El cant dels ocells és gairebé l’únic so que trenca el silenci a Vilardida, a l’Alt Camp, quan no circula cap vehicle per la carretera que hi ha a poca distància d’aquesta petita congregació de cases (la majoria deshabitades) i propietat de dos pobles diferents: Montferri i Vila-rodona. Un espai que es va quedar orfe fa quinze anys de l’altre so característic d’aquest territori sense autonomia administrativa, el de la campana de l’església de Santa Maria, en haver-se anat quedant sense feligresia i tancar les portes.
“Una part de la meva família, de Barcelona, venia expressament el diumenge perquè no s’acabés tancant”, recorda Helena Calaf, veïna de Vilardida. Però, sense culte, aquest petit temple amb un modest espadat i dues obertures circulars i envitrallades a la seva part frontal no només va veure com decreixia el ritme d’activitats de lleure al seu voltant; també calia fer-hi una actuació urgent al sostre de la sagristia, per on s’escolava molta aigua quan plovia, i així ho va fer l’Arquebisbat de Tarragona. Això va anar lligat a un procés de dessacralització que permetrà a l’església continuar tenint vida pròpia (mantenint la titularitat) a través d’un dret de superfície cedit a Oriol Pérez de Tudela (Valls, 1971), productor de vi.
Dedicat en cos i ànima a l’explotació vinícola que van començar els seus familiars a la llera del riu Gaià, Pérez de Tudela va veure des del principi, i d’una manera clara, quin havia de ser l’ús que calia fer-ne: “No podíem profanar aquest recinte i convertir-lo en un espai d’operacions, amb maquinària i treballadors pel mig”, destaca. Per això, des de fa algunes setmanes dedica part del seu temps a fer de l’església de Vilardida un futur centre on, a banda de fer-hi reposar en silenci el vi que produeix, “també sigui un recinte per reverenciar aquest producte i convertir-lo en un vehicle de connexió amb l’ànima del lloc“. Això serà possible gràcies a activitats d’interpretació que, de moment, circulen per la ment del vallenc.
Unes activitats on, més enllà de les botes de vi que s’hi puguin veure, no comptaran amb cap dels retaules de fusta que testimonien fotografies com les de Francesc Blasi i Vallespinosa (1875-1949) ni amb elements, com ara algunes rajoles del paviment, que van ser malmesos i cremats durant la Guerra Civil. Un exemple de com el vi, un element de culte des de fa segles en aquestes terres, permetrà que una construcció començada al segle XIV pugui mantenir-se dempeus després d’haver estat, també, un referent territorial, “com ho són totes les esglésies per als seus pobles i ciutats”, conclou Pérez de Tudela.
