Ser cristià i no defensar l’abolició de la tortura és, per a Emili Chalaux, un fet “incomprensible”. “De fet, tothom qui assisteix a una processó de Setmana Santa hauria d’afiliar-se a l’Acció dels Cristians per l’Abolició de la Tortura (ACAT) perquè Jesús va ser el primer gran torturat de tots els cristians”, continua qui presideix, des de Barcelona, aquesta entitat nascuda el 1987 al Monestir de Sant Pere de les Puel·les.
“Allà, les monges benedictines sempre han cregut en un projecte com el que proposa l’ACAT”, subratlla aquest enginyer industrial ja jubilat, en referència a la tasca que fan els prop de 130 associats d’arreu de la península per continuar, “amb pocs recursos”, defensant l’abolició de la tortura en tots els seus àmbits d’actuació. “Torturar no és només fer mal a un individu que ha estat penat de mort judicialment”, reconeix abans de posar altres exemples menys visibles: “Viure al carrer també tindria aquesta catalogació”, sosté.
Trenta-set anys i 151 butlletins trimestrals després de la seva creació, aquesta institució es continua definint com a ecumènica —”a la nostra junta tenim, per exemple, un pastor protestant jubilat”, constaten Ignasi Llorens i Pepa Viader, matrimoni que també en forma part—, i depenent d’una federació mundial que agrupa totes les associacions que remen en la mateixa direcció, la Federació Internacional de l’Acció dels Cristians per l’Abolició de la Tortura. “A l’Àfrica, per exemple, hi ha poc més d’una desena d’organitzacions com la nostra”, hi afegeix Chalaux, “testimoniant que allà és un fet ben viu“.
Mentre tots tres preparen els mecanismes de l’ACAT per sortir al carrer el pròxim 4 de març i manifestar-se pacíficament davant la Prefectura Superior de Policia de Via Laietana de Barcelona, reivindicant que esdevingui un Centre d’Interpretació i Memòria de la Repressió i la Tortura, el radar d’aquesta entitat, segons Chalaux, no deixa de funcionar per “continuar obrint cosciències al voltant d’una acció humana que, tot i existir sempre, sap camuflar-se i conviure amb nosaltres tot adaptant múltiples formes“.
“L’assetjament escolar és tortura”
Per això, Chalaux, Viader i Llorens coincideixen en el mateix: “Els tractes inhumans que puguin continuar passant arreu del món, al marge de si això succeeix en un centre d’internament per a estrangers a Espanya, en una ciutat de Nicaragua on es persegueixin cristians o a Alabama, on encara s’executa a través de l’asfíxia per nitrogen, ens continuaran interrogant sobre la necessitat de fer-hi front“, remarquen tots tres. En aquest sentit, la pedagogia, afegeixen, és bàsica, per la qual cosa “els joves han de ser els primers que tinguin clar com actuar”.
“Sobre la tortura que es viu entre el món juvenil incidirem, precisament, en la nostra pròxima assemblea [el 29 de març a Sant Pere de les Puel·les]”, conclou el president. Aquesta serà una ocasió perquè l’ACAT s’endinsi, a través del debat i la reflexió que s’hi pugui generar, en una exemplificació de la tortura humana que cada vegada és més present en els centres escolars, la de l’assetjament entre alumnes.
