Als baixos d’un edifici situat a l’Antiga Esquerra de l’Eixample de Barcelona, un grup de joves treballa a l’interior d’una oficina amb un ambient que podria passar pel de qualsevol empresa. La majoria d’ells (entre els que es compta una noia embarassada) eren infants quan va morir de càncer fa tot just vint-i-un anys Rosa Deulofeu (1959-2004), la delegada de Joventut de l’arxidiòcesi de Barcelona des del 1993. Però al costat dels membres de l’actual plantilla del Secretariat Pastoral de Joventut de la Diòcesi de Barcelona, Francesc Figueras continua traslladant-los la influència d’una dona que va entrar en procés de beatificació l’any 2009 (“Veurem avenços significatius ben aviat“, avança a Flama) i a qui cada dia procura tenir present.
En el càrrec de Figueras, hi intervé la gestió de l’administració, de la logística i, tot i que “cada vegada amb menys pes”, de la pastoral juvenil, ja que “quan arriba una edat s’ha de deixar pilotar aquest vaixell a qui té més facilitat d’entendre els joves creients”, assumeix aquest barceloní. Lluny queden els onze anys en què va treballar braç a braç amb algú que “servia per a tot“. Fins i tot, per descarregar un camió si calia fer-ho quan s’organitzava un acte multitudinari, amb motiu d’un Any Jubilar, com el de fa 25 anys a Roma, d’una Jornada Mundial de Joves o d’un esdeveniment de grans dimensions. “Però si hem de parlar de multituds, res és comparable amb la quantitat de gent que la va acomiadar en el seu funeral”, sosté.
“Congregava mentalitats que podien ser oposades entre elles”
En aquest sentit, la dona que “rebia trucades de polítics com ara de l’expresident català, Jordi Pujol, per assessorar-se al voltant d’afers juvenil i educatius de l’època” va acabar deixant una empremta tan llarga com la quantitat de reconeixements pòstums que ha rebut, en què destaca un jardí amb el seu nom al centre de la capital catalana. “Era capaç de congregar persones amb pensaments totalment oposats, entre les quals hi havia, també, sacerdots”, argumenta Figueras des del seu despatx, ple a vessar de cartells, pòsters i tota mena de marxandatge, però en què destaca una fotografia de Deulofeu damunt la taula.
És un dels documents —en aquest cas, gràfic— que s’han convertit en l’herència d’una dona exigent, treballadora, “que es maquillava quan calia i sortia a fer un bon àpat quan volia”, i que “va obrir un camí envers el paper de la dona” a l’Església, al costat de l’aleshores arquebisbe de Barcelona, el cardenal Ricard Maria Carles, “sense fer d’això una tasca que s’encasellaria ràpidament com a feminista”, hi afegeix.
Per tal de preservar la seva memòria, durant tots aquests anys ha estat rellevant un diari personal de Deulofeu —trobat a l’habitació de la casa dels seus pares, on va viure, al centre de Barcelona— que “esdevé el testimoni més íntim, clarivident i evangèlic d’una Rosa, influïda per pensadores com la filòsofa i màrtir Edith Stein, que va creure tant en Déu que ni tan sols tenia por d’anar-se’n amb ell”, subratlla. Aquesta actitud, com assegura Figueras, “va ser determinant per deixar enrere una feina de responsabilitat en el despatx d’un banc amb seu a Barcelona i dedicar-se, així, als infants, els joves i, en definitiva, a l’aflorament d’una passió per l’ajuda i l’acompanyament que continua entre nosaltres”.
