És així com el segon llibre de Samuel descriu “el combat a la selva d’Efraïm”, quan “l’exèrcit d’Israel fou vençut pels partidaris de David”. I és que malgrat el triomf dels qui lluitaven a favor del rei David, el seu fill, Absalom, penjat d’un arbre, fou mort per Joab. I per això el rei, que estimava el seu fill, “trasbalsat” per la seva mort, “va pujar al pis superior de la porta de la muralla i es posà a plorar”. D’aquí que, com diu el segon llibre de Samuel, “la victòria es va canviar, aquell dia, en dol per a tot el poble, quan sentiren dir que el rei estava desconsolat pel seu fill”.
És aquest el text del segon llibre de Samuel (18: 6-17. 24-19:4), que ahir els monjos vam llegir, com a primera lectura, a la pregaria de Matines. Després d’acabar les Matines, aquest fragment del profeta Samuel, inevitablement m’ha fet pensar en els resultats electorals del passat diumenge, en les quals el PP, el partit que obtingué la victòria pel que fa als vots i escons aconseguits, ha quedat molt lluny del que esperava. I per això la seva victòria, i ho mostraven les cares dels seus dirigents que he vist en fotografies als diaris, “es va convertir en dol”.
De vegades la victòria d’un partit, no permet que el guanyador de les eleccions pugui governar, ja que els pactes i el diàleg entre els adversaris, permeten que governi el qui no ha guanyat numèricament les eleccions, però ha obtingut més suports.
Avui, també, casualment o providencialment, a la primera lectura de l’Eucaristia (Ex 14:5-18), l’aparent i contundent victòria dels carros del Faraó sobre els israelites que fugien de l’esclavitud, (no hi trobem però tota la narració avui), “es va canviar aquell dia en dol”, quan “la cavalleria del Faraó ,amb els seus carros i els qui els muntaven, hagueren entrat dins del mar” i “el Senyor avocà les aigües del mar damunt d’ells, mentre els israelites caminaven a peu eixut enmig del mar” (Ex 15:19). Quan Déu manà que les aigües tornessin al seu lloc, l’aparent victòria dels egipcis sobre Israel, es convertí en derrota, ja que, amb el càntic triomfal de Moisès, el poble veié la gran victòria de Déu, tot salvant el seu poble, ja que va tirar “al mar cavalls i cavallers”. I així, el poder de Déu va tirar “al mar” els carros i els exèrcits del Faraó i “els millors dels seus escollits s’han enfonsat al mar Roig; els han cobert les aigües, s’han enfonsat com una pedra”.
També l’aparent victòria dels fariseus i dels sacerdots crucificant Jesús, es va convertir en dol per als qui el mataren, perquè la resurrecció del Natzarè va desbaratar aquella victòria i la tomba no pogué empresonar, amb la mort, l’autor de la vida.
El resultat de les eleccions del 23J està ben obert i no hi ha res escrit sobre qui presidirà el nou govern de l’Estat. Però el que sí que és clar, com diu un refrany (no diguis blat fins que sigui dins el sac i ben lligat), és que una victòria es pot convertir en dol.
