Aquest dijous 6 de juny ha acabat el II Congrés Internacional sobre Llibertat Religiosa i de Consciència, que durant dos dies ha reunit a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna-Universitat Ramon Llull una vuitantena d’experts de Catalunya i d’arreu del món convocats per la Càtedra de Llibertat Religiosa i de Consciència, impulsada per la Direcció General d’Afers Religiosos (DGAR) i constituïda a partir de l’Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura.
Entre els ponents hi ha estat Montserrat Gas, catedràtica a la Facultat de Dret de la Universitat Internacional de Catalunya i membre del Panell d’Experts sobre Llibertat de Religió o Creença a l’Oficina per a les Institucions Democràtiques i els Drets Humans (ODIHR) de l’Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE). Doctora en Dret Canònic per la Pontifícia Universitat de la Santa Creu de Roma, Gas ha participat en la taula rodona inaugural del congrés, on ha exposat els reptes en la intersecció entre la llibertat religiosa o de creences i la igualtat de gènere.
Creu que podríem parlar d’un xoc entre aquests dos drets fonamentals?
Més aviat, parlaria de conflicte. Així queda més ben reflectit, diria. Parlem, per tant, d’un conflicte delicat, ja que dels dos drets, el de la llibertat religiosa i el de la igualtat de gènere, cap pot estar per damunt de l’altre i, en conseqüència, la dificultat radica en conciliar-los. Però aquesta conciliació jurídica és complicada, ja que sempre deixa algú insatisfet i es perden coses importants pel camí. Per tant, s’ha d’intentar generar una visió més àmplia i positiva d’aquest tipus de conflictes, en què hi ha uns estereotips que ens dificulten veure’n els detonants.
Vol dir que des de dins de cada context en què es defensa cadascun dels dos drets hi ha prejudicis?
Sí. Acostuma a passar que des d’una cultura secularitzada es veu la religió com un obstacle per a la igualtat de gènere i, des de les tradicions religioses, aquesta es concep com un amenaça. Són estereotips que fan mal i porten als dos estadis a no entendre’s mútuament. Per això, jo tinc algunes propostes a fer.
Que són les que ha exposat en el congrés. Quines són, exactament?
Per superar el que jo catalogaria de sospites, des del món de la religió cap al secularitzat, i a l’inrevés, crec que es podrien posar en pràctica exercicis diversos. Un d’ells és conèixer, en un marc més concret, les necessitats reals de les dones i, en determinats casos, plantejar-se si, en comptes de voler alliberar-les de la religió, es troben més alliberades del que pot semblar per les eines relacionals i d’identitat que aquesta els confereix. Un altre és respectar les consideracions que puguin tenir sobre la igualtat de gènere els grups religiosos, cosa que el feminisme secularitzat no fa, per exemple, pel que fa al concepte de corresponsabilitat entre homes i dones, generat en la cultura cristiana. L’autonomia de les entitats religioses no pot ser limitada, ni tan sols jurídicament.
Per això, el govern d’un estat no pot imposar, per exemple, a l’Església catòlica que tingui sacerdotesses per molt que sigui vist com una desigualtat des d’un estàndard d’igualitarisme social.
Exacte. En aquest cas, l’Església catòlica ha anat reformant la seva estructura i ha desvinculat la qüestió de si el sacerdoci és ocupat per homes o per dones del debat al voltant del poder jurídic dins la seva organització. I, això, ho ha fet a la seva manera, sense imposicions externes. S’ha de deixar que la mateixa tradició religiosa faci els seus passos, que han de ser ajudats per les dones que en formen part. Amb tot, considero que haríem de preguntar-nos si dins del catolicisme el que desitgen les dones és esdevenir sacerdots. Més aviat, diria que allò que volem és senzillament tenir més veu dins l’Església.
Des del dret canònic, que vostè coneix bé, es fan distincions entre homes i dones tret del tema del sacerdoci?
Més enllà d’aquesta qüestió, no hi ha cap altre dret fonamental dins l’Església que no contempli la igualtat de gènere, ni tan sols quan parla dels laics. Amb aquesta base, l’Església catòlica ha de continuar desenvolupant les bones pràctiques com fins ara per anar aconseguint bons objectius, col·locant a dones en posicions de lideratge. Sense anar més lluny, jo i altres dones formem part, com a jutges, del tribunal eclesiàstic metropolità de Tarragona i, això, fa uns anys no passava. Crec que s’ha d’anar per aquest camí.
“Tenir una relació sana i neta amb homes i dones és part de l’equilibri emocional dels sacerdots”
Això també s’aconseguiria superant el clericalisme que ha criticat el papa Francesc, oi?
Sí. El clericalisme és un gran obstacle perquè els laics prenguin protagonisme i tinguin un paper més actiu —el que, per vocació, ens correspon— dins l’Església.
Des del celibat propi del ministeri sacerdotal també hi té cabuda un major contacte amb les dones pel que fa a la formació i el discerniment que reclama el pontífex, impulsat ja des dels seminaris?
És important això. Viure amb normalitat una relació sana i neta amb tothom és part de l’equilibri emocional que tots necessitem i, en especial, qualsevol sacerdot. Aquesta experiència és positiva des d’un punt de vista formatiu.