El cognom Muniesa té una profunda petjada entre els prop de 15.000 habitants que resideixen al barri de Ca n’Anglada de Terrassa, en particular, i en aquesta ciutat del Vallès Occidental en general. És el de Lídia Muniesa, activista i directora del Projecte Música al Barri, que, des de fa una dècada, converteix l’accés al coneixement musical en un ascensor social més per als nens i nenes d’aquest barri. Filla del pastor protestant David Muniesa, (1930-2018), un referent en l’ajuda a les persones vulnerables del qual ha après “tota la vida”, Muniesa va recollir el passat 20 de juny el premi que l’acredita com a Músic de l’any 2023 a Terrassa, concedit per Enfoc Musical.
Com se li va ocórrer fer servir la música com a motor d’integració social en aquest barri de Terrassa?
El projecte neix d’una organització [Manantial de Vida] creada fa unes tres dècades al barri, i que va ser fundada pel meu pare. Ell, des de l’església evangèlica baptista Bethel de Terrassa, va crear un rebost per nodrir d’aliments la gent del barri i, alhora, un motor de conscienciació interreligiosa que es va caracteritzar per oferir xerrades a favor de la pau i la convivència, per exemple. I jo, que volia aportar-hi el meu gra de sorra, vaig decidir involucrar-m’hi a través del que millor sabia fer, que era en el terreny musical; per això, fa deu anys es va posar en marxa un projecte que, fins i tot, ha anat prenent més rellevància que la mateixa entitat en què es va gestar. Hem passat de tenir poc més d’una desena d’infants a prop de seixanta, tots ells coordinats per catorze professors que els ensenyen a tocar diversos instruments gratuïtament.
En què creu que els ha influït el seu pare com a pastor i pare de família, a vostè i als seus germans?
Ell sempre va tenir uns valors cristians molt clars i va ser una persona implicada en l’ajuda humanitària. Confiava cegament en el Senyor i jo, particularment, treballant braç a braç amb ell al consell pastoral de la seva església, vaig rebre una influència cabdal. A més, a casa nostra, l’educació social i servir al proïsme eren dues coses essencials i quotidianes; eren uns aspectes que irradiava ell, però també la meva mare.
Ca n’Anglada continua en el punt de mira a causa de ser un barri perillós i de difícil progrés social?
Sí. És un barri en risc, ja que en qualsevol moment pot passar alguna cosa dolenta, però s’hi s’estan fent accions per canviar la situació. En l’actualitat, és significativa la xifra de famílies procedents del Marroc. Com que és un indret que estimo molt, vaig decidir anar a viure-hi per estar més integrada a tot el que s’hi cou i per estar a prop del projecte que va fundar el meu pare, que vol ser un revulsiu social i cultural.
Compaginant aquesta tasca amb la de professora de piano i de llenguatge musical a l’Agora Sant Cugat International School, un dels centres més reputats al país, creu que això li permet veure la situació del barri amb altres ulls?
El fet de poder observar aquests dos mons tan diferents entre ells em permet unir aquests dos extrems. El treball fet des del barri no s’executa des de dins de cap bombolla, ja que alumnes de la meva escola, que venen de famílies benestants, també hi participen. A més, alguna vegada hem agafat el projecte i l’hem portat a entorns de Catalunya on el nivell adquisitiu és alt, com ara Valldoreix, amb la missió de crear ponts i trencar barreres socials i econòmiques. El resultat és bonic, certament, sobretot per veure com la música és capaç de convertir-se també en un instrument de transformació social.
Què pot aportar la música clàssica en aquest món accelerat i marcat per la manca d’atenció?
D’una banda, des del nostre esplai musical, ensenyem la música als infants del barri envoltada d’altres activitats paral·leles que no es contemplarien en cap escola de música o conservatori, com serien cuidar un hort o fer teatre per perdre la por escènica. D’altra banda, també hem estat els primers a treure un piano al carrer a Terrassa, una activitat que convida professionals de la música clàssica perquè els nens i nenes també gaudeixin d’ella. Aquesta és, també, una plataforma molt rellevant per a tots ells, i és un clar exemple per difondre la música des de la trinxera, en espais on nens i nenes fan files per tocar el piano.
A diferència del vostre projecte —que va néixer en el si d’una església evangèlica, però que s’hi va desvincular després—, continuen havent-hi d’altres, a les esglésies evangèliques de Catalunya, que facin una acció d’ajuda als col·lectius més vulnerables de la nostra societat?
Sí, això es reflecteix en esglésies com ara la de Rubí, per exemple, on això és així. El que va fer el meu pare, entenent la fe en acció, és a dir, posant-la en pràctica, es continua implantant cada vegada més en les esglésies evangèliques, deixant de centrar-se tan sols en l’aspecte espiritual de les persones.
