Des de fa cinc anys, Marc Vidal (Barcelona, 2001) acostuma a dedicar una part de les vacances d’estiu a participar en les missions humanitàries impulsades per la Comunitat de Sant Egidi en diversos països d’arreu del món. Després d’haver estat en llocs com ara Moçambic, Lesbos o Lisboa (on va donar suport a les activitats de Sant Egidi durant la darrera Jornada Mundial de la Joventut) enguany aquest jove barceloní ha passat dues setmanes a Xipre visitant camps de refugiats amb companys de Roma i altres ciutats europees que integren el moviment Joves per la Pau de Sant Egidi. “Tot i que de vegades no ho sembli —reconeix— els joves tenim moltes ganes de viure en un món en pau on capiguem tots”.
Com va sorgir la possibilitat d’anar a Xipre?
Els membres de ‘Joves per la Pau’ treballem durant la resta de l’any en alguns dels serveis de la Comunitat de Sant Egidi a les nostres respectives ciutats i l’únic període en què podem col·laborar amb altres missions és l’estiu, quan tenim vacances de la feina o els estudis. Jo enguany he viatjat a Xipre, mentre que altres companys ho han fet a l’Àfrica o a la frontera entre Mèxic i els Estats Units. Entre tots, ens intentem repartir per oferir suport en els diferents fronts que té oberts la comunitat.
En quina regió del país han estat?
Hem estat en la zona situada entre Turquia i la part europea de Xipre coneguda com a Buffer Zone, visitant els camps de refugiats de Pournara, Kofinou i Limnes. És una regió controlada per cascos blaus de l’ONU, perquè és territori de ningú i sense llei on hi ha gent expulsada de Turquia i d’Europa. La majoria dels refugiats que s’hi concentren provenen de països del Pròxim Orient com Síria, Afganistan, Iraq, Iemen, el Líban i Palestina, i d’altres de l’Àfrica com Somàlia, Senegal o el Congo.
En què ha consistit l’acompanyament a tota aquesta gent?
El principal objectiu era oferir amistat i una relació propera per d’alguna manera donar esperança i ànims perquè puguin continuar endavant amb fortalesa en aquesta situació tan difícil que els ha tocat viure. La relació personal, humana que establim és per a ells gairebé més important que els àpats que els oferim, que són molt més bons que els que tenen al camp de refugiats. També hem impulsat una escola d’anglès i d’italià per a adults i nens una mica grans. Ho hem fet en espais habilitats al mateix camp i a Nicòsia, en una casa que ens van deixar unes religioses.
De les històries que ha conegut aquests dies, hi ha hagut alguna que l’hagi impactat especialment?
La situació de les persones als camps de refugiats és molt difícil, ja que viuen enmig d’una esplanada a ple sol, en tendes de lona molt petites, sense ventilació ni subministrament elèctric, i amb aigua que els proporciona l’ONU. Hi arriben d’un viatge difícil i llarg que sovint els porta a caminar des d’Afganistan fins a Turquia per després arribar Xipre. També hi ha famílies que tenen necessitats especials, com ara un matrimoni del Iemen que vaig conèixer fa uns dies, que tenien tres fills autistes. Igualment hi ha gent que ha perdut familiars pel camí o assassinats en els seus països. En general, totes les persones que arriben als camps de refugiats han viscut coses molt dures.
Com han sigut rebuts als camp de refugiats?
Els primers dies d’arribar vèiem cares molt apagades entre la gent, però a poc a poc ens van anar agafant confiança i es van començar mostrat més esperançats i fins i tot van arribar a riure. En una visita d’un parell d’hores es creen uns vincles molt forts d’amistat i de proximitat amb les persones. I és precisament aquesta part humana la que busquem des de la comunitat. Per experiència, puc dir que el que més valora la gent és que mostris interès per ells. Amb alguns afganesos, per exemple, apreciaven molt sentir-nos parlar en la seva llengua, de la que conec quatre paraules.
Què creu que poden aportar com a jovent en la construcció de la pau que es promou des de la Comunitat de Sant Egidi?
Aportem les nostres ganes de voler viure en un món en pau que serà el nostre món quan siguem més grans. Com a joves, podem ser més o menys esbojarrats, però també tenim ganes i forces per oferir mans, idees i, sobretot, la nostra amistat i humanitat. Però és important ser conscients que no ho podem fer sols i que hem d’aprofitar l’estructura que ens ofereix la comunitat. De fet, la part més bonica de tot això és la unitat entre joves, adults i gent gran. Els joves tenim ganes, però els més grans aporten una experiència que ens guia, perquè ja saben el que funciona i el que no.
