“Em semblava veure com els meus braços s’allargaven i venien a mi moltes filles de tot arreu, i totes hi cabien”. Així va descriure Joaquima de Vedruna (1783-1854) el goig que va experimentar tot just després de fundar la Congregació de les Germanes Carmelites de la Caritat Vedruna. Corria l’any 1823 i santa Joaquima iniciava així una nova forma de vida religiosa en companyia d’un grup de vuit germanes amb el propòsit d’acollir i educar nenes i practicar la caritat amb els més desfavorits. Aplegada en una masia típica de la plana de Vic, la incipient comunitat va passar en pocs mesos de tenir onze alumnes a tenir-ne cinquanta. Cinc anys després, les germanes van posar en marxa una altra escola a la vila de Cardona, iniciant així un procés de creixement imparable que enterraria per sempre més la idea que l’educació de les dones era innecessària.
Dos segles després, el projecte s’ha transformat en una xarxa de 37 escoles repartides pel territori català, milers d’alumnes i centenars d’educadors. La majoria d’aquests educadors han estat formats per Mabel Burgell, germana vedruna i una de les persones que millor coneix el sistema pedagògic de la fundadora de la congregació. Aquest coneixement ha portat la religiosa a escriure, juntament amb Ramon Rial, Viure anys i durar segles. Joaquima de Vedruna, un esbós biogràfic, un llibre que recull de manera senzilla i exhaustiva la vida i obra d’una de les figures femenines més fascinants dels darrers dos segles a Catalunya. L’obra va ser presentada el passat mes de febrer al Paranimf de la Universitat de Vic-UCC en el primer dels actes que impulsen les escoles Vedruna per celebrar el bicentenari de la Congregació de les Germanes Carmelites de la Caritat Vedruna.
Ens trobem al Manso Escorial, el lloc on Joaquima de Vedruna va iniciar la seva obra.
Efectivament. Santa Joaquima era natural de Barcelona i va venir a parar a Vic després de casar-se amb l’hereu d’aquest mas, Teodor de Mas. Ell morí bastant jove i ella es va instal·lar aquí amb els fills. Amb el pas dels anys, va sorgir la iniciativa de fundar la congregació, que inicialment es volia establir a l’hospital de la Santa Creu, de Vic, molt freqüentat per Joaquima. Però per diverses raons no va ser possible i finalment es va decidir iniciar el projecte a casa seva mateix. Així va ser com el 26 de febrer del 1826, després de trobar-se i pregar a l’església de la Divina Pastora, es va aplegar al Manso Escorial la primera comunitat. Començaren amb una petita escola en locals de la casa per a les nenes de la rodalia, i a les nits vetllaven malalts a domicili.
Aquell projecte, ara ja sota el paraigües de la Fundació Vedruna Educació, ha esdevingut la xarxa educativa d’iniciativa social més gran de Catalunya i, a més, té presència en quatre continents. Aquesta evolució demostra la força de la personalitat de santa Joaquima?
Santa Joaquima va marcar una línia educativa que en aquell temps va resultar totalment nova i diferent al que s’havia fet fins aleshores en el camp de l’educació. Es tracta d’una pedagogia centrada en la persona i no tant en les metodologies formals, ni en els reglaments, ni en l’autoritat del mestre. Ella havia estat mare i sabia el que era treure endavant una família, de manera que l’experiència d’educar la va fer amb els seus fills. Per tant, a aquelles primeres mestres que tenia els deia que havien de tractar les criatures com si fossin fills seves. Això genera una forma de relació educativa afectuosa, centrada en la relació personal mestre-educand, pensada en el desenvolupament de la criatura com a persona; no es tracta només que aprengui coses sinó que sigui d’una determinada manera: educat, generós, i que aprengui a pensar per si mateix.
No va tenir una vida fàcil, santa Joaquima, oi?
En absolut. Va perdre 3 dels 9 fills que va tenir; també va perdre el marit prematurament, va patir una guerra [la Guerra del Francès] i dos exilis. La vida se li va complicar molt perquè en aquella època les dones eren un objecte secundari: estaven bàsicament per fer-se càrrec de la casa, la canalla i satisfer el marit. De fet, a Catalunya, la majoria eren analfabetes i ben poques es podien permetre una educació a casa seva, com va ser el cas de Joaquima, que era de bona família. Per tant, a ella la vida li va ensenyar que, estant sola com estava, si no hagués tingut una educació com la que tenia, no se n’hauria pogut sortir.
Disposar d’una institutriu devia suposar tot un privilegi en aquella època.
Sí, i fou gràcies això que, quan les coses es van complicar, es va trobar que estava equipada per afrontar-ho. Aquest mas, per exemple, era una finca enorme, tenia set masoveries, per tant, problemes, els que vulguis. Ella venia de Barcelona i de la vida de pagès entenia ben poca cosa. Llavors va ser conscient en tot moment que era indispensable que les dones tinguessin coneixements per poder tirar endavant i ser autònomes, sobretot en absència dels marits. En aquells anys l’esperança de vida era més curta i abundaven les vídues soles, condició que era sinònim de pobresa ja que només els quedava fregar per les cases, fer de minyones, treballar a pagès o fer de prostitutes. Veient la gran quantitat de dones que no tenien cap possibilitat, Joaquima va entendre de seguida que si ningú no les ajudava, no tindrien futur. En aquest sentit va ser una dona pionera.Les primeres escoles per a noies d’aquest país són les que va crear ella. Després en van venir més, però abans de Joaquima de Vedruna, no n’hi havia.
A més de ser pionera en el camp educatiu, també va inventar-se una forma de vida religiosa a peu de carrer.
L’única classe de vida religiosa existent fins aleshores al nostre país era la vida conventual en monestirs d’absoluta clausura, per això aquella nova congregació va trencar tots els motlles. En aquella època, si una noia es volia fer monja, per poder fer els vots de pobresa, castedat i obediència, havia de tenir diners ja que per entrar al convent calia entregar una dot, en diners o en terres, perquè les monges en no poder treballar fora, s’havien de mantenir d’alguna manera. Aleshores el seu manteniment es fonamentava en les rendes de les propietats que tinguessin i en les eventuals deixes o almoines que els hi arribaven.
Aleshores, santa Joaquima es va adonar que les dones de la seva comunitat haurien de treballar per poder-se mantenir.
Ella va considerar que la seva comunitat havia de resultar accessible per a totes aquelles noies que volien ser religioses i no podien per manca de diners. I per a mantenir-se, l’única manera era treballant. De què? En aquell moment, les noies pobres tenien possibilitats de feina molt limitades, però podien treballar servint les famílies riques rentant i planxant roba, cosint i fent de modistes, o fent manualitats de ceràmica o cistelleria per a vendre-les a gent que les podia comprar. Per tant, aquella primera comunitat va treballar en el que va poder i així va poder oferir escola i atenció als malalts, pobres i orfes, sense necessitat de cobrar-los res.
Salvant les distàncies amb aquell temps, en l’època actual també la gent troba dificultats per a viure. Existeix un alt grau de malestar emocional i la desigualtat va en augment. ¿Què pot ensenyar l’exemple d’una dona de les darreries del segle XVIII com va ser Joaquima de Vedruna per ajudar-nos a fer front a les adversitats?
Penso que persones com aquestes són testimonis, testimonis d’actituds. Santa Joaquima va viure moments difícils des del punt de vista social, personal i familiar. I malgrat tot, va lluitar; i es va adonar, a més, que si ella tenia dificultats, n’hi havia d’altres que estaven molt pitjor. Alliberada de les responsabilitats familiars un cop que els fills es van fer grans, va tenir la possibilitat de fer alguna cosa per ajudar els altres i s’hi va posar. Penso que això és un testimoni sempre actual. Un pot optar per viure tancat en si mateix i disfrutar de la vida o bé pot donar un cop de mà als qui ho tenen pitjor. Hi ha molta gent que es decanta per aquesta segona opció i s’hi posen d’una manera altruista, desinteresada. Són persones que després de donar tot el que han pogut en el seu món familiar mentre els hi ha tocat, han trobat forces i temps i possibilitats per fer quelcom pels altres. I això és una llavor que creix, que s’ecomama i es multiplica. No es pot posar remei a totes les necessitats de tota la gent, però es poden fer coses concretes molt valuoses si es tenen ganes d’ajudar. Les persones que no es queden en el ‘m’agradaria’ i s’aboquen a ajudar els altres, esdevenen referents i són un regal per a la societat.
Un regal com ho va ser Joaquima de Vedruna.
Clar. Avui trobem normal que totes les noies tinguin les mateixes possibilitats d’educació que tenen els nois. Però en el seu temps allò era una cosa gairebé impensable. I malgrat tot, ella s’hi va posar, va fer veure que allò era possible i moltes altres van seguir el seu exemple. Si actualment la majoria de les dones tenen accés a l’educació és gràcies a santa Joaquima de Vedruna.
