Les persones es demanen ajuda, de mitjana, cada dos minuts. Amb aquesta idea, nascuda d’una investigació elaborada entre universitats americanes i australianes i publicada el mes passat per alguns mitjans de comunicació, la periodista Laura Mor (Barcelona, 1983) va estirar dissabte passat el primer fil de l’última conferència, titulada “La construcció de l’esperança“, del cicle de reflexions organitzat per l’associació Cristianisme al segle XXI que des del novembre passat ha reivindicat la necessitat de “fer un cel nou i una terra nova” (Ap 21,1) en un món de desencaixos i contradiccions. Un primer fil que va permetre a Mor subratllar que l’ajuda social, provocada des de l’espera, esdevé la primera causa de l’existència de l’esperança, la qual és aconseguida en bona part a foc lent, però també “amb actitud, disposició en acció i compromís repetit”, va desgranar.
La responsable de comunicació a les Escoles Vedruna va fer aquesta primera parada en el seu trajecte cap al reconeixement del concepte de l’esperança (“que al cristianisme es concep com quelcom que n’és propi des que hi accedim amb plena consciència, però que també es percep en els recents passos que ha fet”) i no es va oblidar de radiografiar, en aquest sentit, l’exemple donat per persones que n’han esdevingut la seva personificació: “L’esperança és al rostre de personatges com el metge de Lampedusa, Pietro Bartolo, que es va convertir en eurodiputat en haver-se commogut arran del patiment dels altres”. Irradiador d’una actitud en què s’evidencia com l’esperança, un do innat en aquest cas, no ha estat en cap cas rebuda “amb els braços plegats” i s’ha passat a l’acció per trobar-la. El resultat, per a Mor, reflecteix que, malgrat tot, “les forces del canvi hi són i han vingut per guanyar la partida a la sensació de derrota que absorbeix cognitivament el fenomen de l’esperança”, va manifestar recuperant algunes afirmacions de l’escriptora nord-americana Rebecca Solnit. Un canvi que es plasma en “petites victòries socials”, com ara la lluita contra el racisme, la consciència ecològica o la renovació feminista dins l’Església, segons l’exdirectora de Catalunya Religió.
Però l’esperança també té bastons a les rodes, com podrien ser la por, la distracció, la perfecció, la indiferència, la fragmentació, les dinàmiques d’informar dels fets negativament, és a dir, uns “esculls que en dificulten la seva propagació“. Per les seves proximitats professionals amb l’últim d’aquests esculls, la comunicadora va voler recalcar que el contagi positiu proposat des dels relats informatius ha de ser un camí transformador cap a l’esperança, “trobada des de la crítica constructiva i les dinàmiques compensatòries, sense alimentar enemics i oferint una mirada envers el bé i la bondat, així com la pau i la justícia”, va desglossar. “L’esperança neix de l’individu i té múltiples camins per on podem trobar-la”.
Els darrers ingredients que va afegir Mor per retratar la construcció del concepte objecte de la seva conferència es van orientar religiosament a partir de la creació d’una Església oberta “a escala humana, autèntica i creïble”, abans de proposar una “creativitat afegida” per fer-lo una realitat. Una anàlisi de fets i suggeriments salpebrats per opinions d’activistes i filòsofs (Josep Maria Esquirol va ser el més citat) que va permetre arribar a la construcció de l’esperança a través de la seva deconstrucció, i que va situar, de nou, un terme de difícil definició i encaix al centre de les conviccions humanes, “pel qual centenars de persones s’han deixat la vida”, va sentenciar Mor.
