La llarga petjada que va deixar Miquel Barbarà a Tarragona en jubilar-se —durant el pontificat de l’arquebisbe Jaume Pujol— i, consegüentment, a la resta de Catalunya, ha sacsejat, arran de la seva mort, no només l’Església tarragonina, on va tenir càrrecs rellevants des de la dècada de 1960, sinó també els ambients culturals i patrimonials que va freqüentar fins als últims mesos de la seva vida. “L’última imatge que tinc d’ell és, a la catedral, apropant-se a l’altar per a combregar tot vestit de seglar, amb l’estola”, rememora un amic de Barbarà, el filòleg Lluís Maria Moncunill, que remarca la “imatge colpidora d’un home que arribava a la plenitud vital, però que ho feia també marcat per una definició de pobresa“.
Qui ha conegut de prop aquesta última fase vital de Barbarà és l’escriptora tarragonina Olga Xirinacs, amb qui aquest home d’Església va compartir amistat des de la seva joventut i amb qui l’unia una profunda atracció per la música clàssica. “Últimament, com ens sol passar als que som més a prop del final, vivia amb aquesta percepció de solitud i de desengany per una Església que es queda sola”, sosté.
Per bé que Miquel Barbarà va mantenir fins a l’últim alè un “vincle molt fort” amb els ambients religiosos i musicals tarragonins, Moncunill precisa que “aquella sensació d’home que hauria pogut arribar molt més lluny en l’escala eclesial tarragonina va ser portada amb serenor i dignitat per Barbarà”, tenint en compte que, com diu, en acabar el seu trajecte com a persona de confiança per a cinc bisbes “va quedar asfixiat”. “Allò va ser un salt dolorós —manté— per a un home que exercia un poder del qual no va abusar mai”.
“És cert que aquests últims anys se sentia sol”, explica un altre amic de Barbarà i company de promoció al Seminari Conciliar Pontifici de Tarragona, el sacerdot Francesc Manresa, que justifica aquesta observació remarcant que Miquel Barbarà “es trobava en una situació similar a la que ens trobem tots i totes —continua aquest prevere— quan, en l’opuscle de la vida, perdem facultats i no ens tenen gaire en compte, per bé que ell es va anar purificant i va ser molt conscient de la glòria que Déu ja li tenia preparada”.
Va tenir èxits com ara el d’haver assolit càrrecs com el de secretari general adjunt del Concili Provincial Tarraconense, durant el 1995, i el títol de protonotari apostòlic supranumerari, concedit per Benet XVI. Entre ells, però, no va figurar una elevació a l’episcopat tarragoní que es va resistir en el seu recorregut: “Miquel Barbarà serà el bisbe sense mitra que, pel seu caràcter massa bo i pel seu tarannà progressista, es va trobar amb la negativa de ser nomenat pastor de l’Església tarragonina”, admet el sacerdot. “El bisbe Torrella em va assegurar —reconeix, per la seva part, Lluís Moncunill— que el va proposar per rellevar-lo, però van haver-hi certs obstacles perquè això no fos així, en aquells temps en què el president de la Conferència Episcopal Espanyola era el cardenal Antonio María Rouco“.
“Els intents per promocionar-lo es bloquejaven“, insisteix el filòleg. Però aquesta situació no va ser obstacle perquè l’eclesiàstic nascut a Almoster, al Baix Camp, quan feia dos mesos que havia acabat la Guerra Civil fes valdre “una formació oberta en múltiples camps, des del sociològic fins a l’organístic”, com reconeix Manresa, i una actitud a partir de la qual l’opció de viure amb felicitat s’aconseguia, afegeix el sacerdot, “després de mantenir converses sobre l’ambient i la vida de poble“, una de les seves principals passions. “Sempre he admirat la seva capacitat de reflexió sincera, i també el caràcter gloriós de les seves composicions musicals, les quals transporten a l’Església triomfant”, assevera Moncunill.
Un home “amb ganes de transformar l’Església”
“Amb Miquel Barbarà marxa un home de tarannà obert, atrevit, dialogant, tolerant, modern, progressista, reivindicatiu i amb ganes d’avançar i de transformar situacions a les quals l’Església ha de continuar donant resposta, com ara el paper de la dona en la seva estructura interna”. Així és com defineix el buit deixat per Miquel Barbarà la periodista Cinta S. Bellmunt, qui el va guiar en la publicació del llibre Petjades tarragonines a Catalunya. Vivències de monsenyor Miquel Barbarà i Anglès, el 2014. “La seva història havia de convertir-se en llibre, ja que va viure molts episodis importants de la història de Catalunya, com ara el retorn de Josep Tarradellas de l’exili”, puntualitza Bellmunt, per a qui Barbarà, en cap moment de la seva vida, “no va deixar de ser ell mateix“.
