Aquest mes ha estat important per a la monja dominica Lucía Caram i el seu equip de col·laboradors, que han pogut culminar l’hospital de campanya a Ucraïna després d’un any i mig d’intensa activitat per recaptar centenars d’aportacions econòmiques, tant de particulars com d’empreses. En el seu darrer desplaçament al país, la religiosa va estar acompanyada pel manresà Gabriel Prat, president de la Fundació del Convent de Santa Clara, i per Juan Carlos Cruz, el periodista xilè que assessora el papa Francesc pel que fa als abusos sexuals de l’Església. En aquesta entrevista a Flama, Caram repassa els moments que més l’han marcat en aquest nou episodi vital envers una guerra que, iniciada el febrer del 2022, sembla no tenir aturador.
Es pot dir que la missió d’entregar l’hospital de campanya està complerta?
Vam anar a Ucraïna a través del vint-i-vuitè corredor humanitari que ja s’ha organitzat des que va esclatar el conflicte. En aquesta ocasió, l’objectiu era entregar l’hospital de campanya que ens van demanar fa un any i mig amb el pretext que el 40% dels ferits, al front, morien per manca d’assistència. Hem de recordar que un hospital de campanya permet salvar unes vint vides cada dia i pot minimitzar els efectes secundaris i les seqüeles dels diversos atacs, tant balístics com per ona expansiva.
Com va viure la seva arribada, de nou, a Ucraïna?
El primer dia vam ser a Kíiv coneixent la situació, visitant ferits i mantenint noves reunions per avançar en l’ajuda humanitària que s’hi pugui continuar aportant. Després ens vam desplaçar a la ciutat de Khàrkiv i vam poder observar un municipi que intenta posar-se dempeus cada dia, però que està molt destruït a causa dels bombardeigs. Els seus ciutadans ens continuen dient que la seva vida és una incertesa constant: les classes de les escoles s’estan celebrant a l’interior de búnquers i els barris estan desfets. Per bé que no és una ciutat que hagi estat completament arrasada, vam tenir l’oportunitat de mantenir alguns diàlegs amb dones que ho han perdut tot a causa de la guerra.
Parlant de les escoles, allà és, juntament amb els poliesportius, on s’està proporcionant diàriament menjar i productes de primera necessitat a la ciutadania més afectada, oi?
Sí. Quan et trobes a les cues de gent que es generen en aquests espais pots ser capaç de sentir contínuament les sirenes, amb el temor i l’angoixa que això provoca a qualsevol persona. D’altra banda, amb motiu d’aquest viatge hem pogut conèixer de primera mà un centre en què va caure un míssil i va matar tota la gent que es trobava a l’interior del seu búnquer.
Han visitat hospitals, també?
Sí. Als hospitals, els sanitaris ens han explicat com s’estan multiplicant els ferits i, malauradament, els morts. Al cementiri de Lviv, vam poder dialogar amb noies molt joves i vídues, així com pares, mares i germans de les persones que hi ha enterrades a causa del conflicte bèl·lic; allà hem pogut observar com, des del començament de la guerra, el cementiri ha passat de ser petit a convertir-se en un espai impressionant en què les tombes es multipliquen. Cada dia, de fet, hi ha uns quatre o cinc funerals, allà. Malauradament, els que més moren són joves d’entre 18 i 28 anys, però també n’hi ha de veterans.
Van poder fer el desplegament de l’hospital de campanya tal com tenien previst?
No es va poder fer perquè a Khàrkiv estan atacant les infraestructures i els centres sanitaris. No obstant això, l’hospital es desplegarà en una altra zona, de la qual no es poden donar detalls. De fet, quan vam estar trepitjant altres parts del país, per tal de no ser detectats i de preservar la nostra integritat, vam haver de desactivar la nostra ubicació als telèfons mòbils.
Després de tants mesos de guerra, el poble ucraïnès està esgotat?
Sí, totalment. Els ciutadans d’Ucraïna demanen una solució al més aviat possible. Hi ha molt pocs homes, i molt pocs joves. La gent, a més, fuig quan veu algun militar pel carrer, ja que la por de poder acabar sent reclutat persisteix. És desconcertant i trist; és una situació que ens renova en el compromís de continuar ajudant, per bé que cada vegada és més difícil.
Per què?
Perquè cada vegada hi ha més gent, arreu del món, que s’està oblidant del que passa a Ucraïna. A causa dels altres conflictes que s’estan produint, com al Pròxim Orient, l’ajuda humanitària ha disminuït i s’ha quedat en el 10% del que va ser al començament de la guerra. Pràcticament, l’única ajuda que s’hi rep és militar.
Els ha marcat aquesta visita?
Profundament. El dolor i la destrucció són aclaparadors, però a això s’imposa la capacitat de les persones per mantenir-se fermes davant de l’adversitat. Aquest hospital de campanya, aconseguit amb el suport de tantíssima gent, és un testimoni d’allò que podem arribar a fer tots plegats. Continuem resant per la pau, treballant per Ucraïna i recordant les benaurances de Jesucrist. Des d’aquí, dono les gràcies a tots els que ens ajuden a ajudar.
