Una catedral de Lleida plena a vessar va testimoniar el passat diumenge com Joshua Enrique Carrillo, de vint-i-nou anys i nascut a Ixtalán del Río, a Mèxic, era ordenat sacerdot a càrrec del bisbe Salvador Giménez després de set anys en què la diòcesi no ha tingut cap capellà nou. Poques hores després, marxava cap a Roma amb els seus pares —que diumenge presumien de fill des dels primers bancs del temple lleidatà— des d’on ha respost per a Flama aquestes preguntes amb un català més que perfecte.
És la primera vegada que visita Roma?
Som a Roma, per primera vegada, com uns pelegrins més. Els meus pares m’han sorprès amb aquest detall, al qual no m’he pogut negar, ja que per a mi té un gran significat: quan vaig arribar a Lleida [va ingressar al seminari el 2017], vaig conèixer la riquesa que existeix en la universalitat de l’Església. Una riquesa que fa de l’Església una família que supera qualsevol frontera i que creix amb cada cultura. I Roma, en aquest sentit, materialitza aquesta universalitat i diversitat, i, alhora, engloba unitat i una veritable fraternitat. No hem vingut a veure edificis, sinó a celebrar aquest meravellós do que Déu ha concedit a la meva família i a tota la família de l’Església, és a dir, el meu sacerdoci en Crist.
Com es defineix a ell mateix Joshua Carrillo i per què ha decidit fer-se capellà?
Aquesta va ser la pregunta que em van fer en entrar al seminari. Ara, havent conegut el testimoni de grans mestres, dic amb més seguretat que allò que em defineix més és ser fill estimat de Déu. Això és el primer i el més important; posteriorment, puc ser introvertit, responsable, seriós, amable, etcètera. La crida de Déu és un gran do, i alhora un gran misteri, però un misteri d’amor. Jo m’he llançat a aquesta aventura perquè sento que és Déu totpoderós m’estima de debò i farà coses bones amb mi.
Mèxic és el segon país del món amb més xifres de catòlics. Però ha vist disminuir la quantitat de batejats i casats cristianament. A més, són molts els catòlics que no veuen amb bons ulls el paper dels bisbes quan es confronten amb les polítiques públiques de l’actual govern. Quina anàlisi en fa de la situació?
Una anàlisi política segur que no [riu]. No soc tan capaç, encara que m’interessa molt saber la realitat social en què es troba Mèxic. He de dir, però, que pateixo força en pensar que moltes persones desconfiïn de la nostra mare Església per culpa del mal testimoni que puguem donar. Podem veure amb ulls de desconfiança les persones, i amb raó, ja que els éssers humans som limitats, però, digui’m, ¿amb quins ulls hem de veure l’Esperit Sant que ens guia els cors? Segur que no són els mateixos. Per tant, preguem perquè les relacions entre Estat i Església siguin fructíferes i es trobi el camí que Déu ens té guardat.
Ha conegut ja la diòcesi i els capellans de Lleida?
Respondré afirmativament quan hagi conegut tots els capellans de la diòcesi. Perquè la diòcesi som tots. Pastors i fidels, units com una família. Durant els últims sis anys, he conegut gran part de la realitat de l’Església de Lleida. I, a mesura que ho feia, m’he anat il·lusionant per la missió que Déu m’ha encomanat en aquesta terra. Tinc una gran amistat amb els rectors i, en general, amb tots els clergues, així com els religiosos i les religioses. Cada vegada els conec més, i aquesta és la riquesa de ser com una família.
Per què creu que no s’han ordenat nous capellans a Lleida des de fa tants anys?
Penso que la crisi sacerdotal és el reflex d’una crisi més profunda. Déu té un pla meravellós per a la felicitat de cadascun de nosaltres. I un camí per a la seva Església. Lleida ha tingut molta ajuda per part de sacerdots forans, amb els quals em sento especialment agermanat per aquesta mateixa condició. I veig, en tot el que està passant, la mà de Déu. Jo estic segur que Déu continua trucant. Potser només falta la resposta.
En quant de temps ha après el català? Digui’m, el farà servir en les seves homilies?
El primer dia que vaig arribar ja deia “bon dia germans!”. Però encara em falta molt per parlar bé aquest idioma tan bonic. Em sap greu per les persones que hagin de suportar d’ara endavant les meves pobres homilies en català. Això no obstant, espero anar millorant perquè la Paraula de Déu sigui aquella que toqui els cors de les persones que m’escoltin.
A Lleida ja hi ha sacerdots llatinoamericans. Els coneix?
Per descomptat. Els meus germans d’Amèrica, d’Europa i, fins i tot, de l’Àfrica! La universalitat de l’Església és una meravella, ja ho he comentat. I ells han estat un gran suport per a mi, així com els germans que m’acompanyen en el meu camí sacerdotal, amb tota fraternitat.
Creu que les noves generacions de sacerdots han de tenir presència a les xarxes socials, com ho fa el jove sacerdot mexicà Heriberto García, entrevistat aquest estiu a Flama?
Sí que ho crec! I gràcies per presentar-me al pare Heriberto, ja el seguiré perquè no el coneixia. Sembla un sacerdot alegre, carismàtic i motivador. Jo hauré de fer un esforç extra perquè no estic gaire avesat a això de les xarxes socials. Però estic segur que és una eina molt important en els nostres dies.
