L’Església catòlica ha obert la porta a la possibilitat de beneir parelles en situació irregular i del mateix sexe. Això sí, sense validar oficialment el seu estatus ni modificar gens l’ensenyament perenne de la institució sobre el matrimoni. Així ho ha donat a conèixer aquest dilluns 18 de desembre la Santa Seu, a través del Dicasteri per a la Doctrina de la Fe, amb la publicació de Fiducia Supplicans sobre el significat pastoral de les benediccions.
El document, presentat pel prefecte del dicasteri Víctor Manuel Fernández y aprovat pel papa Francesc, aprofundeix en el tema de les benediccions, distingint entre les que tenen un caràcter ritual i litúrgic, i les de caràcter més espontani i lligades a gestos de devoció popular: és justament en aquesta segona categoria en què es contempla, des d’ara, la possibilitat d’acollir també als qui no viuen segons les normes de la doctrina moral cristiana, però demanen, humilment, ser beneïts.
Aquesta nova declaració, com recorda el cardenal Fernández al breu text introductori, es manté ferma en la doctrina tradicional de l’Església sobre el matrimoni i no permet cap mena de ritu litúrgic o benedicció similar a un ritu litúrgic que pugui causar confusió. “No obstant això, el valor d’aquest document és oferir una contribució específica i innovadora al significat pastoral de les benediccions, que permet ampliar i enriquir la comprensió clàssica de les benediccions estretament vinculada a una perspectiva litúrgica”, explica el purpurat argentí, que assenyala també que el text, vol ser també “un homenatge al Poble fidel de Déu, que en actitud de “profunda confiança vers la misericòrdia del Senyor”, demana “a la mare Església una benedicció”.
Després de recordar l’anterior pronunciament sobre el tema per part de l’Església, que l’any 2021 va respondre negativament a la possibilitat d’una eventual benedicció a les parelles homosexuals, la declaració presenta la benedicció en el sagrament del matrimoni declarant “inadmissibles els ritus i oracions que puguin crear confusió entre el que és constitutiu del matrimoni” i “el que el contradiu”, per a evitar reconèixer de cap manera “com a matrimoni alguna cosa que no ho és“. Així, reitera que, segons la “perenne doctrina catòlica”, només es consideren lícites les relacions sexuals dins del matrimoni entre un home i una dona.
El segon capítol del document analitza el significat de les diverses benediccions, que tenen com a destí persones, objectes de devoció i llocs de la vida. Així, recorda que “des d’un punt de vista estrictament litúrgic”, la benedicció requereix que el que es beneeix “sigui conforme a la voluntat de Déu expressada en els ensenyaments de l’Església“. Quan amb un ritu litúrgic específic “s’invoca una benedicció sobre determinades relacions humanes”, és necessari que “el que es beneeix pugui correspondre als designis de Déu inscrits en la Creació”, resa el document.
La declaració també subratlla que qui demana una benedicció “mostra necessitat de la presència salvadora de Déu en la seva història“, ja que expressa “una petició d’ajuda a Déu, una súplica per una vida millor”. Aquesta petició ha de ser acollida i valorada “fora d’un marc litúrgic”, quan es troba “en un àmbit de major espontaneïtat i llibertat”, sosté el text. Considerades des de la perspectiva de la pietat popular, “les benediccions han de valorar-se com a actes de devoció”. Per a conferir-les no és necessari, per tant, exigir com a condició prèvia una “perfecció moral prèvia”.
A partir de la resposta del papa Francesc als dubtes (dubia) plantejats de cinc cardenals publicada el mes d’octubre passat, en la qual el pontífex demanava discernir sobre la possibilitat de “formes de benedicció, sol·licitades per una o diverses persones, que no transmetin una concepció errònia del matrimoni”, la declaració sosté que aquest tipus de benedicció “s’ofereix a tots”, sense demanar res a canvi, fent sentir a les persones que romanen beneïdes malgrat els seus errors i que “el Pare celestial continua volent el seu bé i esperant que finalment s’obrin al bé”.
Com recorda el document, hi ha ocasions en què les persones acudeixen espontàniament a demanar una benedicció, ja sigui en pelegrinatges, en santuaris o fins i tot al carrer quan es troben amb un sacerdot. Es tracta de benediccions que, segons la declaració “es dirigeixen a tots, ningú pot ser exclòs”. Per tant, quedant prohibit activar “procediments o ritus” per a aquests casos, el ministre ordenat pot unir-se a l’oració d’aquelles persones que, “encara que estiguin en una unió que de cap manera pot parangonar-se al matrimoni, desitgen encomanar-se al Senyor i a la seva misericòrdia, invocar la seva ajuda, deixar-se guiar cap a una major comprensió del seu designi d’amor i de vida”.
El tercer capítol del document obre, per tant, la possibilitat d’aquestes benediccions, enteses com un gest cap als qui “reconeixent-se desemparats i necessitats de la seva ajuda, no pretenen la legitimitat del seu propi estatus, sinó que preguen que tot el que hi ha de veritable, bo i humanament vàlid en les seves vides i relacions, sigui investit, santificat i elevat per la presència de l’Esperit Sant”. Així, aquest tipus de benediccions no han de ser estandarditzades, sinó confiades al “discerniment pràctic en una situació particular”.
El text també subratlla que, per a evitar “qualsevol forma de confusió i escàndol”, quan una parella irregular o del mateix sexe demani la benedicció, “mai es realitzarà al mateix temps que els ritus civils d’unió, ni tampoc en connexió amb ells. Ni tan sols amb les vestimentes, gestos o paraules pròpies d’un matrimoni”. Per tant, aquestes noves benediccions “podran trobar el seu lloc en altres contextos, com la visita a un santuari, la trobada amb un sacerdot, l’oració recitada en un grup o durant una peregrinació”.
El quart i últim capítol recorda que “quan la relació amb Déu està enterbolida pel pecat, sempre es pot demanar una benedicció, acudint a Ell” i desitjant-la pugui ser en algunes situacions “el bé possible”. Així, el dicasteri vol finalment remarcar que “la capacitat de sentir-se beneïts i la capacitat de beneir” és “l’arrel de la mansuetud cristiana”. “Aquest món necessita benedicció i nosaltres podem donar la benedicció i rebre-la. El Pare ens estima. I a nosaltres ens queda tan sols l’alegria de beneir-ho i l’alegria de donar-li gràcies, i d’aprendre d’Ell a no maleir, sinó beneir”, conclou el text.
