El passat 17 d’agost van posar el punt final les cinquanta-quatrenes Trobades d’Animadors de Cant per la Litúrgia a Montserrat amb la participació d’un centenar de persones i un dels membres de la seva comissió organitzadora, Pau Prades (Tivenys, 1993), ho va fer amb el regust de boca amb què acaba cada estiu des del 2014, quan s’hi va vincular com a participant: “Cada any és una experiència personal i col·lectiva enriquidora”, destaca aquest organista i professor d’educació secundària en un col·legi diocesà de Tortosa, conscient que les trobades persegueixen el mateix objectiu amb què es van crear, l’any 1970.
“L’aposta que va fer el monjo i músic Gregori Estrada aleshores continua ben viva —prossegueix—, ja que l’impuls postconciliar per fer créixer la participació dels fidels en la litúrgia (també en la part dels cants) es continua mantenint”. Per això, es va creure oportú que comencessin a gestar-se animadors de cant “que el facilitessin, l’ensenyessin i el dirigissin des de tots els punts de Catalunya”, tal com li han explicat a aquest jove ebrenc, un dels continuadors d’aquell repte pedagògic i musical. “També notem que aquestes trobades són un espai d’intercanvi d’experiències que ens permet aprendre els uns dels altres”, admet. Una de les ànimes d’aquestes trobades és, en aquest sentit, el monjo benedictí Andreu Martínez.
Per bé que la tradició musical catalana sigui feble comparada amb la d’altres països europeus, Prades assenyala que des de l’Abadia “es percep que hi ha moltíssima gent amb ganes de repetir la seva participació i de continuar actualitzant-se musicalment, però també de nova que vulgui entrar-hi”. Això és el que s’ha observat durant aquests mesos de juliol i agost, quan, a partir de les nou del matí, com explica Prades, “el treball dels participants ha estat, d’una banda, submergir-se en repertoris d’himnes, cants o antífones per a cantar-se en conjunt, i, de l’altra, saber com caldria aplicar-los en les seves respectives assemblees”.
“Hem de tenir en compte, així, que rebem gent de moltes tipologies —continua—: des de principiants fins a experts, rebem persones que no ha dirigit mai o que no dirigiran mai, però també unes altres que dirigeixen el cant a les seves parròquies i volen madurar musicalment”. Per això, l’adaptació al nivell de cadascú és clau per acabar oferint un tracte pedagògic personalitzat: “Tothom hi té cabuda, certament“. De joves n’hi ha “pocs”, normalment, apunta Prades, però la seva presència, de moment, no ha cessat.
Amb la possibilitat de poder formar part dels oficis litúrgics del Monestir de Sant Benet diversos dies de tota la seva estada per posar en pràctica els cants treballats, els grups de persones que han participat enguany han pogut cantar també la Salve Regina i el Virolai en el lloc de l’Escolania, que durant els mesos d’estiu no hi és present en trobar-se fora del seu calendari escolar. A més, als vespres s’han dut a terme audicions musicals i s’han cantat cànons a les places de l’Abadia, com explica Pau Prades. “La música, ara i sempre, ens interpel·la a l’Església i és una eina evangelitzadora que cal cuidar”, conclou.
