Els cristians estan units per un vincle que és més fort que tot allò que els pot separar religiosament. De fet, aquest és el motor de la brúixola de l’ecumenisme en ple segle XXI; un desafiament per a totes les esglésies que proclamen l’Evangeli que es concentra, durant set dies de l’any, en l’oració, tal com passa durant la Setmana de la Pregària per la Unitat dels Cristians, i que, enguany, ha tingut la possibilitat de reflexionar-se a fons des de l’Auditori Municipal de Can Saleta de Calella, convertit dimarts passat en l’escenari d’un debat interconfessional, és a dir, entre representants del món catòlic, oriental i protestant.
Oposant-se a qualsevol divisió que trenqui amb la voluntat última de predicar la paraula del Senyor en els tres casos, com si es tractés d’una desembocadura missionera, Cinto Busquet, Sebastià Janeras i Eliseu Pradales (rector, orientalista i pastor, respectivament) van manifestar el seu anhel prioritari de veure les esglésies cristianes convivint harmònicament, complementant-se les unes amb les altres i sense imposicions de cap classe. “Un anhel, a pesar de tot, que ha deixat de ser un somni per reflectir-se més en societats com la nostra —destacava Janeras, el més veterà—, i que és molt diferent del que existia quan jo era petit”.
Els diàlegs teològics han convergit en els darrers anys entorn del concepte clau de la comunió: un element essencial que es correspon plenament amb la visió del Concili Vaticà II. Així és com en tan sols sis dècades aquest camp dialèctic ha avançat molt amb les antigues Esglésies d’Orient a pesar del cisma de 1054 i fa més urgent encara revisar el passat per corregir-ne certes qüestions que han separat les comunitats cristianes (algunes provocades pels malentesos lingüístics, es reconeixia en la taula rodona), “tot i que [el passat] no es pugui esborrar”, com advertia Pradales.
Jesucrist no volia aquesta desunió, que es podria tornar a cosir, per exemple, en aspectes com el social i l’educatiu, “on hi ha més entesa entre confessions”, suggeria el pastor evangèlic. I no voldria, en cap cas, que deixessin d’existir, en un ambient sinodal, “germans en la fe“, tal com es referia Busquet als fidels de totes les comunitats cristianes que continuen existint amb les seves corresponents diferències. Però que mantenen, això sí, una finalitat compartida, “tot i que costi veure gent no catòlica que, a la pràctica, faci ús de la Bíblia Catalana Interconfessional“, sostenia Janeras. De la trobada definitiva entre les confessions cristianes, el com ja quasi se sap; en resta saber el quan.
