament cordial, cosa que genera una nota positiva en totes les relacions que es puguin establir amb ell.
Els canvis dins l’Església, ¿millor graduals que ràpids?
El Papa ha fet una invitació universal, sense excloure ningú, i això sí que ha estat gradual, amb un ritme coherent. Hi ha gent que està fent camí sinodal amb empresonats, amb dones transsexuals. Si la invitació i el moment és oportú, aprofitem l’ocasió, ara i aquí, i no ho deixem per a demà. També és cert que els processos de discerniment que estem desenvolupant volen el seu temps per fer-se bé; no són un acte puntual que hàgim volgut fer del no-res. Tot necessita el seu ritme, però sense fer que sigui etern.
“T’oblides que és el Papa de Roma; és Francesc, només. Li faig abraçades, li he fet algun petó, li prenc el pèl, anem junts a prendre un capuccino, i després, quan toca posar-se a parlar amb seriositat, ho fem i tot funciona d’allò més bé”
¿Aquest procés canviarà el paper de la dona a l’Església?
Si la invitació és universal, com he dit, també ha de ser femenina. On entren les dones i els laics es trenca el joc i s’expressa millor el Poble de Déu. Només cal observar dones que ja són dalt, com ara Nathalie Becquart, sotsecretària de la Secretaria General del Sínode, per reconèixer que alguna cosa s’està fent bé.
Al març, Becquart va dir a Barcelona que la igualtat entre homes i dones a què aspira l’Església ha de tenir repercussions pràctiques. ¿Què creu que volia dir?
La sinodalitat ha vingut per quedar-se i amb aquesta nova aspiració al fons, tal com diu ella, hi ha d’haver dones en seminaris, en espais de formació… Homes i dones ens necessitem, som complementaris.
En una entrevista a Flama, la teòloga Cristina Inogés considerava que el Sínode està fent visible una altra manera de fer Església, no pas una altra Església. ¿Vostè l’ha vist, aquesta altra manera?
Canvia la manera de ser i d’estar, com ella indica. Això ja enfonsa les arrels en el Concili Vaticà II i tot allò que ha vingut després. Allò que no pot passar és que la gent que hi entra amb una motxilla de problemes hagi de marxar amb una altra motxilla. És a dir, amb dues. I això no pot passar.
¿Els casos d’abusos sexuals del passat són una pedra dins la sabata?
Em generen impotència, sincerament. Jo n’acompanyo, de dones que van ser abusades per sacerdots, i només puc dir que la situació m’esgota. Si no fem reconciliació, no hi haurà sinodalitat, per descomptat; el fet d’encobrir només pot fer més mal, ¡atenguem víctimes i victimaris! És un tema fort i urgent.
