Un Nadal més, s’ha fet palès que les formes existents per representar el naixement de Jesús tenen un recorregut sense fi. A cavall dels clàssics (i consolidats) pessebres estàtics i vivents —les dues formes representatives del moment àlgid de la fe cristiana que, com cada any, han tornat per tota la geografia—, a l’Espluga de Francolí, a la Conca de Barberà, s’ha apostat per un producte “que podia semblar estrany i generar rebuig”, però que ha acabat sent tot el contrari: el pessebre a través de les ombres xineses. “Al final —reblaven Anna Amigó, Raül Poblet i Mercè Framis, veu d’un popular i televisiu ninot català—, hem acabat venent-ne totes les entrades” per omplir, així doncs, l’església de Sant Miquel del segle XIII, construïda sis segles abans que les ombres xineses es coneguessin per primera vegada a Catalunya.
Amb aquest art ancestral i arribat del Llunyà Orient com a plat fort d’aquesta proposta, l’arpista, el tenor i la titellaire van apropar a les dues-centes persones que s’hi van aplegar el passat diumenge (amb motiu de l’últim espectacle de la seva gira) el relat epifànic de Jesús a través d’una quinzena de nadales escrites —i tradicionalment cantades— a Catalunya. “Potser per això hi havia qui entrava sense saber ben bé què venia a veure —precisava Framis—, però tothom ha acabat acompanyant-nos musicalment, com si fos una coral”. Una coral d’avis, pares i fills capaç de recordar cançons que, tot i el pas del temps, no entenen de modes.
Les nadales tornaven un hivern més i obrien de nou la caixa dels records per a petits i adults: “Sempre tindrem, d’una banda, qui recordarà les nadales perquè les canta cada Nadal a la funció que fa a l’escola, i, de l’altra, qui s’endinsa amb melancolia en un passat llunyà i recorda els seus avantpassats, de qui les va sentir cantar“, coincidien a dir Poblet, Amigó i Framis, radiografiant l’estil del públic que els visita sovint.
Aconseguida aquesta connexió entre generacions, va ser clau, en aquest arriscat producte fusionador d’arts, l’ajuda del jove espluguí Josep Morató —que ha permès que els espectadors veiessin l’espectacle en una pantalla de gran format— i “d’una directora escènica que ens va ajudar a lligar-ho tot”. L’objectiu, assolit, és transportar el públic al món de Jesús des d’un punt de vista, també, “oníric“, mentre es canta, de manera planera, “les nadales de sempre, de tota la vida“, sense haver de ser necessàriament un tenor.
