En el que ha estat el seu primer viatge a Catalunya, la religiosa nord-americana del Sagrat Cor i facilitadora del Sínode sobre la Sinodalitat, Maria Cimperman, va protagonitzar aquest passat dijous la desena edició de la Tribuna Joan Carrera. Presentada per la també religiosa i companya de congregació, Margarita Bofarull, com una persona “profundament compromesa amb la vida consagrada”, la professora de la Unió Teològica Catòlica de Chicago va incidir en les crides, els reptes i les oportunitats del procés sinodal, que va definir com “el moment més significatiu dels darrers 60 anys” en la vida de l’Esglesia.
Es diu que, al Concili Vaticà II, molts dels bisbes d’arreu del món que hi van participar van tornar a casa convertits. Creu que això s’ha repetit al Sínode sobre la sinodalitat? I, digui’m, creu que aquest procés viscut per persones com vostè ha estat una mena de concili, també?
Considero que el Sínode sobre la sinodalitat és la continuació dels resultats finals que es van desprendre del Concili Vaticà II, en què bàsicament vam tenir una declaració del que volia el poble de Déu. Això no obstant, el Sínode no torna enrere, sinó que amplifica la feina feta prèviament. En aquest sentit, l’Església es pregunta quina és la crida de la missió i, en paral·lel, quina forma pot arribar a adoptar.
Penso que tot aquest procés que hem viscut, que ara es troba en un moment significatiu, ha sigut transformador, per bé que és diferent si es compara amb el que va passar fa seixanta anys amb el Concili Vaticà II, ja que en aquella celebració només van participar bisbes i, en canvi, en aquesta ho ha fet tot el poble de Déu. Un poble que és representat amb els participants que n’hem format part, que hem estat, en general, encantats de poder viure aquesta experiència comuna.
Creu que és complicat fer entendre a tothom que l’Església ha de caminar cap a una realitat caracteritzada per tenir “comunitats discernidores”, tal com ha defensat textualment vostè en la seva intervenció en la Tribuna Joan Carrera?
No crec que sigui complicat. Aquest és un exercici que consisteix a endinsar-se en les comunitats parroquials per observar i comprendre els temes que afecten la seva gent. Això ja serà un primer procés de discerniment comunal; una veritable conversa amb l’Esperit. Una vegada experimentat aquest procés, el que caldrà continuar fent és posar-ho en pràctica regularment; si es practica, s’aprèn el mètode. Per això, considero que, en un primer estadi, cal tenir clares les reflexions que es volen aportar individualment; en un segon, s’ha d’escoltar i notar com algun aspecte es remou interiorment, i, en un tercer, es pot ser conscient dels punts importants que s’han abordat, és a dir, els que més han impactat.
Considera que qüestions com el sacerdoci o el diaconat femení, o bé el celibat opcional, podran ser desencallades en un futur més fàcilment si són tractades sinodalment?
Quan ens vam posar a treballar tots els deu grups de treball que vam participar en el Sínode vam poder comprovar que, més enllà de les preguntes que requeien sobre aquests temes que comenta, existien molts tòpics a tractar. I, com es pot comprendre, això és difícil de poder tractar en tan poc temps com el que van durar les dues assemblees sinodals. Per això, penso que el més interessant és el procés a partir del qual, sinodalment, s’arriba a obtenir unes respostes a les preguntes fetes sobre aquestes qüestions, més enllà de les mateixes respostes.
Durant els pròxims tres anys, en el marc d’aquest pla triennal que donarà continuïtat al Sínode, la qüestió principal serà formular aquestes preguntes amb llibertat sense tenir una urgència en respondre-les; l’important, en aquest sentit, és el mètode o el procés que ens permet escoltar i anar parlant sobre aquests temes entre tots plegats.
Tot i no haver-hi una urgència, en aquests tres anys també serà important tenir algun suggeriment o el resultat d’una feina feta, no ho creu?
Així és. No hi haurà una urgència, però sí que, com diu, en un determinat moment caldrà tenir un suggeriment i una feina feta sobre els temes que estem treballant. Per tant, crec que el més important es treballar sobre tres grans eixos: la fiscalitat, la transparència i l’avaluació. Aquests tres paràmetres han de ser aplicables en tots els nivells de l’Església, des dels més baixos fins als que es troben en la part més alta. Darrere de tot plegat, la motivació principal és sempre la de servir la gent i servir l’Església.
El Sínode sobreviurà, en cas que no hagi pogut posar el seu punt final durant el pontificat del papa Francesc? De fet, l’arquebisbe de Barcelona, el cardenal Joan-Josep Omella, reconeixia fa pocs dies que hi ha qui espera veure morir el Papa per veure morir, també, la implantació del Sínode.
Això em fa recordar que el Concili Vaticà II va continuar tot i que el papa Joan XXIII no ho pogués veure i, en aquest cas, s’ha de comprendre que, tot i que el papa Francesc vulgui formar part del Sínode fins al final, és l’Esperit qui el mou i l’encamina, així com qui ens encoratja a fer-lo continuar.
El Papa ha demostrat un compromís molt gran per aquest Sínode, oi?
Sí, i això s’ha pogut observar fa pocs dies, signant i promovent documents tot i estar hospitalitzat. És un Papa que té molt clar que el procés s’ha de fer entre tots, sense observar-lo com un procés fet per ell sol.
En què es diferenciaran les dues sessions de l’Assemblea Sinodal que s’han viscut entre els anys 2023 i 2024 i l’Assemblea de l’Església que s’espera per al 2028?
Aquesta pregunta va ser formulada la setmana passada en una entrevista al cardenal Mario Grech, secretari general del Sínode. Realment, la resposta no se sap; dependrà de la creativitat de l’Esperit. El més important és anar treballant i anar veient quines són les noves idees i oportunitats que sorgiran en el camí sinodal. De fet, el procés que hem obert ens ha permès observar un canvi entre les dues sessions, ja que tots i totes vam arribar a la segona sessió amb una formació important. Per això, hem de trobar el mètode més adequat per ser una millor Església d’aprenentatges i una millor Església d’ensenyaments.
