“L’oració és un element importantíssim en l’adveniment de la noviolència”

LU-min
José Luis Vázquez Borau.

La relació entre la pau interior i la pau social és complexa i bidireccional. Ambdues estan connectades de diverses maneres, i l’estat d’una pot influir en el de l’altra. Aquesta és la qüestió sobre la qual va parlar, el passat 2 de novembre, José Luis Vázquez Borau, professor i escriptor especialitzat en ciències religioses i espiritualitat, en el transcurs de la conferència “Pau interior i pau social”, emmarcada en el cicle “Persona i comunitat: conflictes i harmonia social”, de l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya.

Vázquez Borau va definir la pau interior com una “unificació de la consciència que pretén observar les implicacions socials que es tenen“. La pau interior i la pau social estan lligades l’una a l’altra i això es pot veure en diferents moments de la història. I, també, en diverses persones rellevants pel que fa a la pràctica de la noviolència.

Per al professor, avui dia hi ha la necessitat d’una revolució cultural dins del moviment pacifista. “Si el moviment a favor de la pau vol ser alguna cosa més que una simple protesta, és necessari que s’elabori una revolució cultural amb l’objectiu de crear una cultura de la no-violència, enfront de la cultura de violència i mort en la qual ens trobem”, va afirmar Vázquez Borau.

Una cultura que mostra disposició a crear i utilitzar armes destructives, que afebleixen l’esperit i el cor humà. Per tant, per al conferenciant, s’ha de plantejar la tasca immensa de transformar el pensament i l’estil de vida per fomentar la pau, i això implica desemmascarar aquella pau que no és vertadera i abraçar la persecució i l’amor als enemics com a mitjans de resistència pacífica: “Aquell que davant la carrera armamentística, les guerres i l’ús de les armes no se senti perplex acaba sent una persona deshumanitzada“, va assegurar.

En aquesta mateixa direcció, l’any 1982, el papa Joan Pau II va fer una crida a la humanitat per abandonar la guerra com a mesura per resoldre les diferències que existien entre les nacions. I ho va fer argumentant que les guerres modernes amb armes destructives són inadmissibles: “La desmesura i el terror de les guerres modernes, amb armes atòmiques o d’un altre tipus, fa absolutament inadmissible la guerra com a mitjà per solucionar les diferències entre les nacions”, va afegir Borau.

És per això que s’ha de canviar la manera de pensar i de viure. Convé, per al professor, un nou paradigma que abraci la noviolència. “Això no significa només el rebuig de la violència, sinó la presència d’una força positiva per afavorir noves possibilitats de vida, l’oposició de fer servir la guerra per arribar a la pau, fins i tot en el cas de ‘”‘guerra justa'”, va aclarir.

El professor va argumentar que la violència sorgeix de la fascinació de les persones per les solucions definitives i les aproximacions totalitàries. En canvi, la humilitat és clau en la recerca de la veritat: “Les persones que serveixen sincerament a la veritat, la tracten amb delicadesa; quan defensem la suposada veritat amb la violència, no estem al servei de la veritat, sinó de nosaltres mateixos”. És així com la por a allò que és diferent és una de les causes profundes de la guerra.

Continuant amb aquesta qüestió, Borau es va referir als primers cristians, que tenien l’imperatiu de la noviolència: “Per a Climent d’Alexandria, un deixeble de Crist és un soldat de la pau en un exèrcit que no vessa la sang; per a Sant Justí, un cristià no pren la vida d’un altre, però dona la seva per Crist, i, finalment, per a Tertulià, tots els soldats cristians han de deposar les armes quan Jesús va dir a Pere que embeines la seva espasa”.

De la mateixa manera, la noviolència requereix maduresa espiritual per alliberar-se de l’orgull: “L’oració és un element importantíssim en l’adveniment de la noviolència“, va explicar Vázquez Borau, que afegia que, en el moment de l’oració, allò que cal prioritzar és el silenci per escoltar què ens demana la vida: “El silenci porta paraules d’alliberament social”.

Una altra de les amenaces per la pau és el fet de pensar en categories d’enemistat. Per això, cal practicar l’amor cap als enemics, viscut, segons Borau, com a agraïment a l’amor de Déu, com un amor creatiu i enginyós per a descobrir i despertar el bé”.

“La força més gran que té la humanitat”

I és que les persones que experimenten pau interior tendeixen a dur-la a les seves interaccions socials. Són més propenses a tractar els altres amb respecte, empatia i compassió, la qual cosa pot contribuir a la construcció de relacions harmonioses i comunitats més pacífiques. Gandhi és un altre dels noms que s’associa a la paraula noviolència.

Aquest líder polític i espiritual defensava la noviolència com la llei de les persones, oposada a la violència, considerada la llei de les bèsties. Per a ell, la noviolència requeria una disposició de cor per acollir amb amor a totes les persones. “La noviolència és la força més gran que la humanitat té a la seva disposició, és més poderosa que l’arma més destructiva inventada per l’ésser humà”, va afirmar Gandhi.

“Persones com comunitats han d’evitar l’esperit de dominació, dir sempre la veritat amb amor, solidaritzar-se amb els febles, denunciar les injustícies, i promoure la resistència pacífica, la desobediència de les lleis injustes i la creació d’un model alternatiu de societat sense classes”, va concloure Vázquez Borau.

Altres temes:

Subscriu-te al butlletí diari de 'Flama'

Tota l’actualitat cristiana al teu correu

Flama al teu email

L’actualitat social i religiosa al teu correu

Lectures del dia