El passat divendres, hores abans de les eleccions al Parlament de Catalunya, el president de Càritas Catalunya, Francesc Roig (la Canonja, 1955), arribava a Tarragona, a pocs quilòmetres de casa seva, després de diversos dies viatjant per Catalunya. En comptes de fer una campanya electoral, els dies previs al 12 de maig van ser, per a qui fa vuit anys que lidera l’organització eclesiàstica més gran de Catalunya, jornades per continuar atenent els mitjans de comunicació i participant activament en actes on la solidaritat es converteix en el principal argument del seu ideari social. Aquestes seran les últimes eleccions catalanes que podrà observar al capdavant d’una entitat amb esperit per millorar la societat; quan deixi de ser-hi, a partir del novembre, continuarà fent recerca històrica, escrivint i ajudant els altres.
Quan aquest diumenge els lectors llegeixin aquesta entrevista —alguns, potser, abans d’acudir a les urnes—, quin li agradaria que fos el titular que es trobessin?
És una bona pregunta perquè normalment no es tendeix a formular així. Abans d’emetre el seu vot, els electors han de pensar que, en la societat en què es mouen i conviuen, el tema social cada vegada ha anat deteriorant-se més. Sobretot, pel que fa a la infraestructura social. Per tant, han de pensar que els pròxims que decidiran el futur d’aquest país no tindran cap altra opció que la de posar les persones al centre de les seves accions. I per pensar-ho, s’haurà de basar a observar com ha actuat cada partit fins ara. Com a resultat, aquesta vocació de servei que el polític ha de tenir també l’ha de tenir molt clara el votant.
Les 10 propostes fetes recentment per Càritas Catalunya a tots els partits de l’arc parlamentari poden ser vistos com els deu manaments per poder afrontar els grans problemes que es tenen ara mateix?
No serien manaments, però sí que serien un resum de totes les reclamacions que Càritas ha fet en les últimes quatre campanyes electorals. Amb això no vull dir que no s’hagi avançat en cap de les propostes; s’han fet coses, però moltes no s’han acabat de concretar del tot. En moltes de les propostes, demanem que les lleis que ja són aprovades es compleixin, com ara la de l’accés i el manteniment de l’habitatge digne, aprovada el 2007, però de la qual reclamem que s’activin totes les estratègies possibles per tal de garantir un parc d’habitatge social de lloguer sòlid i estable. Hi ha lleis aprovades i tirades endavant, però si no es concreten i no s’apliquen, no valdrà per a res. Amb tanta paraula buida, el votant també es cansa.
Creu que la manera de fer política que estem acostumats a veure ha entrat en un procés que queda lluny de caracteritzar-se per la seva humanització?
En efecte. Des de Càritas, demanem una humanització de la política, és a dir, que es tingui més en compte la persona. La persona és l’essència de tot. I va molt bé si darrere d’una manera d’articular la política hi ha un seguit de valors ben sedimentats com ara els cristians, cada vegada menys perceptibles.
Sembla que vivim en un món en què les organitzacions que es dediquen a ajudar els sectors de la població més vulnerables acabin sent vistes tan sols com a entitats assistencialistes. Càritas es veu així, internament?
No, i per això volem que això canviï. Som assistencialistes perquè fem arribar menjar i roba als més vulnerables, però també procurem que se’ns observi com una gran xarxa social que permeti a les persones assistides arribar a una situació de millora vital a través del seu propi criteri de decisió. Si no s’acompanya la persona i no s’hi està a sobre de manera constant (com passa amb les persones grans), la resolució dels seus problemes no es produirà totalment.
Què creu que pensaria un govern de la Generalitat de Catalunya, d’esquerres o de dretes, si Càritas desaparegués?
Sense Càritas o altres institucions de caràcter no públic, el desordre i la inestabilitat al carrer serien els grans problemes socials que es tindrien en l’actualitat. Si Càritas desaparegués, en una societat on cada vegada hi ha més pobresa (fins i tot, podent tenir l’opció de treballar), desapareixeria l’amor destinat a les persones, que és allò que ens distingeix més. El sacrifici que fan tots els voluntaris i les voluntàries que estan al nostre costat, com ara deixant d’estar al costat de les seves famílies, és una de les qüestions de les quals es parla menys, però un dels principals motors perquè tot plegat funcioni. I funcioni bé.
És com es pot sentir un voluntari de la Comunitat de Sant Egidi repartint dinar el dia de Nadal a les persones que viuen al carrer.
Així és. A tothom li agrada ser a casa per Nadal, però el fet d’acompanyar persones que viuen al carrer aquest dia, deixant en un segon pla qualsevol altre pla personal, té un valor incalculable. Però això, malauradament, continua quedant força allunyat del focus mediàtic que sedueix gran part de la societat. Quan fets com aquest arriben als ulls de qui viu còmodament sense fer res pels altres, la situació li és incòmoda. Per tant, si tots fóssim més solidaris del que som, la societat deixaria de ser tan egocèntrica.
Com a home de lletres, creu que Càritas seria com la poesia de la societat, és a dir, un dels gèneres menys demandats a les llibreries, però que, quan es consumeix, genera grans satisfaccions?
Jo diria que és, més aviat, l’incentiu que motiva la reflexió interna de les persones a ser solidàries. És veritat que entrar-hi costa, tal com vostè expressa, però una vegada s’està a dins la sensació d’agraïment és molt gran. Tal com passa en moltes altres entitats com Càritas. I aquest agraïment, que és desinteressat i va creixent a mesura que una persona va coneixent-la, es reconeix com a gest útil quan la persona que rep l’ajuda de cada persona que conforma Càritas evidencia que ha pogut créixer humanament.
“Hi ha lleis aprovades i tirades endavant, però si no es concreten i no s’apliquen, no valdrà per a res. Amb tanta paraula buida, el votant també es cansa”
En aquesta campanya electoral, la immigració ha sigut un cavall de batalla constant.
Sí, i molts sectors de la població han sucumbit a cants de sirena de l’extrema dreta, que ha penalitzat o criticat la immigració. No ens podem oblidar que Catalunya és des de fa segles un territori de frontissa i d’ètnies, i que no es pot parlar de la immigració d’aquesta manera. Per sort, també es van fent coses bé.
Com ara la recent presa en consideració de la ILP per a la seva regularització?
Sí. L’Església va pressionar molt perquè arribés on ha arribat, i Càritas també. El ciutadà ha de pensar un aspecte molt clar: s’han de deixar de banda les hipocresies, i una d’elles és estar en contra de la immigració mentre, a casa, no falti el servei domèstic fet per persones que no són nascudes aquí.
Per acabar, com està veient el procés sinodal en què es troba immersa l’Església?
Em preocupen, sobretot, les veus discordants que hi ha per part d’alguns sectors, combatius amb l’actual Papa; generen una sensació de poca sintonia sinodal. No es pot ser discrepant amb una línia que va en benefici de tots i totes.
