El sacerdot jesuïta Gerardo Rosales (Caracas, Veneçuela, 1978) ofereix aquesta entrevista a Flama des del seu país per narrar quines estan sent les implicacions que té, per als cristians del país bolivarià, la crisi social oberta després de les eleccions generals del 28 de juliol passat. El religiós, graduat en Filosofia per la Universitat Catòlica Andrés Bello (UCAB) de Caracas i en Teologia per la Pontifícia Universitat Javeriana de Bogotà, a Colòmbia, exerceix com a vicari a la parròquia de Sant Camil de Lelis a la població del Nula (a l’estat Apure, un dels vint-i-tres que té la República Bolivariana de Veneçuela), pertanyent a la diòcesi de Guasdualito. A més, és professor a la Universitat Pedagògica Experimental Libertador (UPEL).
Com es troba Veneçuela després de les eleccions generals del passat mes de juliol?
Hi ha pau, una pau que jo dic que és una mica perillosa, perquè és una pau que s’ha instaurat especialment per la persecució política. Des de l’endemà de les eleccions, i, fins i tot abans, la persecució es va aguditzar i aprofundir. I per descomptat, la gent té por, molta por. Això s’accentua quan encara es veuen situacions com la d’aquest passat divendres, quan un grup de joves de l’interior del país eren traslladats a la presó per haver participat en diverses protestes.
Diversos organismes que vetllen per la preservació de drets humans han manifestat la seva preocupació per la situació de les persones empresonades en el marc de les protestes postelectorals. Això també és signe de preocupació per a l’Església?
La Conferència Episcopal de Veneçuela no ha deixat de manifestar-se en contra de la violació dels drets humans per part de les institucions de l’Estat, incloent-hi aquelles que haurien de protegir les persones, però es mantenen en silenci, com ara la Defensoria del Poble. Un dels fets més lamentables, i que, per tant, són més criticats, és el de veure dones a la presó que són víctimes de tortures mentre han de protegir les adolescents i les dones capturades en el context d’aquestes protestes que comentava.
Alguns governs de l’Amèrica del Sud han manifestat la voluntat de mediar davant el conflicte entre el president Maduro i l’oposició. Els governs progressistes de Mèxic, Colòmbia i el Brasil, fins i tot, han proposat que es repeteixin les eleccions generals. Com ha estat rebuda aquesta proposta per la societat veneçolana?
Ni l’oposició i ni el govern acceptarien la proposta de repetir les eleccions; les condicions no estan donades per repetir-les i crec que cap de les dues parts acceptaria en aquest moment aquest tipus de proposta. Això no obstant, és important especialment la veu de Colòmbia i el Brasil, a través dels seus respectius presidents, quan argumenten que el continent no suportaria una nova dictadura. És a dir, un govern totalitari com el de Nicaragua o com el de Cuba, I no ho suportaria pel terrorisme d’Estat que especialment afecta Nicaragua, però també Veneçuela, silenciant tota la seva societat civil.
Quin ha estat l’impacte de les protestes a favor de mostrar les actes electorals a la zona on vostè fa la seva feina pastoral?
Jo visc a la frontera entre Colòmbia i Veneçuela, i aquí, on és present l’Exèrcit d’Alliberament de Colòmbia, que va ser testimoni de tot el que passava a les meses electorals i va actuar amb neutralitat durant els comicis, l’oposició va guanyar-hi. Ara es respira una certa pau i tranquil·litat, i, per la seva part, aquest exèrcit encara conserva una mica de moral política després de tot plegat, defugint la mentida social i política.
Com s’ha pronunciat l’Església veneçolana davant de la profunda crisi oberta després de les eleccions generals?
En aquest moment, està concentrada en dos objectius principals: el primer, en la preservació dels drets humans de les més de 2.000 persones que han estat detingudes després de l’esdeveniment electoral, i, el segon, en continuar exigint al govern un diàleg polític, el qual porti a publicar les actes. Són dos objectius que portarien, si es complissin, a la pau política i, sobretot, a la justícia política.
En la mateixa línia, quin és l’estat de les relacions actuals entre la jerarquia catòlica veneçolana i el govern del president Nicolás Maduro?
Les relacions són força tenses, però en aquest moment la postura dels nostres bisbes ha estat molt objectiva. Fins ara no hem viscut un atac directe a la jerarquia, ni als sacerdots de l’Església i ni tan sols als nostres temples; s’ha respectat la paraula de l’Església. Les relacions són tenses, però en aquest moment crec que el govern veneçolà està atent a la paraula de l’Església: estic segur que hi ha moltes persones amb poder dins del govern que escolten la seva veu, la qual és la veu del poble catòlic de Veneçuela.
Alguns analistes temen que el govern de Veneçuela adopti una posició més intransigent amb qualsevol mena de dissidència al discurs oficialista, incloent-hi l’Església catòlica. Hi ha el temor d’una repressió contra els catòlics, com passa a Nicaragua?
És clar que hi ha temor, és clar que també hi ha por. El que hem vist amb els nous nomenaments ministerials que acaba de fer Nicolás Maduro és que no hi ha espai per al diàleg. S’incentiva la persecució, per estendre més el silenci, i es fan callar les veus que encara queden i que tenen força en l’àmbit nacional, entre les quals hi ha l’Església catòlica.
Des de l’exterior, es tem que una escalada del conflicte postelectoral generi una nova onada migratòria amb conseqüències per a tota l’Amèrica Llatina. Quines condicions haurien de generar-se perquè això no passi?
Considero que hi ha dos factors. En primer lloc, l’econòmic. Tot i que vivíem de la mentida que ens feia creure que Veneçuela s’havia arreglat, avui ens adonem que la gent segueix summament empobrida, que no hi ha llocs de treball i que la gent viu en condicions precàries. I, en segon lloc, la sensació de manca de llibertats, que ja no és només una sensació, sinó com un element tangible a través de la persecució.
Considera que encara és possible una transició pacífica i democràtica a Veneçuela?
Hom sempre té una mica d’esperança que això sigui així, però el que anem veient no apunta que acabi anant cap a aquesta via. Això no obstant, el poble veneçolà té molta esperança. El que ha aconseguit María Corina Machado, també des d’un punt de vista internacional, fa que la gent conservi una mica d’esperança envers la idea de portar Veneçuela cap a una sortida política mitjanament pacífica. Aquesta seria una sortida que ens reconciliaria i ens uniria, per bé que hi hauria fissures a la societat que durarien molt de temps.
I en aquestes fissures, estaria novament el treball de l’Església a favor de la reconciliació, oi?
Exactament i això l’Església ho té clar. Crec que tots tenim clar que el canvi no serà 100% pacífic, tal com desitjaríem, ja que estaran presents aquestes fissures. El partit de govern té un 20% de suport perquè es confia especialment en el projecte d’Hugo Chávez Frías, i no tant de Nicolás Maduro. Considero que l’Església tindrà una feina molt convenient i important pel que fa a la reconciliació dels veneçolans. El treball de l’Església, a través d’organitzacions com Càritas, serà dur i intents.
Què poden fer els creients internacionalment, com ara des de Catalunya i Europa, per solidaritzar-se amb la situació que viu Veneçuela?
Hi ha una cosa que és molt important, i que considero que permet que es conegui el que està succeint a Veneçuela: difondre el que està passat aquí. Que es conegui la nostra situació és fonamental. També hem de continuar donant suport a les propostes que sorgeixen des d’organismes com l’Organització dels Estats Americans o l’ONU: estan fent una feina de formiga, però sacsegen les persones que integren el govern, que no desitgen tenir la vergonya de ser acusats de mentiders. Mentre les actes no apareguin, tot és una mentida, tot és fum. El soroll internacional farà que es toquin les consciències de les persones que estan actualment governant Veneçuela.