Entre els milers de periodistes que aquest cap de setmana s’han aplegat a Roma per participar en el Jubileu del Món de la Comunicació, que inclou una trobada amb el Papa a l’Aula Pau VI, es troba María Lozano, directora de premsa d’Ajuda a l’Església Necessitada Internacional. Després de quinze anys servint aquesta fundació pontifícia dedicada al suport a l’Església catòlica en la seva tasca evangelitzadora a les comunitats més necessitades, discriminades i perseguides del món, aquesta periodista madrilenya resident a Königstein im Taunus, Alemanya (on té la seu central l’entitat) ha volgut aprofitar l’estada a la capital italiana per participar en el Seminari Professionals d’Oficines de Comunicació de l’Església de la Universitat de la Santa Croce, on ha compartit amb altres professionals com és la seva feina, que consisteix a “comunicar el bé i fer-ho bé per inspirar altres a fer el bé”.
Com descriuria la seva feina a Ajuda a l’Església Necessitada?
És una missió com a comunicadora de presentar el bé sense obviar el patiment, ja que tampoc hem d’ocultar que hi ha coses que van malament. Estem cridats a descobrir la tremenda riquesa que tenim a l’Església, que sovint resulta difícil de trobar-la en el nostre àmbit normal. Per mi, és una obligació ser canal per transmetre aquestes històries heroiques de fe a molta més gent. I aquesta és la nostra tasca en aquesta fundació pontifícia, més enllà de buscar fons per intentar ajudar al fet que l’Església pugui continuar fent la seva tasca allà on sigui. Observar com la gent viu la seva fe enmig del patiment i la persecució és un missatge evangelitzador del qual podem aprendre molt.
Vostès són testimonis de situacions extremadament dures per als cristians en països com ara l’Iraq, Nigèria o Ucraïna. Com transmetre l’esperança, precisament en aquest any jubilar, en un context tan difícil?
Nosaltres no podem fer desaparèixer tot el mal que hi ha al món, ningú no ho pot fer. Però per portar esperança a aquells que pateixen el primer és no oblidar-los. Enmig d’una situació difícil, és terapèutic saber que algú pensa en tu. Moltes vegades, els cristians amb qui parlem ens agraeixen que els tinguem presents i que els truquem per saber com estan. També preguem per ells, ja que l’oració ens permet acompanyar-los en el seu patiment. Si ens limitem a ajudar algú materialment sense saber com està, sense aquesta unió interior, llavor la nostra missió no té sentit.
I, d’altra banda, també ajudem l’Església a portar el seu missatge de consol per tot el territori possible. I per poder-ho fer, els capellans, religiosos i religioses necessiten unes certes estructures i uns mitjans de transport. Com em va dir un missioner d’Angola, quan hi ha una guerra, només es queden tres grups de persones: els militars, els bojos, i els missioners. Per tant, allà on molts altres abandonen per no córrer perill, l’Església es queda per estar a prop de la població. Per això tenim el deure d’ajudar-la.
Es diu que el pitjor patiment és el que s’experimenta sol.
En efecte. I a vegades el patiment és tan gran, que l’únic que pots fer com a acompanyant és ser allà. Un bisbe espanyol a la República Centreafricana em deia que “quan ja no hi ha esperança, cal esperar que torni”. L’esperança és un focus de llum, una virtut molt cristiana que ens convida a creure que el mal no tindrà la darrera paraula. Llavors, nosaltres donem suport per poder continuar alimentant aquesta esperança, que els qui pateixen viuen millor que nosaltres, perquè saben que aquest no és el final.
Des d’Ajuda a l’Església Necessitada es diu que la persecució i el sofriment són per als cristians una prova de fe, i per al que estan en l’altre costat, una prova d’amor.
Així és. Ells viuen l’Evangeli mentre que nosaltres els necessitem amb ells per poder-lo viure. De fet, jo podria dir que la meva formació espiritual prové de la meva experiència, que m’ha permès descobrir com viuen la fe tants i tants cristians immersos en l’adversitat: tot això m’ha ajudat a valorar la Bíblia, a participar en la missa el diumenge. D’altra banda, a vegades creiem només en una determinada visió romàntica de l’amor, però hi ha un amor que fa mal és aquell que t’esperona a vèncer-te per fer alguna cosa pels altres. A Ajuda a l’Església Necessitada tenim exemples meravellosos de gent molt i molt pobra de diferents països que donen el que no tenen per ajudar l’Església que pateix.
Què s’està fent des d’ACN en relació amb Gaza, on hi ha hagut un cessament del foc, almenys temporalment, i on durant els darrers quinze mesos una petita comunitat cristiana ha intentat sobreviure al setge militar a la Franja.
A Gaza continuarem fent el que fèiem, perquè fins i tot durant el període de la guerra hem treballat amb molt d’esforç amb el Patriarcat Llatí de Jerusalem per enviar-hi combois d’ajuda humanitària. Ara els nostres companys ja estan parlant amb els socis de projectes a la zona per veure com canalitzar l’ajuda en aquesta nova tessitura. De moment tenim un alto el foc, veurem com evoluciona la situació. Tampoc no podem oblidar els cristians palestins de Cisjordània, que han patit molt al llarg d’aquest conflicte, ja que han perdut la seva feina bé per la dràstica desaparició del turisme bé pels impediments d’entrar en territori israelià a treballar.
