Les dones creients tornaran al carrer aquest diumenge al migdia, a escassos dies de celebrar-se el Dia Internacional de la Dona Treballadora, per reivindicar un paper diferent en l’Església actual. Davant de la catedral de Barcelona, però també en places i carrers de vint-i-quatre ciutats espanyoles més, el seu crit ressonarà en una nova convocatòria pacífica per continuar defensant que “no es pot viure només amb molles de pa”, metaforitzen, a partir d’un aliment innegablement unit al cristianisme, dones com ara Roser Solé (Sant Feliu de Codines, 1940), teòloga i membre d’Alcem la Veu, el col·lectiu que orquestrarà la mobilització.
Vostè no és només membre d’Alcem la Veu i fa molts anys que persisteix en aquesta reivindicació, oi?
Sí, soc gran i fa anys que lluito. Per parlar de la concentració d’aquest diumenge, crec que cal mirar primer al passat i veure com, durant els últims quaranta anys, a Espanya i Europa les dones s’han estat movent. No és una cosa nova; no és una moda, el que farem. Com a professora de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB) i membre no només d’Alcem la Veu, sinó també de l’Associació de Teòlogues Espanyoles (ATE) i del Col·lectiu de Dones en l’Església per la Paritat, la meva opinió és que darrere d’aquesta manifestació hi cal notar l’espurna que a casa nostra van voler encendre diverses dones durant els anys vuitanta i, ara fa dos-cents anys, es van atrevir a fer possible unes altres dels Estats Units.
Quan algú els atura durant les concentracions i els pregunta què és allò que demanen, com responen?
Què demanem? La igualtat entre homes i dones a l’Església, per bé que, en temes com el del sacerdoci femení, tampoc calgui córrer. Més aviat, allò que cal reclamar amb més insistència és que les dones estiguin presents en cadascuna de les taules de negociació que hi hagi al voltant de totes les qüestions eclesials, molt més del que ja es fa ara. Però que ningú no pensi que reclamant la dignitat que volem tenir se’ns hagi de fer un favor: totes les dones creients n’hem estat portadores des del baptisme, però, en el transcurs de la història i de la masculinització accentuada de l’Església, aquesta ha anat desapareixent. No hem d’inventar res, sinó recuperar el que és perdut. No cridem per cridar; sabem allò que, per dret, ens toca.
Les concentracions dels anys vuitanta eren com la que organitzaran aquest diumenge?
No hi ha punt de comparació. No podíem ni accedir a la plaça que hi ha davant la catedral. Fins i tot, ens treien d’allà, molestàvem. Això no obstant, existien moviments de dones creients que agrupades rebíem el suport d’alguns consiliaris i capellans que es desmarcaven del pensament dominant. Aquesta plasmació històrica és un simple exemple de tot allò que ja naixia arreu d’Europa, un posicionament clar i precís de la dona per fer-se un lloc a l’Església. I perquè el canvi no quedi tan sols al carrer, sinó que penetri en totes les capes, com ara als seminaris.
Què ha de passar als seminaris?
Si no canvien i no canvia el que fa referència a la formació, nosaltres no farem res. Encara hi ha molta gent —homes i dones— que adoren els capellans, que se’ls mira com si fossin déus, i això no pot ser així. S’haurien de revisar els estudis que s’imparteixen als futurs capellans perquè es donés a conèixer que a l’Església tots som iguals. ¿Ha vist el que ha fet José Cobo, arquebisbe de Madrid? Ha revolucionat el seu seminari posant-hi dones assessorant els formadors dels futurs sacerdots. Això, aquí, encara no ha passat.
Al Vaticà s’hauran d’acostumar a veure dones on mai no n’han vistes?
Ja ho han començat, ara n’hi ha un bon grapat. Algunes votes i altres no, però hi són, com ara al Sínode de Bisbes. S’han d’acostumar, sobretot, perquè ja no estem en el Concili Vaticà II: he llegit que la desena de dones que hi havia, aleshores, va provocar que fins i tot s’hagués de fer un altre bar, només per a dones, perquè no s’hi poguessin trobar homes i dones. Ara gaudirien si veiessin com s’ha avançat.
Va ser Joan Pau II qui va escriure que l’Església no té la facultat de conferir l’ordenació sacerdotal a les dones. Creu que s’equivocava?
La infal·libilitat és pontifícia, però per qüestions de fons i no per temes com aquest, que no ho és. Aquí, en el cas que comenta de Joan Pau II, hi ha un error, una mala interpretació del baptisme. Això no ho dic jo sola, també ho ha dit públicament algun bisbe. No vull dir que aquest pontífex va ser misogin, sinó que, en un context determinat i diferent de l’actual, es va expressar amb unes paraules que ara restituiríem.
Creu que les religions, a banda de ser part actora en la limitació de les possibilitats i els drets de les dones, també han servit per donar-los força, per afirmar-se en la seva dignitat i per rebel·lar-se en situacions injustes?
Sí, totalment. Hi ha santes que, si es coneixen de prop, demostren que són o han sigut capaces de canviar moltes coses: per exemple, una acabada de ser canonitzada, l’argentina Mama Antula, va lluitar per canviar les bases constitucionals del seu país. Caterina de Siena era molt decidida: va anar a dir al Papa [Gregori XI] allò que no havia de fer! Tot plegat també ho sap qui és necessari que ho faci, el papa Francesc. Per això, a còpia de textos i parlaments va canviant les coses lentament en benefici de les dones.
