Tant si la mort arriba per mar com si la sortida marítima és l’única opció per fugir d’una apocalipsi, l’escriptora Olga Xirinacs (Tarragona, 1936) té la intenció de mantenir-se en aquesta frontera que separa la ciutat amb la vida salvatge esperant una situació o l’altra.
Això és així perquè és en aquest indret on va néixer quan faltaven pocs mesos per esclatar la Guerra Civil i és on viu en l’actualitat, tota sola, esperant veure acabar alguna de les guerres en curs al món abans de morir (“de les quals tots, més o menys, en som responsables“, reflexiona). Una mort que, quan arribi, desitja que sigui “plàcida” i que truqui al seu pis mentre treballi en una de les seves grans passions, la confecció de collages manuals, en què, amb “contrastos estudiats”, retalla i enganxa, entre altres elements, imatges de sants, àngels i marededeus.
Però l’escriptora, que es passa hores cultivant aquesta dèria francesa que va aprendre fa més d’una dècada per enviar postals i fer punts de llibre, prefereix que el mar no sigui el seu destí final: “He demanat als meus fills que portin les meves cendres a la muntanya, ben a prop de les del meu marit i dels animals”, confessa. Per això, des d’una cambra on no hi caben més llibres ni quadres i amb vista al Mediterrani tarragoní, Xirinacs es va convertint, en aquest crepuscle de la vida, en un dels personatges de Marguerite Yourcenar, que enviava, tots sols, els seus personatges al bosc quan es veien a punt de morir.
Al bosc és on Xirinacs, que ha rebut els premis més importants de narrativa i poesia de la literatura catalana, troba els paral·lelismes dels seus pensaments. També, sobre la religió: “La fe —assenyala— és com la branca llisa d’un arbre, damunt de la qual viuen adherències col·locades durant el temps, que no ens deixen escoltar de manera clara el missatge de Jesús“. Aquest és l’arbre que des de la dècada de 1970 l’ha proveït de paper per publicar tants llibres com anys té, “buscant la versemblança del relat”, i, fins ara, de cartolina per impregnar-hi la seva creativitat plàstica. “Un exercici de filosofia visual”, defineix.
Una cartolina sobre la qual també reflecteix dues de les seves reivindicacions: el paper de la dona en la societat i la solitud en la vellesa. Així és com entre el seu repertori de creacions, que guarda en una capsa de sabates, n’hi ha alguna en què apareixen rostres femenins que, amb inapetència, es resisteixen a tallar cebes o fer la bugada, “per bé que de tant en tant ens insisteixin a fer creure que, des de la Mare de Déu, totes ens hem estimat dedicar-nos a les qüestions domèstiques”, sosté. I alguna altra que, oníricament, està composta per un rellotge amb cames. “És el tempus fugit“, resol. “El temps, quan som vells, s’aprofita doblement quan rebem la visita de familiars, d’amics i, sobretot, d’infants, que ens alegren els dies”, conclou.
,
