Una expectació mediàtica i veïnal sense precedents escenificava aquest dimecres al matí, dia de Santa Eulàlia, copatrona de Barcelona, una imatge atípica al Monestir de Santa Maria de Pedralbes. L’acció succeïa en el marc d’una tradicional festa que cada any compta amb el consistori barceloní en ple i que, en aquesta ocasió, servia per acomiadar de manera oficial les tres monges de l’orde de Santa Clara —Pilar, Immaculada i Isaura— que hi viuran en clausura fins que, el pròxim cap de setmana, desfacin les maletes en les instal·lacions que té la seva comunitat a Vilobí d’Onyar, a la comarca de la Selva.
“Marxem, però no tanquem la porta del tot“, reconeixia la més jove de les monges, Isaura, que va arribar a l’històric recinte el 1976 convertint-se en l’última que hi ha accedit per a formar-ne part. “Hem passat de quaranta a només tres germanes, però desitjo que, després d’haver-me integrat tant en l’essència de Barcelona, pugui tornar ben aviat; jo o, en qualsevol cas, les meves cendres”, assegurava la religiosa des del claustre del cenobi havent paït, d’una banda, el mató que tant ella com les altres dues germanes oferien a la ciutadania, i, de l’altra, l’anunci que hi feia l’alcalde de la ciutat, Jaume Collboni, per a qui “existeix l’opció de mantenir la presència clarissa en un monestir custodiat per elles durant 699 anys”.
“Les clarisses som universals i, per això, també poden venir de Nicaragua”
Després de reconèixer que aquestes últimes setmanes han estat marcades per “una sensació desgarradora” a causa del seu imminent canvi monacal, Isaura admetia que la llum de l’esperança perquè el cenobi no deixi de ser habitat per la comunitat arriba des de Nicaragua: “Hem sabut fa pocs dies que el govern ha fet fora un bon grapat de monges i, per això, s’està estudiant la possibilitat que vinguin aquí“, sentenciava, en al·lusió a les més de 30 monges clarisses expulsades pel règim de Daniel Ortega el passat 28 de gener després de la clausura dels monestirs on residien des de 2004.
“Amb una mica de bona voluntat entre les parts implicades es pot trobar una solució més adequada a aquesta situació”, afegia la religiosa, que es referia, com també ho feien les altres clarisses durant l’acte, a la manca de vocacions com “un greuge que està perjudicant, arreu d’Europa, a nombroses comunitats centenàries com aquesta”. “Accepto marxar, però no puc negar que em sento trista per tot plegat“, deia.
La celebració concloïa amb la imatge de desenes de ciutadans fent cua per accedir al monestir i assaborir el dolç cuinat, per última vegada, per les tres clarisses. També ho feien una desena de monges carmelites del Monestir de l’Encarnació, situat a poca distància, entre les quals hi havia Mari Carmen Izquierdo, la formadora d’aquesta comunitat. “Hem estat en contacte amb elles en els bons i els pitjors moments”, reconeixia Izquierdo, qui va arribar des de Sòria fa 36 anys, “i, com elles, compartim que la vocació religiosa ha de néixer en el si d’unes famílies que visquin la fe amb tota profunditat”. “Si això no passa —concloïa aquesta monja carmelita—, estem predestinats a veure més sovint aquesta trista realitat”.
