La revista cultural Serra d’Or, la més antiga de les terres de parla catalana, compleix enguany 65 anys. Amb vocació de servei de la cultura en totes les seves manifestacions, des de 1967, la fita anual més important d’aquesta publicació montserratina han sigut els prestigiosos Premis Crítica Serra d’Or, un certamen que el passat 3 d’abril va arribar a la seva 58a edició repartint una quinzena de guardons en diversos camps de la cultura i les lletres. “La cerimònia va ser una ocasió per celebrar el talent”, assegura el filòleg i periodista Joaquim Noguero, cap del consell de redacció d’aquesta revista per la qual han passat algunes de les firmes més destacades del periodisme i les lletres catalanes de les darreres dècades.
Com va viure la cerimònia de lliurament d’aquesta nova edició dels Premis Crítica Serra d’Or?
Va ser un moment de gran alegria en què vam poder constatar que estem envoltats de talent i que som moltes les persones que compartim una llengua i una tradició i que, de maneres diferents, volem expressar la nostra visió del món. Quan fas la revista no tens el públic davant i, en canvi, el dia dels premis, tens ocasió de trobar-te amb molta gent. Tot plegat fa que sigui un dia ben agradable.
Una de les novetats de la nova etapa de ‘Serra d’Or’, que va començar ara fa un any, és el dossier central. Què en destacaria?
Per una publicació mensual com la nostra, no té sentit estar pendents de la notícia. Serra d’Or està lligada a l’ara, però no a l’instant, i l’ara és el temps que vivim i ens envolta. Dit això, els dossiers són una declaració d’intencions. Amb ells, podem parlar àmpliament de cultura tradicional sense avergonyir-nos de res; de cultura de masses, de jazz, de novel·la negra, de ciència, d’art o del flamenc català, entre altres coses. Creiem que cada número ha de ser com una exposició, una peça que ha de tenir sentit en si mateixa. Un número en reemplaça un altre, però són baules d’una mateixa cadena i han d’anar en coherència amb la llarga trajectòria de la revista.
A ‘Serra d’Or’ no hi ha la figura de director, com a tal, sinó la de cap del consell de redacció.
Que se’n digui director o cap del consell de redacció és una mera qüestió de noms. El cap del consell s’encarrega de la direcció periodística de la revista i l’abadia n’és editora i té el paper de figura protectora. Els monjos ens donen plena llibertat, no han censurat mai res, han permès tots els debats i des de posicions polítiques diferents. De totes maneres, m’agrada la idea de ser el cap del consell de redacció perquè penso que el cap no està separat del cos, n’és un membre més. En aquest sentit, no puc manar als membres del meu equip, sinó que els he de seduir, demanar-los ajuda, idees, contactes i a partir d’aquí impulsar debats i processos perquè entre, entre tots, intentem fer millor cada número.
Fan servir l’anomenada intel·ligència artificial (IA) en aquest procés?
No l’hem incorporada de cap manera a la nostra rutina de treball. Sí que vam tocar el tema en el primer dossier de la nova etapa, que vam dedicar precisament a la intel·ligència artificial. Aleshores, la coberta la vam crear amb aquesta eina, i a l’interior del número, l’equip de dissenyadors que van fer la nova proposta, van jugar amb una mica la IA. I s’ha de dir que és un número que té certs problemes de llegibilitat, ja que hi ha algunes pàgines en què no saps diferenciar entre un anunci i una il·lustració, o entre un destacat i un titular. De fet, alguns subscriptors de tota la vida no van entendre la perspectiva amb la qual l’havien de llegir.
En tot cas, entenc que va ser un ús puntual, limitat només a aquella ocasió.
En efecte. Som uns grans defensors d’intel·ligència natural, entre altres coses, perquè per la mena de feina que fem tampoc no tenim cap mena d’estructura, ni necessitat de fer servir la IA. En canvi, com a professor de periodisme cultural a Blanquerna, sí que estic obligat a fer-la servir a classe, o almenys a plantejar-me juntament amb els meus alumnes com fer-la servir.
Les revistes i diaris existeixen perquè apleguen una comunitat. Com està la revista quant a públic, lectors i subscriptors? En temps en què el paper ja no és el format habitual de lectura, és difícil arribar a nous públics?
La premsa, i l’art en general, és un procés d’expressió que implica un emissor i un receptor. No tindria sentit fer la revista per ningú. Serra d’Or, com dius, és una comunitat, i per tant ha de tenir una gent que la fa i un públic. Nosaltres tenim lectors molt lleials, que ens han acompanyat durant tota la vida. Aquest factor ens va fer una mica temorosos a l’hora d’encarar la nova etapa, i aquí cal reconèixer que en Francesc-Marc Álvaro [anterior cap del consell de redacció] va ser valent pel fet d’assumir un canvi d’imatge tan radical com el que es va fer l’abril de 2023, perquè algunes revistes franceses amb una llarga tradició que van fer un canvi així, van perdre subscriptors antics. Però per sort, en la cultura catalana hi ha un alt nivell de fidelitat, així que els nostres subscriptors ens han fet un vot de confiança. Les baixes que tenim són naturals, per defunció en la majoria dels casos, no perquè s’enfadin.
Aquest factor potser obliga a pensar en com substituir aquesta gent. Quin és el camí per fer-ho?
La clau crec que està a jugar en la lliga del llibre i no en la de la premsa. Les revistes que han volgut competir amb la immediatesa i amb la fragmentarietat de les xarxes i del món digital, han acabat fent una publicació per digital i pensant-la diferent, perquè si la pensen igual com abans, fracassen. En canvi, en el món del llibre, actualment es fan millors llibres (més ben il·lustrats, editats, dissenyats), i la gent el concep com un objecte especial, un regal que és tangible i intangible al mateix temps i del qual es gaudeix d’una manera especial.
D’aquí el canvi d’estètica de ‘Serra d’Or’?
En efecte. Amb aquest nou disseny hem incorporat un paper més texturat i un cos de lletra amable per afavorir la llegibilitat, especialment en el públic d’edat més avançada. D’altra banda, el contingut del dossier, que comentàvem abans, es fa amb la intenció que qualsevol número es pugui llegir un any després. Per tant, el que volem és que la gent conservi els exemplars de la revista de la mateixa manera que conserva llibres.
Llegir llibres, revistes culturals, còmics, i en general, en paper, sense més estímuls, és un desafiament en el món actual?
Jo no perdo l’esperança en el fet que es continuï llegint en paper. Llegir al mòbil és desagradable, ho fem per necessitat en situacions puntuals quan hem de fer una consulta o informar-nos d’alguna cosa. Però en els moments de gaudi, llegir un llibre, un còmic o una revista amb una mica de tranquil·litat dona serenitat i confort, com quan es respira. Necessitem tornar a llegir, un 20% de la població europea és analfabeta funcional, no hi ha analfabets com en el segle XIX, però una part important de la gent no entén el que llegeix. I això ho veiem en la universitat també entre els alumnes. Aquesta gent anirà perduda per la vida, i serà més fàcilment utilitzada per partits polítics extrems i líders populistes. Recuperar el llibre i la intel·ligència natural en comptes de l’artificial, és una necessitat social de primer ordre.
Aviat farà dos anys de la mort del P. Josep Massot. Quin és el seu llegat pel que fa a les Publicacions de l’Abadia de Montserrat?
El P. Josep Masot era un home d’una gran saviesa, coneixia molt bé la història de l’editorial i, per tant, en va saber preservar el llegat. En aquest sentit, cal destacar el seu rigor en la feina, la seva fidelitat a la llengua i a la història d’aquest país. També va mostrar una gran capacitat per donar visibilitat a persones de gran talent i poc conegudes, i això ho feia no només amb el que editava, sinó també amb el que escrivia. Hi havia, en aquest sentit, projectes editorials que no eren rendibles en termes econòmics, però els feia, perquè en termes socials i de país, els considerava necessaris.
