Arreu del món existeixen universitats que es troben en situacions de frontera. Així ho creu Diego Armando Jiménez (Esmeraldas, Equador, 1984), prorrector d’un centre universitari que viu, precisament, en aquest context, la Pontifícia Universitat Catòlica de l’Equador. “Però aquesta frontera no s’ha de concebre només com s’ha fet clàssicament —justifica al·ludint a l’observació obtinguda des d’un punt geogràfic—, sinó també des del vessant missioner de l’Església catòlica, és a dir, des de l’existència d’institucions fràgils i societats civils debilitades, i on la dignitat humana està completament en risc“.
A pesar d’això, Jiménez, que el passat dimarts va ser convidat per l’Arxidiòcesi de Barcelona i la Universitat Abat Oliba CEU per impartir una conferència al voltant dels camins de trobada entre “les universitats del centre, amb més recursos i suports, i les de la perifèria”, com distingeix l’acadèmic, considera que la universitat ha de tenir una veu clara en el debat sobre els conflictes contemporanis.
¿Per què creu que les mobilitzacions dels estudiants per exigir un alto el foc a Gaza i la desvinculació d’empreses i institucions israelianes s’han estès més enllà dels campus dels Estats Units i han arribat a diversos països d’Europa, inclosa Espanya?
Crec que la universitat, al marge de trobar-se al centre o a la perifèria, és un lloc privilegiat: en ella convergeixen diferents trets que generen un poder social increïble. Un poder que se sustenta en la llibertat pensament (així com en la seva incondicionalitat) —i, per tant, en la possibilitat de pensar diferent—, i en el rigor amb el qual ens aproximem als fets socials i arribem a les causes profundes del que hi succeeix. La universitat també és el lloc on la majoria dels seus membres, és a dir, els estudiants, es troben en la millor edat de la seva vida; l’edat en què tots podem ser capaços de somiar en utopies i de comprometre’ns amb causes superiors. Això explica, en part, el fet que siguin les universitats les que prenguin la iniciativa per enfrontar-se als conflictes bèl·lics i ambientals que estem presenciant al món.
Creu que estem davant d’un moviment universitari mundial en contra del que està passat a l’Orient Mitjà?
Sí. La setmana passada vaig estar a Ginebra i això, allà, també va passar. Al meu país, els estudiants universitaris van decidir fer una plantada davant l’ambaixada d’Israel, ubicada a Quito. Estem davant d’un moviment internacional que és capaç d’alçar la veu, no sense poder cometre errors, per dir-nos que encara no ho hem perdut tot. Ens volen dir que mentre es refusi aquesta violència hi haurà esperança.
Però les confrontacions recents als Estats Units entre els alumnes i les forces de l’ordre han obert un debat als campus sobre l’equilibri entre la seguretat i la llibertat d’expressió. ¿Quin diagnòstic en fa, d’això?
Aquesta situació no és nova en aquests ambients. Això no obstant, el valor d’aquest moviment resideix en el fet que, quan algú assumeix la responsabilitat de manifestar-se, ho fa sabent que les forces de l’ordre tindran el seu dret de no deixar-ho fet tot. Per descomptat, hi ha casos en què aquestes protestes dialèctiques són desagradables per determinats governs al món, que, a canvi, institucionalitzen l’ordre.
Aquest mes de maig, un informe ha situat Nicaragua com el novè país del món amb més persecució religiosa. També, des d’un punt de vista universitari, ja que s’han tancat institucions catòliques. Quina és la seva anàlisi davant d’aquest retrocés?
És una qüestió totalment condemnable. El que ha fet el règim de Daniel Ortega i Rosario Murillo és el resultat de tenir persones trastocades ocupant el poder; de tenir-hi persones inhabilitades i sense sentit comú. A Nicaragua, s’ha produït un dels exercicis més vergonyosos de fer política que es recorden en els temps contemporanis, al costat d’altres escenaris en què els governs malmeten els seus països.
Com han de posicionar-se les universitats catòliques davant d’aquesta situació, en què les protestes universitàries provoquen el trencament entre les seves institucions i Israel?
Les universitats catòliques no s’haurien de posicionar cap a un bàndol ni cap a l’altre, és a dir, no haurien de declarar-se propalestines ni proisraelianes. És difícil obtenir una idea objectiva de les causes i les culpes de conflictes com aquest i, per això, l’objectivitat de la universitat catòlica ha de ser la de posicionar-se amb una posició crítica davant d’aquest escenari bèl·lic. Ens hem de comprometre amb les persones que pateixen, per descomptat, però les consignes poden acabar apagant la nostra capacitat d’autocrítica. Crec que el paper de les universitats (també les catòliques) ha de ser el de fer un pas més enllà de les protestes, rebutjant tot acte bèl·lic al món i posicionant-se en contra del sofriment humà.
