El pròxim 9 de setembre serà una de les dates més especials per a la vida del novici Lluís Busto de Moner (Barcelona, 1996), ja que professarà els seus primers vots per la Companyia de Jesús a la Basília del Santuari de Loiola, a Azpeitia (Guipúscoa, País Basc). Passada aquesta data, continuarà el procés de formació a l’orde ignasià, que inclou altres etapes, però, des de la capital catalana i abans de posar-hi rumb, ha atès aquesta entrevista, “la primera que faig a la vida“, reconeix.
Encara que se sàpiga poc de vostè, és conegut que és un enamorat de la música.
¿Com ho sap? [Riu].
Expliqui, expliqui.
Doncs tot comença a Chicago, on jo estudiava un doctorat en Química, per bé que sempre hi hagi estat vinculat, a la música (sobretot en l’àmbit de la fe, tenint en compte que la meva educació ha estat jesuítica). De fet, un amic meu i un servidor vam crear un grup musical amb el nom de Loiola. Però va ser a Chicago on vaig conèixer un jesuïta que, a pesar de trobar-se a punt de morir a causa d’una malaltia greu, em va il·lustrar amb un poema que va titular Nos faltan héroes i que em vaig atrevir a musicar.
Tinc entès que va rebre una beca per anar-hi, a Chicago, però el segon any va decidir tornar. ¿És així?
Sí, així va ser. El testimoni d’aquest jesuïta de què parlava abans va fer que ho veiés tot més clar, ja que el procés va sorgir molt abans. Vaig renunciar a coses que, a la meva vida ja eren positives, per descomptat (com una parella sentimental), i em vaig venir cap a Espanya, concretament, al noviciat de Bilbao. Vaig deixar una vida còmoda i estable per ser jesuïta i entregar-me a Déu.
¿Com ha viscut els exercicis espirituals?
Són l’experiència nuclear de tot jesuïta. Es fan dues vegades, al noviciat i quan ja fa uns anys que ets jesuïta, i, per a mi, aquesta primera ha estat un aprofundiment gran en el Senyor i en la meva vocació.
¿Ha trepitjat algun hospital, també?
Sí, forma part d’aquest procés, després dels exercicis. Vaig estar prop de quaranta dies en un hospital psiquiàtric acompanyant les Germanes Hospitalàries, que també es troben a Martorell. Allà, atenia els pacients —els rentava, els duia d’un lloc a l’altre, m’encarregava de fer els llits, etcètera. Em va connectar amb gent fràgil i vaig descobrir tot un món d’acompanyament que desconeixia fins aleshores.
¿Dels catalans que van entrar al noviciat, tres i vostè, ha quedat sol?
Sí. N’érem quatre, de catalans, al meu curs, però tan sols quedo jo.
¿Ha tret pit, al noviciat, i s’enorgulleix del passatge de Sant Ignasi en el seu pas per Manresa?
Totalment! El que més m’agrada de la vocació jesuítica és la capacitat de llibertat que pots arreu del món i, tal com ens va ensenyar Sant Ignasi, la capacitat d’entregar-se per complet al Senyor a través de gestos concrets, que van estar formats per un discerniment constant.
¿Com ha seguit els presumptes casos de males praxis dels jesuïtes en una escola de Barcelona?
Em situo al costat de les presumptes víctimes i tot el que es pugui opinar, en aquest sentit, s’ha de fer des d’aquesta posició. És dolorós escoltar que passen aquestes coses dins de casa teva, però crec que la Companyia de Jesús sap i sabrà actuar conseqüentment, tal com fa l’efecte que s’està fent.
¿Com veu el Papa?
D’aquí a pocs dies ja marxaré cap a Roma per iniciar el juniorat i, des d’allà, continuaré observant-lo. M’agrada molt. Transmet una imatge que em connecta amb algú que es troba darrere de tot, darrere de la fe, cosa que em proporciona, per damunt de cap altra cosa, veritat i transparència a parts iguals.
