El teòleg tarragoní Lluís Cedó (1988) és un d’aquells joves de coneixement religiós profund i de bona paraula. “En falten com vós, de joves?”, llenço, procurant que em digui la veritat. I me la diu: “Busqui, perquè en trobarà”. En un temps en què les voluntats dels joves per apropar-se a l’Església esquien costa avall (literalment, ja que ens trobem en la darrera oportunitat de l’any per trobar neu a les pistes, on peregrinen joves de totes les edats), Cedó, en canvi, té el costum d’acostar-se a les temperatures càlides, com les de Salou —on viu—, que aquests dies criden l’atenció a turistes de totes les nacionalitats. “Això és el que passa entre la ciutadania i l’Església: gent que opta per no creure-hi i gent que sí, sense intermedis”.
Aquests dies previs al Triduum Pasqual, que encara són laborables per als adults, són festius per als infants i adolescents. ¿Creu que se’ls ha explicat prou, des del sistema educatiu, el motiu d’aquest descans perquè en tinguin una idea més clara?
No, gens. Vull recordar que a l’última legislatura de l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero ja es volia canviar el nom de Setmana Santa pel de vacances de primavera. En general, des de la classe política hi ha una voluntat de fer desaparèixer tota petjada de la civilització cristiana. Això és trist perquè la nostra civilització està vinculada al Dret Romà, la Cultura Grega i l’Humanisme Judeocristià. De fet, no es pot entendre Occident sense aquests elements, però hi ha qui considera que no són importants. Per tant, si des del sistema educatiu s’està intentant fer desaparèixer l’assignatura religiosa és perquè hi ha un convenciment objectiu d’opinió pública que, als infants i joves, això no els servirà de res i per a res… Lluitar contra aquesta percepció generalitzada no és fàcil perquè hom acaba sent assenyalat.
Setmana Santa: ¿representació o espectacle?
Un capellà em va dir que, si depenguès d’ell, totes les processons desapareixerien perquè sembla ser que hem caigut en el folklore. Sense anar més lluny, el Diumenge de Rams, com ja sabem, la població s’aglutina a la plaça de l’Església per la benedicció de Rams, però una vegada s’acaba se’n va a fer el vermut; molta ja no es queda ni a la missa posterior. Això ens demostra que un volum de persones hi fa acte de presència “perquè toca fer-ho”, i prou. Malauradament, és un espectacle, i lluny d’ell queda una representació sincera i honesta que esdevingui el recordatori de la història més gran de la humanitat.
¿Veu amb bons ulls que cada vegada s’estengui més el model de reconversió teatral de la Passió arreu del territori?
Ho veig bé, sempre que sigui una representació respectuosa, que no faci mofa d’aquell moment tan tràgic i cruent com és la Passió de Crist. Cal tenir present que la Setmana Santa ens recorda una història que dona sentit a les nostres comunitats parroquials i que aquesta història ens transcendeix.
¿Quin missatge li transmet, a vostè, el Misteri Pasqual?
El Misteri Pasqual ens interpel·la a preguntar-nos sobre la figura de Jesús i, a trets generals, a preguntar-nos qui és Jesús. Al cantant Bono, d’U2, que és catòlic, li van fer aquesta pregunta en una entrevista, i ell va respondre que només hi ha dues opcions: que sigui realment qui va dir que era i segueix sent o que sigui un boig sonat (la cita en castellà deia chiflado charlatán). I va seguir dient: “I descarto la segona opció perquè algú capaç de transformar el cor de tanta gent durant més de 2000 anys no pot ser un boig sonat.” És interessant aquesta pregunta per tot cristià i per entendre que Jesús no és solament un concepte religiós; no és només un principi moral; no és tan sols una percepció espiritual…, sinó que és el testimoni històric d’un Home que a través de la seva vida i l’anunci de la seva Bona Nova ve a dir-nos que estem configurats en l’Amor, el que ens fa imatge de Déu. I ara em preguntaràs si és necessari ser creient per estimar d’aquesta manera. Certament, no ho és, però sí que ajuda molt perquè es parteix d’un punt de referència que dona sentit a l’existència humana, dotant-la d’un significat ple d’un propòsit i d’una transcendència.
Estem en una setmana decisiva de l’any, ¿es pren el pols al cristianisme, realment, en dates com aquestes?
No tinc la sensació o impressió que es prengui el pols. Vivim en un món cada vegada més globalitzat. Per això penso que és necessari saber i aprendre de la pròpia cultura, de la importància del fet religiós en la seva configuració cultural. Ometre això és un error. Per això penso que és important el diàleg interreligiós en un món globalitzat, però encara és més important conèixer (encara que molts no siguin creients) el fet religiós en la seva importància cultural i transcendent de la pròpia persona humana des de l’òptica i perspectiva de l’Humanisme. I això, ¿nosaltres ho tenim clar com a societat? No ho crec gaire, almenys ho dubto.
