No de la “tristesa amiga, que ens porta a la salvació”, sinó de la que “és una malaltia de l’ànima“, ha tractat la catequesi del papa Francesc a l’audiència general d’aquest dimecres, 7 de febrer, on ha advertit dels efectes d’un sentiment que, “si és una emoció natural, es pot convertir en un estat d’ànim maligne“.
“És un dimoni astut, el de la tristesa –ha prosseguit el Papa. Els pares del desert la descrivien com un cuc del cor, que erosiona i buida qui l’alberga. Però es pot combatre fàcilment custodiant el pensament de la resurrecció de Crist “perquè, ha emfatitzat, “per molt plena que estigui la vida de contradiccions, de desitjos vençuts, de somnis no realitzats, d’amistats perdudes, gràcies a la resurrecció de Jesús podem creure que tot se salvarà”.
En aquest sentit, ha asseverat que “la fe fa fora la por, i la resurrecció de Crist treu la tristesa com la pedra del sepulcre. Cada dia dels cristians és un exercici de resurrecció”, per la qual cosa ha exhortat que “l’Esperit de Jesús ressuscitat ens ajudi a vèncer la tristesa amb la santedat”.
A l’hora de les salutacions, abans de finalitzar l’audiència, el Papa ha tornat a demanar “no oblidar les guerres, no oblidar la martiritzada Ucraïna, Palestina, Israel, els rohingya i tantes persones que pateixen a tot arreu… La guerra és sempre una derrota, preguem per la pau, necessitem la pau”, ha conclòs.
Catequesi del papa Francesc
Estimats germans i germanes, bon dia!
En el nostre recorregut de catequesi sobre els vicis i les virtuts, avui ens aturem sobre la tristesa, entesa com un abatiment de l’ànima, una aflicció constant que impedeix a l’ésser humà experimentar l’alegria en la seva existència.
Abans de res, cal assenyalar que, respecte a la tristesa, els Pares feien una distinció important. Hi ha en efecte una tristesa que és pròpia de la vida cristiana i que amb la gràcia de Déu es transforma en alegria: aquesta, sens dubte, no s’ha de rebutjar i forma part del camí de conversió. Però també hi ha un segon tipus de tristesa, que s’insinua a l’ànima i que la fa caure en un estat d’abatiment: és aquest segon tipus de tristesa el que cal combatre resoludament i amb totes les forces, perquè procedeix del Maligne. També trobem aquesta distinció a Sant Pau, que escrivint als Corintis diu el següent: «Aquesta tristesa, de Déu, produeix un penediment que porta a la salvació i no s’ha de lamentar; en canvi, la tristesa del món produeix la mort.» (2 Cor 7,10).
Hi ha, doncs, una tristesa amiga, que ens porta a la salvació. Pensem en el fill pròdig de la paràbola: quan toca el fons de la seva degeneració, experimenta una gran amargor, i això l’impulsa a recapacitar i decidir tornar a la casa paterna (cf. Lc 15, 11-20). És una gràcia gemegar pels propis pecats, recordar l’estat de gràcia de què hem caigut, plorar perquè hem perdut la puresa en què Déu ens va somiar.
Però hi ha una segona tristesa, una malaltia de l’ànima. Sorgeix al cor humà quan s’esvaeix un desig o una esperança. Aquí ens podem referir al relat dels deixebles d’Emaús, a l’Evangeli de Lluc. Aquells dos deixebles surten de Jerusalem amb el cor desil·lusionat, i es confien al foraster, que en cert moment els acompanya: «Nosaltres esperàvem que fos ell –o sigui Jesús– qui lliurés Israel.» (Lc 24,21). La dinàmica de la tristesa està lligada a lexperiència de la pèrdua. Al cor de l’ésser humà neixen esperances que de vegades es veuen defraudades. Pot tractar-se del desig de tenir alguna cosa que no es pot aconseguir; però també d’una cosa important, com ara la pèrdua d’un afecte. Quan això passa és com si el cor de l’ésser humà caigués en un precipici, i els sentiments que experimenta són desànim, debilitat d’esperit, depressió, angoixa. Tots passem per proves que ens generen tristesa, perquè la vida ens fa concebre somnis que després es fan miques. En aquesta situació, alguns, després d’un temps d’agitació, recolzen l’esperança; però uns altres es regiren en la malenconia, deixant que aquesta s’infesti gangrenant-se als seus cors. La tristesa és el plaer del no-plaer.
El monjo Evagrio explica que tots els vicis persegueixen el plaer, per efímer que sigui, mentre que la tristesa gaudeix del contrari: adormir-se en una tristesa sense fi. Certes tristeses perllongades, en què una persona segueix engrandint el buit de qui ja no hi és, no són pròpies de la vida a l’Esperit. Certes amargors ressentides, en què una persona té sempre al cap una reivindicació que el fa adoptar la disfressa de víctima, no produeixen en nosaltres una vida sana, i encara menys cristiana. Hi ha alguna cosa en el passat de tothom que necessita ser curat. La tristesa, de ser una emoció natural, es pot convertir en un estat d’ànim maligne.
És un dimoni astut, el de la tristesa. Els pares del desert la descrivien com un cuc del cor, que erosiona i buida qui l’allotja. Però es pot combatre fàcilment custodiant el pensament de la resurrecció de Crist. Per molt plena que estigui la vida de contradiccions, desitjos vençuts, somnis no realitzats, amistats perdudes, gràcies a la resurrecció de Jesús podem creure que tot se salvarà. Jesús ha ressuscitat no només per si mateix, sinó també per nosaltres, per redimir tota la felicitat que ha quedat insatisfeta a les nostres vides. La fe fa fora la por, i la resurrecció de Crist treu la tristesa com la pedra del sepulcre. Cada dia dels cristians és un exercici de resurrecció. Georges Bernanos, a la seva famosa novel·la Diario vaig donar un curato di campagna, fa dir al rector de Torcy el següent: “L’Església disposa de l’alegria, de tota aquesta alegria que està reservada a aquest trist món. El que han fet contra ella, ho han fet contra l’alegria”. I un altre escriptor francès, León Bloy, ens va deixar aquesta meravellosa frase: “No hi ha més que una tristesa, […] la de no ser sants”. Que l’Esperit de Jesús ressuscitat ens ajudi a vèncer la tristesa amb la santedat.
*Article de Jesús Bastante publicat en col·laboració amb Religión Digital.
