“Jo no comprenc la meva fe sense el carisma de Luigi Giussani”. Fernando de Haro Izquierdo (Madrid, 1965) atén a Flama a la seu de la Cadena COPE, a Madrid. Enmig d’anades i tornades de l’equip que prepara el programa La Tarde —que ell codirigeix— explica el camí que el va portar a redescobrir el sentit de la seva fe, fa quaranta-cinc anys, gràcies a Comunió i Alliberament, moviment creat pel sacerdot italià, l’any 1954.
“Don Giussani, el ímpetu de una vida” (Editorial Sekotia) és l’últim llibre escrit per de Haro, que està rebent especial atenció ara que la diòcesi de Milà va obrir, a inicis de maig, la fase testimonial del procés de canonització del fundador d’aquest moviment cristià.
“Desgraciadament, la fe es proposa a vegades com un conjunt de normes i no com aquella trobada inicial que van tenir els primers apòstols, de contemporaneïtat amb una presència que responia al que tenien com a desig humà”, explica el periodista, graduat en Dret i Ciències de la Informació, a més de ser autor d’altres vuit llibres, entre els quals destaquen El islam en el siglo XXI (Encuentro) i Cristianos y Leones (Planeta de libros).
De Haro també va dirigir la pel·lícula Cristianos, estrenada l’octubre de 2023 i que va estar nominada a sis candidatures als premis Goya 2024. “Giussani ha estat un mètode perquè la fe no retalli el que és humà”, puntualitza de Haro.
Com neix la idea d’escriure un llibre sobre la vida de Luigi Guissani?
Jo mai hauria tingut aquesta idea. Ja hi ha algun treball biogràfic sobre la seva vida, realment ben fet i gairebé definitiu, com és el llibre d’Alberto Savorana. Però un grup d’amics em va dir: ‘Mira que la biografia que s’ha fet és molt extensa, exhaustiva, cal ser un lector amb molta energia per a acabar-la de llegir. Per què no en fas una de més divulgativa, de fàcil lectura, que sigui accessible?’. I, és clar, en veure que m’ho demanen una sèrie d’amics i que a ells els semblava que podria ajudar, em vaig posar fil a l’agulla.
La idea no neix d’un projecte sinó del desig. Es volia mostrar, amb motiu del centenari de naixement de Guissani, qui era ell a un públic que el coneix ben poc. Vaig escriure pensant en la meva filla de vint anys, per a un perfil de lector que no està acostumat a llegir un llibre de 600 o 700 pàgines.
Va conèixer personalment a Luigi Guissani. Quins aspectes de la seva vida ha pogut descobrir i l’han impactat més en el moment d’escriure el llibre?
M’ha impactat que Guissani sigui un capellà poc clerical. És a dir, és abans de res, home. És algú que té una sèrie d’exigències humanes de bellesa, de justícia, que no censura. Ell pren el millor de l’experiència catòlica, de la tradició catòlica, i cerca en la fe, les respostes.
És un home que no parteix d’una planificació, d’una estructura, de la pretensió de fundar un moviment, sinó que tot en ell és respondre a com la realitat el provoca. Tot en ell és vocació. Vocació en el sentit que tot sorgeix com a resposta a la circumstància, per exemple, a la seva pròpia circumstància. En un home que estava en el seminari, amb disset anys i s’adona que li envaeix una tristesa i es reconeix una tristesa, un neguit, una inquietud. Llegeix a un poeta ateu com Giancomo Leopardi, i en els seus versos, Guissani troba l’expressió del que ell té dins.
I aquesta inquietud de: “perquè estic en aquest món?”, “quin és el sentit de la meva vida?” , no en abstracte sinó en concret. “Em fico al llit a la nit i no seré un geni com Beethoven”, i es preguntava: “quin sentit té llavors la meva vida?”
Igual passa, si observem a Guissani amb seixanta anys més, malalt de Parkinson, quan s’adona que té necessitat d’ajuda perquè no es pot moure amb facilitat. I en comptes d’escriure una homilia per a ell mateix, i fer un acte de pietat, es pregunta: “Qui soc jo? Desapareixeré. Seré pols d’estrella”.
També, crea un moviment. Abans de crear-lo, decideix anar a fer classe. S’adona que els xavals de la postguerra europea no estan gens interessats en la fe, que són escèptics i s’adona que el mètode de transmissió de la fe d’Acció Catòlica està fracassat a l’Europa de postguerra. Per això, es deixa provocar i tot el seu mètode educatiu està basat en aquesta experiència. Una cosa tan actual com: quin és el mode de proposar la fe a la gent jove?, em sembla absolutament interessant, els joves volen fer altres coses a la vida. Tot és resposta a la circumstància, que és la que es troba partint de la hipòtesi de la fe.
Podem dir que amb el seu llibre, s’ha posat en la pell de Guissani?
El llibre està escrit en un gènere que en diuen ‘nou periodisme’, un corrent nord-americà que m’agrada molt i que ja van fer servir en el seu moment Tom Wolfe o Truman Capote, que consisteix a usar la tècnica de la novel·la per a narrar no-ficció. Aquesta biografia no pretén explicar tot el que ha fet Guissani en la seva vida… per a això, farien falta deu volums i sent sintètic.
El que intento no és explicar quina va ser la vida de Guissani, sinó fer veure la seva vida. Això m’ho va dir un dels seus primers deixebles, pocs mesos abans de morir. Ho deia perquè al llibre, he utilitzat fonamentalment fonts documentals i també testimonials. Aquest deixeble seu, que estava al Brasil i em deia “quan treia el cap per la finestra, veia a Guissani caminant pel carrer i pensava: aquest és un home apassionat per Cist. Tu has de mostrar el que jo vaig veure a través de la finestra. De Haro, has de mostrar a Guissani no fent homilia, sinó vivint’. El meu llibre és intentar fer just això.
Què va significar, per a l’Església, la consolidació de Comunió i Alliberament, l’any 1968? Va ser un any de gran agitació social i política, també eclesial…
Això ho ha de dir l’Església. Ho han dit el papa Benet XVI i el papa Francesc. Des del meu punt de vista, considero que hi ha dos moments clau en la història dels primers anys del moviment. El primer és a inicis dels anys 50, que no tenia aquest nom. El segon és l’any 1968, quan adquireix el nom que avui conserva. Estem en el moment de les ocupacions universitàries, de la revolució sexual i política.
És un moment de gran secularització, la majoria dels que pertanyen al moviment, l’abandona per a decantar-se per altres ideologies del moment: l’alliberament sexual, el marxisme de (Hebert) Marcuse, i Guissani recrea el moviment com a resposta a això que ha succeït.
Ell diu que hi ha dues respostes que són inadequades. La reactiva, és a dir, el famós tradicionalisme que no és capaç d’agafar el bo que hi ha en cada cosa, i la resposta dissolutiva. El que succeeix l’any 1968, la resposta que dona Guissani, és l’intent de respondre de manera original. Ell fa una valoració del 68 i diu “el que els joves volen és molt vertader”. Enfront del formalisme, enfront d’una societat tremendament jerarquitzada —nosaltres vam néixer després del 68 i no entenem allò—, enfront de les estructures de poder, aquest desig d’autenticitat que hi ha en els joves és vertadera.
La qüestió és quina resposta es dóna a aquesta circumstància. La resposta ideològica, marxista o de l’alliberament sexual no respon el fons d’aquest desig d’autenticitat. Llavors Guissani diu: “Us desafio a veure si això que proposo davant de vosaltres respon al vostre desig. Vosaltres voleu alliberament sexual, alliberament del poder i tot això és magnífic”. Ell arriba a dir en un moment: “nosaltres anticipem el 68”.
Què ha significat per a vostè l’obertura del procés diocesà de beatificació de Guissani?
El fet que comenci el procés de la seva beatificació és una certificació més —que no serà la primera ni la darrera— en la qual l’Església reconeix el carisma de Guissani com una aportació. Ja ho va fer Pau VI, Joan Pau II, Benet XVI i ara Francesc. És un pas més en aquest camí de reconeixement.
Parlàvem dels joves del 68. Què proposa Guissani als joves del segle XXI?
Estem en un entorn molt interessant perquè la secularització és una gran oportunitat. Abans, tothom donava per descomptat el que era el cristianisme. Tothom sabia el que era ser cristià i s’identificava sovint amb una sèrie de normes morals, doctrina i actes de pietat.
Els joves del segle XXI no coneixen què és la fe. Hi ha una crisi existencial molt dolorosa per a molts, en la qual es busquen respostes al buit, al nihilisme. I allí és on Guissani em sembla que és especialment pertinent al nihilisme i als desafiaments de la intel·ligència artificial.
Si escoltes a Taylor Swift, Demi Lovato o Billie Eilish, és a dir, no parlo de filòsofs sinó d’artistes que escolten els més joves, allà hi ha una palpitació impressionant de recerca del sentit partint del jo. A això, Guissani respon proposant un cristianisme que es llença a la verificació de cadascú en la pregunta.
L’altre dia vaig escoltar una cançó de Tylor Swift que feia: “Tothom m’utilitza. Tothom m’agrada i em deixa tirat”. Aquest sentiment, aquest estat de l’ànima, Swift el descriu com a “ser utilitzat per tots i quedar-te buit”. Altres exemples, els podem trobar a: la banda sonora de la pel·lícula Barbie, de Billie Eilish quan fa “Però jo perquè estic feta”; o al raper Marracash que té la mateixa pregunta “Quin sentit té el buit? / Hi haurà algú que em vulgui de veritat?”. A això, respon l’esdeveniment cristià, a través del carisma de Guissani.
Guissani ha estat precursor d’elements que avui són part del pontificat de Francesc?
En moltíssimes coses. En primer lloc, Francesc ha insistit que el cristianisme no és una doctrina, no és una moral. És un esdeveniment, és la primera Galilea, és la trobada amb una personalitat fascinant. Francesc insisteix en el primerear de Déu. És a dir, el primer no és que tu siguis capaç o que facis això o allò altre. El primer sempre en el temps, en aixecar-te, és que Jesús t’antecedeix. Això és molt de Francesc.
Ara, la perifèria. Francesc convida els cristians a sortir a les perifèries per a evitar l’acte de referenciar, que és estar en les sagristies tot el dia parlant de qüestions internes que no interessen més que als quatre que estan en la sagristia. Per a Guissani, sempre el punt de verificació sobre si la fe, serveix o no, és el món. També la primacia de l’alegria en la primera carta apostòlica del pontificat de Francesc. La concepció de la missió. És a dir, el cristianisme no es transmet per proselitisme sinó per enveja, que és d’aquestes frases boniques de Francesc que sintetitzen. Jo no et convenceré de ser cristià.
