El Monestir de Pedralbes acull des de la setmana passada un nou cicle de diàlegs sota el títol “Set d’infinit”, organitzat en col·laboració amb el diari Ara. Aquest conjunt de quatre taules rodones, que continuarà aquest dijous amb la participació de l’antropòleg Ramon Sarró i la professora de sociologia Mar Griera, es planteja com un espai de reflexió sobre les noves formes d’espiritualitat, la seva relació amb el diàleg interreligiós, i el seu impacte en les societats actuals.
La directora d’aquest cicle és Mar Rosàs Tosas (Barcelona, 1985), professora titular de Bioètica a la Facultat de Ciències de la Salut Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Prèviament va ser coordinadora de recerca a la Càtedra Ethos de la mateixa universitat (2014-2022) i professora d’estudis catalans a la Universitat de Chicago (2012-2014). Rosàs té el títol de doctora per la Universitat Pompeu Fabra (2012) amb una tesi sobre la influència de la tradició messiànica jueva en l’obra del filòsof Jacques Derrida.
Creu que ens trobem en una societat que pot ser catalogada de postreligiosa? De fet, el periodista Joan Salicrú deia en una entrevista a Flama que la religió està “en transmutació”, i no en declivi, precisament. Vostè ho pensa, també?
Sens dubte. Ja fa anys que el procés de secularització va de bracet, encara que sembli paradoxal, d’un “gir cap a la religió” (the turn to religion, en anglès). Ho descriu magistralment Mark C. Taylor, que va ser molts anys, director del Departament de Religió de la Universitat de Colúmbia, a Nova York, en el seu llibre After God (University of Chicago Press, 2007, traduït per Siruela al castellà com a Después de Dios). Taylor juga amb el doble sentit de la preposició after en anglès per dir que estem en una era en què, malgrat semblar que Déu és cosa del passat, encara anem darrere de Déu. I sosté que no és, només, que noves formes d’espiritualitat van amarant les societats occidentals, sinó que moltes de les lògiques polítiques, econòmiques i culturals del nostre món són fruit de l’enorme influència del cristianisme, dins del qual, per a ell, ocupa un lloc especialment rellevant la Reforma luterana i la seva contribució a la descentralització.
Està d’acord amb la idea que aquests últims anys s’ha fet més estesa una consigna social i implícita que ens porta a pensar en “espiritualitat sí, religió no”?
En el nostre entorn, és així. En general, la religiositat s’associa a tradicions i creences obsoletes, estretes de mira i opressores, i a unes posicions polítiques molt conservadores. L’espiritualitat, en canvi, s’associa a individus especialment sensibles, conscients i curosos, i es considera més pròpia de persones adaptades als aires del temps. D’una banda, hi ha mitjans de comunicació que contribueixen a difondre aquesta dimensió més encarcarada de la religió, i, de l’altra, és indiscutible que la religió ha estat en diversos moments històrics una aliada de formes de poder repressores i violentes.
En qualsevol cas, també cal reconèixer la part positiva de la religió, oi?
Tothom qui conegui des de dins l’Església del nostre país sap que està plena de persones que, arran de les seves creences religioses, i altruistament, duen a terme una tasca social de suport a les persones més necessitades fonamental, promouen una vida més sostenible des d’un punt de vista ecològic, i intenten fer saltar pels aires totes aquelles etiquetes que es fan servir per classificar les persones i que poden ocasionar patiment.
En canvi, sovint costa adonar-se que moltes de les noves formes d’espiritualitat, malgrat la seva aparença fresca i desimbolta, s’alien tàcitament amb algunes de les lògiques del neoliberalisme que em semblen més pernicioses. És una qüestió que apareix recurrentment al cicle d’espiritualitat de Diàlegs de Pedralbes, i aquest curs en tornarem a parlar.
Creu que l’espiritualitat pot ser compresa com una interrupció i, alhora, com una obertura d’estructures predominants?
Em fa venir al cap la definició de “religió” que justament proposa Mark C. Taylor al llibre de què parlava fa un moment. S’esforça per produir una definició que sigui el més inclusiva possible, i que pugui incloure religions sense Déu, per exemple. Per això, l’autor proposa la següent: “Religion is an emergent, complex, adaptative network of symbols, myths, and rituals, that, on the one hand, figure schemata of feeling, thinking, and acting in ways that lend life meaning and purpose and, on the other hand, disrupt, dislocate, and disfigure every stabilizing structure” (2007: 12).
Pot, una religió, ser inserida en una determinada lògica, és a dir, en una determinada estructura?
Ens esforcem perquè sigui així, però sempre hi ha algun element que s’escapa de la possibilitat de ser subsumit en una lògica omniabarcadora. Cal recordar que Mark C. Taylor està molt influenciat pel filòsof Jacques Derrida, per al qual allò que obre l’estructura no pot ser subsumit per la mateixa estructura, de manera que tota estructura està inevitablement dislocada.
Es tendeix erròniament a reduir l’espiritualitat a una barreja de benestar emocional, autoajuda i coaching?
Bona part de les noves generacions del nostre país tenen un desconeixement total de l’àmbit religiós. Per moltes raons, em sembla natural i comprensible que sigui així. Però, em pregunto el següent: ¿Què passa quan aquestes persones es fan la pregunta pel sentit o, directament, per la transcendència? Si bé no és una pregunta que inquieti a tothom, jo diria que hi ha una set d’espiritualitat generalitzada (per això hem titulat aquest cicle de Diàlegs de Pedralbes “Set d’infinit”). Circulen en l’ambient un grapat d’idees sobre espiritualitat que són fórmules senzilles d’entendre i d’aplicar, i que prometen el benestar. És natural que la gent hi recorri.
Es perd alguna cosa, en aquest camí?
Sí. El que a mi em preocupa d’aquesta tendència és que, quan l’espiritualitat s’encamina d’aquesta manera, es perd la dimensió realment transformadora de tota espiritualitat i religiositat. Al meu entendre, un dels aspectes més valuosos de les religions és la seva preocupació i el seu compromís per transformar el món per fer-lo més habitable. Si les receptes fàcils d’una espiritualitat de manual d’autoajuda m’insten a procurar estar en pau amb mi mateixa, independentment del que passi al meu entorn, és fàcil que es desactivi l’energia transformadora de l’espiritualitat i la religiositat.
El que m’inquieta d’aquestes noves espiritualitats és que, en la mesura que prescriuen una sèrie de pràctiques per estar bé malgrat les circumstàncies (com ara la meditació, sens dubte amb molts beneficis), t’empenyen a seguir suportant un ordre de coses i no pas a modificar-lo. En vam parlar en un diàleg amb la sociòloga de les religions Mar Griera, que tornarà a venir enguany: el paradigma d’aquest fenomen és l’empresari molt atabalat que, enlloc de modificar la seva vida, fa ioga per relaxar-se i poder seguir vivint exactament de la mateixa manera.
Si el que volem és el benestar de tota la humanitat, no només cal modificar les creences i pràctiques de la persona individual, sinó acabar amb les guerres, amb la fam, amb la pobresa i amb totes les formes de precarietat, i garantir una estabilitat socioeconòmica a tothom.
Quina radiografia en fa, de la presència del budisme a Catalunya, tenint en compte que és una de les 15 confessions religioses reconegudes, que un 1,3% dels catalans la practiquen segons el Centre d’Estudis d’Opinió i la Direcció General d’Afers Religiosos. I que s’articula al voltant de la Coordinadora Catalana d’Entitats budistes?
És una qüestió extraordinàriament interessant. En una de les edicions passades dels Diàlegs, la filòsofa Raquel Bouso ens va parlar de quan el budisme es va començar a introduir en el món occidental. No és pas un fenomen nou. Però sí que és inèdita la magnitud del fenomen.
Com és que tot de persones, especialment joves, però no només joves, se senten atretes pel budisme?
Ens en va parlar la filòsofa Berta Saéz en un dels Diàlegs i ho farà enguany la filòsofa Glòria Cagigal. Jo diria que té a veure, fonamentalment, amb dues qüestions. D’una banda, amb el fet que el budisme pretén erradicar el sofriment, mentre que altres religions insten els creients a fer el bé encara que això els generi sofriment (confiant que el creient entendrà que fer el bé és el camí de la felicitat). El jovent s’estima més no patir, la qual cosa em sembla totalment comprensible. I, de l’altra, amb el fet que en el budisme hi subjau una concepció de la persona totalment interdependent de l’entorn i dels altres. I això ens fa molta falta!
El subjecte de la filosofia occidental ha estat, durant molt de temps, concebut com a autònom, com a sobirà d’ell mateix. Dins de la mateixa filosofia occidental actual, moltes veus alerten dels perills d’aquesta concepció de la persona i insisteixen que la persona està travessada, de manera constitutiva, pels altres i per l’entorn. Crec que aquesta és una idea evident per bona part del budisme (que és desenvolupada filosòficament, per exemple, a La religió i el no-res, una obra que l’editorial Siruela va traduir al castellà, escrita pel filòsof japonès Keiji Nishitani, que va ser crucial per a la comprensió del budisme en el món occidental).
Aquesta interdependència entronca amb les grans preocupacions globals d’avui en dia: la qüestió ecològica, per exemple, o els conflictes bèl·lics. Què hi té a dir, el cristianisme, en aquest sentit?
El cristianisme hi aporta molt, per descomptat. De l’encíclica Rerum Novarum del papa Lleó XIII a la Laudato si del papa Francesc, la preocupació ecològica és indiscutible, per exemple. Però trobo que, per a moltes persones, aquesta inquietud no és tan evident, malgrat el munt d’iniciatives d’Església a casa nostra en aquest sentit, com les ecoparròquies.
Per tant, per què tots aquests joves no s’acosten al cristianisme?
Per desconeixement, per descomptat. Però també cal, des del cristianisme, fer autocrítica. Poso només un exemple. Per a bona part del jovent, és senzillament incomprensible com l’Església, i bona part del cristianisme, no fa més passos cap a la no discriminació per raó de gènere, per esmentar una qüestió que és crucial per a les noves generacions. Crec que, dins del cristianisme, existeixen reflexions teològiques fonamentals en aquest sentit. Per exemple, ja fa anys que un seguit de teòlegs es plantegen per què de Déu sempre s’ha tendit a subratllar-ne la dimensió masculina i se n’ha menystingut la femenina. Arran d’aquestes reflexions, en el si de l’Església de Catalunya, per exemple, hi ha cada vegada més persones que no resen el parenostre, sinó el marenostra, o el pareimarenostre. Però encara són reflexions minoritàries, o amb poca força.
Un dels diàlegs versarà sobre el potencial revolucionari de la religió i l’espiritualitat, a càrrec de Laia de Ahumada i Ignasi Moreta. Ens pot donar alguna pinzellada per entendre millor aquesta qüestió?
La religiositat tendeix a ser titllada de conservadora i tradicionalista, però en ella hi ha un potencial de transformació de la societat indiscutible. Moltes vegades, aquesta potència es tradueix en l’activitat de moltes organitzacions no governamentals. En tenim exemples a cabassos, en el nostre entorn. Em sembla que ens en parlarà a fons la Laia de Ahumada, d’això. Però el nostre país també és un bon exemple d’un altre fenomen en aquest sentit: el compromís per fer una societat més justa ha portat moltes persones a involucrar-se en moviments de base d’Acció Catòlica i a implicar-se en la política formal.
D’altra banda, em sembla que és important no reduir el potencial transformador de les religions al seu vessant social. El potencial revolucionari de les religions també és interessant des d’un punt de vista intel·lectual: trenquen motlles i categories, i n’aporten d’alternatius. Ernst Bloch deia que el més interessant de les religions és que produeixen heretgies. Crec que ens en parlarà Ignasi Moreta.
